Les tribulacions de Joan Laporta

ALBERT BRANCHADELL

Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

El règim lingüístic de la justícia espanyola conserva semblances amb el d'un sistema colonial

El 2 de març, el ciutadà Joan Laporta havia de declarar davant el jutge Antonio Morales i ho va voler fer en la seva llengua habitual catalana, una possibilitat prevista per la legislació vigent i emparada per la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries.

Aclarim-ho: no es tracta que el jutge prohibís a Laporta declarar en català; com sol succeir en aquests casos, el va invitar a fer-ho en castellà, i davant la seva inesperada negativa va proposar ajornar la declaració amb l'argument que en aquell moment no disposava de cap intèrpret. I el problema tampoc és que el jutge Morales no entengués el català (el va utilitzar en la picabaralla amb Laporta), sinó la seva presumpció que l'advocat de MCM, Mario Conde, era incapaç d'entendre'l.

Més enllà de les particularitats d'aquest cas concret i del possible interès de Laporta a aprofitar la situació per realçar el seu patriotisme i posar en segon pla el contingut de la declaració, els fets del 2 de març serveixen per recordar algunes imperfeccions del plurilingüisme institucional a Espanya.

La llei orgànica del Poder Judicial permet als ciutadans utilitzar una llengua oficial diferent del castellà tant en manifestacions orals com escrites, però en el cas de les orals no situa la garantia de comprensió en l'obligació dels jutges d'entendre aquesta llengua sinó en la mediació de «qualsevol persona» que la conegui, elevada per art de màgia a la categoria d'«intèrpret». Si ja és estrany que una declaració feta en una llengua oficial hagi de ser traduïda (això és propi de llengües no oficials), encara és més estrany que qualsevol persona pugui exercir d'intèrpret, sense cap capacitació professional (a diferència del que passa amb les llengües no oficials). El resultat net d'aquests dos factors és previsible: la majoria de ciutadans que podrien declarar en la seva llengua pròpia catalana opten per fer-ho directament en la llengua castellana del jutge. Grosso modo, vist des de les comunitats autònomes amb llengua pròpia el règim lingüístic de l'Administració de justícia espanyola conserva inquietants semblances amb el d'un sistema colonial.

El que va passar amb Joan Laporta potser no és una situació de discriminació lingüística flagrant com les que la Plataforma per la Llengua va recopilar en un informe del 2013, però és indubtable que les persones que com ell se senten més còmodes expressant-se en català es troben en una situació de desavantatge quan topen amb l'Administració de justícia espanyola.

¿Com es resol això? Per a un sector important de la societat catalana, l'única manera de posar fi a episodis vergonyants com els del 2 de març consisteix a construir un Estat propi. Aquí la política comparada ens pot ajudar a relativitzar. Els quebequesos, els flamencs o els suïssos francòfons no disposen d'un Estat propi i no obstant no es troben en tessitures com la de Laporta davant el jutge Morales. Per una altra banda, els irlandesos o els bielorussos sí que disposen d'un Estat propi i per a ells declarar en irlandès o en bielorús pot ser tota una aventura. És veritat que el balanç de gairebé 40 anys d'autonomia no és gaire entusiasmant: el Poder Judicial espanyol s'ha constituït en mur i no hi ha hagut manera d'introduir el requisit del coneixement del català per al col·lectiu de jutges, magistrats, fiscals i secretaris judicials que exerceixen a Catalunya. I les successives campanyes de la Generalitat per fomentar l'ús del català a l'Administració de justícia, com altres campanyes, han resultat essencialment estèrils. (L'última campanya semblava estar inspirada en el que li succeiria després a Laporta:Pots declarar en català. No canviïs de llengua, deia el fullet de torn.) Però segueix sent cert que disposar d'una Administració de justícia verdaderament plurilingüe és independent de la independència.

D'altra BANDA, en aquest tipus de discussions mai hauríem de perdre de vista l'existència de situacions en què la persona que es troba en desavantatge és la que prefereix expressar-se en castellà. Perquè també n'hi ha i periòdicament el Síndic de Greuges de Catalunya les explica en els informes que envia al Parlament. Entre el 2008 i el 2013 el Síndic va rebre 296 consultes sobre vulneració de drets en l'ús del castellà i un total de 90 queixes (per 176 referides al català). En el camp sobiranista hi ha qui creu que en un escenari d'Estat propi aquest tipus de ciutadans ja no podran queixar-se perquè la desoficialització del castellà els deixarà sense els drets lingüístics que invoquen ara en les seves queixes. Per sort, cada vegada són més les veus que entenen que construir un Estat propi és una cosa que no es pot fer a base de limitar, reduir o fins i tot suprimir drets dels quals gaudeixen actualment els seus futurs ciutadans. 

Professor de la Facultat de Traducciói d'Interpretació de la UAB.

On el musulmà perd el seu nom

NAJAT EL HACHMI

Escriptora

Ningú es pot dir seguidor de Mahoma si vulnera fonaments de l'islam com el dret a la vida

Esdevenir musulmà és ben fàcil. Si es neix dins d'una família que ho és, només caldrà que algú proper al nounat li reciti la Xahada, la professió de fe a cau d'orella. Si és un adult el que vol convertir-se en tindrà prou de dir aquesta frase que dóna testimoni de la unitat de Déu i del fet que el profeta Mahoma és el seu missatger. Esdevenir musulmà és fàcil, però ser o no ser un bon musulmà ja és tota una altra història. Des del principi mateix de l'islam, de fet, que es discuteix sobre quina és la millor manera de ser un creient com cal. Com que a més parlem d'una fe que ha estat un projecte polític i no només una forma de vida individual (quina religió no ha estat projecte polític, per bé que ara aquí ens sembli una idea aliena) les discrepàncies sobre el com s'havia de ser o no musulmà van portar a diferents escissions des del principi mateix de l'islam. Bé, per ser justos hauríem de dir que es tractava més de conflictes per aconseguir el poder que no pas per instaurar una o altra manera d'entendre l'islam, però la conseqüència derivada de tals conflictes sí que són maneres ben diferenciades de concebre la pràctica religiosa.

Poc després de morir Mahoma ja n'hi va haver una primera tan significativa que va tenir com a fruit el xiïsme, però n'hi ha hagut altres al llarg de la història. Les religions no van soles pel món, no es desvinculen del context on neixen i es desenvolupen, les religions es van adaptant als diferents contextos dels seus nous creients i per això les que no tenen mecanismes per fer aquesta adaptació acaben sent minoritàries. En l'islam va passar el mateix, amb l'expansió tan ràpida que va tenir i amb la seva implantació a territoris tan diversos no hauria estat possible que hi arrelés si no hagués estat per les múltiples formes amb què es va anar adequant a cada lloc.

PER AIXÒ el debat sobre com ha de ser el bon musulmà és inherent a l'islam, de sempre que es discuteix sobre molts temes que no han estat clarament definits a les fonts. És un altre element de les grans religions que els textos tinguin un llenguatge equívoc, una prosa que es presti a ser interpretada. Eren tants els dubtes sobre el que s'ha de fer per ser bon musulmà que des de ben aviat i només a dins del sunnisme van sorgir quatre escoles jurídiques diferents dedicades a interpretar els textos.

A dia d'avui la cosa s'ha complicat de manera exponencial. Primer vam tenir un fenomen que va incidir decisivament sobre el món musulmà, el colonialisme. Fruit d'aquest i de la descolonització van venir molts problemes, un dels quals és la creació dels estats-nació que haurien de pensar cadascun d'ells com s'han de relacionar amb l'islam i com legislar sobre la vida dels seus ciutadans. Encara hi són. Després van venir el petroli i l'enorme poder de què va dotar països com l'Aràbia Saudita on la concepció política de l'islam és ben estreta. Més tard les televisions que difondrien una o altra forma d'entendre la religió, després la globalització de la mà d'un agent tan poderós com internet.

Però hi ha un fenomen important que ha sigut decisiu les últimes dècades, la immigració. Si hi ha un espai on es pensi sobre el que és o no és un musulmà és aquest. En terres no musulmanes els immigrants, però sobretot els fills dels immigrants, es veuen obligats, ho vulguin o no, a plantejar-se la qüestió. A ulls dels que viuen al país d'origen són sempre sospitosos, al caire de l'apostasia, i les famílies n'estan pendents perquè al món occidental és fàcil perdre's. Però també la mateixa societat que els acull els obliga a definir-se. Aquest terreny, que podria ser un lloc fructífer per establir un debat profund sobre la relació entre religió i estat, religió i individu, identitat i immigració, acaba gairebé sempre en un guirigall fet de tòpics, de prejudicis, d'idees preconcebudes i minsos coneixements sobre l'islam. No cal oblidar tampoc que les condicions en què es dóna aquest fet no sempre són les més adequades per al debat. Moltes famílies malden per sobreviure, les autoritats que les acullen no solen veure com a propis els conflictes indentitaris dels seus fills i pocs són els agents que hi estan sensibilitzats.

M'ESGARRIFA descobrir els meus coetanis, fills de la immigració com jo, detinguts per terrorisme. No puc entendre què pot portar algú a adherir-se a la propaganda dels que s'autoanomenen musulmans. A tots els que se sentin temptats de fer cas d'aquests que parlen en nom de Déu els diria una sola cosa: que pensin com algú comença a ser musulmà, quina és la base que fonamenta aquesta condició. Amb la Xahada, hom reconeix la figura deMahoma. Així doncs, com es pot seguir definint algú com a musulmà si vulnera principis fonamentals del seu missatge com és el respecte a la vida i sobretot la vida dels innocents? Es pot seguir dient musulmà algú que atempta contra una escola? Jo proposo que, ni que sigui semànticament, es deixi de definir algú amb aquesta paraula si vulnera principis fonamentals de l'islam.

AMB LA SALUD NO S’HI JUGA

Ahir dilluns havia d’acompanyar a mon pare al traumatòleg de l’Hospital de Tortosa (consultes externes) Després de trencar-se el turmell el dia de Nadal i haver-se  d’operar, necessita de transport adaptat. Però esperant-nos ens varem quedar...

Quan només faltaven 30 minuts per a l’hora de la visita (13:50), vaig trucar a la central d’ambulàncies i em van dir que no tenien cap avís. Sembla ser que des del CAP d’Amposta no els hi havia passat la corresponent ordre de transport (signada per la Dra. Batlle el passat 23)  

ANTECEDENTS

No recordo amb exactitud el dia que vaig anar a fer el tràmit, però evidentment en una data anterior al 23 de març. Tal com havia fet més vegades, vaig demanar hora per a la doctora al taulell de recepció i, com que la doctora no hi era, em van fer la sol·licitud de forma virtual i em van dir que passés a recollir l’autorització un parell de dies abans. Hi vaig anar el passat divendres. Per a la meva sorpresa, la doctora em v dir que ja l’havia signat i que l’havia passat a recepció per a que em truquessin per a passar-la a recollir. Evidentment tampoc ho van fer. La doctora em va entregar una nova autorització. Ni ella ni jo varem pensar que no s’havia fet el tràmit amb la central d’ambulàncies.

Tornem al dia d’ahir. El següent pas era que em donessin dia i hora per a una nova visita. La primera trucada la vaig fer des del telèfon de casa mon pares. Després de dir-me la gravació que estava parlant amb l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta  que si volia parlar amb consultes externes premés 1, i després tenir que tornar a marcar l’1 per a sol·licitar la nova visita, la veu acabava dient:

-Totes les nostres línies estan ocupades, truqui passat un moment. Disculpeu les molèsties...(més o menys, no recordo les paraules exactes)  

La segona trucada la vaig fer des de casa. Tampoc no hi va haver sort. Una tercera i, al menys una quarta... La següent la vaig ver de forma immediata, sense esperes. Finalment hi havia algú a l’altre costat...

-Esperis un moment que ara l’atenc... (em va dir)

Em vaig haver d’esperar 1 minut, dos... Ja sabeu que quan t’esperes el temps passa molt més lent... Finalment em va preguntar què volia.

Després d’explicar-li el que m’havia passat, em donava hora per al 25 de maig...

-Uf! Tan tard? (li vaig dir)

-És que m’hauries d’haver trucat enseguida...

-A veure, la visita la tenia a les 13:50 i encara no son 2/4 de 3... Com aquell que diu només fa ½ hora que la tenia... No han passat 24 hores! Aquesta és la quarta o quinta vegada que truco... Ja saps que no sé sol contestar a la primera... Entenc que potser abans hi havia dues persones atenen i ara només n’hi ha una... 

-Espera que li pregunto a la meva ajudant si pot donar-te-la en una data més propera...(?!)

Finalment em van dir que em trucarien avui (el meu número de telèfon ja els hi constava) i així ha estat. M'han donat (o millor dit, li han donat a mon pare) nova cita per al dia 20 d'abril a la 1 del migdia, tot i assegurar-me que han fet tot el que han pogut i una mica més. Els hi he agraït el detall. 

Quan torni a demanar hora per a la Dra. Batlle i li explicaré els fets. No descarto presentar una queixa per escrit.

És possible que tot això no hagués passat de no haver les retallades que hi ha hagut en salut. La manca de personal i fins i tot la desídia d’alguns dels treballadors degut a les retallades de sou i per haver d’assumir més càrrega de treball, perjudica greument la salut dels pacients.

POSTA DE SOL A DELTEBRE