On el musulmà perd el seu nom

NAJAT EL HACHMI

Escriptora

Ningú es pot dir seguidor de Mahoma si vulnera fonaments de l'islam com el dret a la vida

Esdevenir musulmà és ben fàcil. Si es neix dins d'una família que ho és, només caldrà que algú proper al nounat li reciti la Xahada, la professió de fe a cau d'orella. Si és un adult el que vol convertir-se en tindrà prou de dir aquesta frase que dóna testimoni de la unitat de Déu i del fet que el profeta Mahoma és el seu missatger. Esdevenir musulmà és fàcil, però ser o no ser un bon musulmà ja és tota una altra història. Des del principi mateix de l'islam, de fet, que es discuteix sobre quina és la millor manera de ser un creient com cal. Com que a més parlem d'una fe que ha estat un projecte polític i no només una forma de vida individual (quina religió no ha estat projecte polític, per bé que ara aquí ens sembli una idea aliena) les discrepàncies sobre el com s'havia de ser o no musulmà van portar a diferents escissions des del principi mateix de l'islam. Bé, per ser justos hauríem de dir que es tractava més de conflictes per aconseguir el poder que no pas per instaurar una o altra manera d'entendre l'islam, però la conseqüència derivada de tals conflictes sí que són maneres ben diferenciades de concebre la pràctica religiosa.

Poc després de morir Mahoma ja n'hi va haver una primera tan significativa que va tenir com a fruit el xiïsme, però n'hi ha hagut altres al llarg de la història. Les religions no van soles pel món, no es desvinculen del context on neixen i es desenvolupen, les religions es van adaptant als diferents contextos dels seus nous creients i per això les que no tenen mecanismes per fer aquesta adaptació acaben sent minoritàries. En l'islam va passar el mateix, amb l'expansió tan ràpida que va tenir i amb la seva implantació a territoris tan diversos no hauria estat possible que hi arrelés si no hagués estat per les múltiples formes amb què es va anar adequant a cada lloc.

PER AIXÒ el debat sobre com ha de ser el bon musulmà és inherent a l'islam, de sempre que es discuteix sobre molts temes que no han estat clarament definits a les fonts. És un altre element de les grans religions que els textos tinguin un llenguatge equívoc, una prosa que es presti a ser interpretada. Eren tants els dubtes sobre el que s'ha de fer per ser bon musulmà que des de ben aviat i només a dins del sunnisme van sorgir quatre escoles jurídiques diferents dedicades a interpretar els textos.

A dia d'avui la cosa s'ha complicat de manera exponencial. Primer vam tenir un fenomen que va incidir decisivament sobre el món musulmà, el colonialisme. Fruit d'aquest i de la descolonització van venir molts problemes, un dels quals és la creació dels estats-nació que haurien de pensar cadascun d'ells com s'han de relacionar amb l'islam i com legislar sobre la vida dels seus ciutadans. Encara hi són. Després van venir el petroli i l'enorme poder de què va dotar països com l'Aràbia Saudita on la concepció política de l'islam és ben estreta. Més tard les televisions que difondrien una o altra forma d'entendre la religió, després la globalització de la mà d'un agent tan poderós com internet.

Però hi ha un fenomen important que ha sigut decisiu les últimes dècades, la immigració. Si hi ha un espai on es pensi sobre el que és o no és un musulmà és aquest. En terres no musulmanes els immigrants, però sobretot els fills dels immigrants, es veuen obligats, ho vulguin o no, a plantejar-se la qüestió. A ulls dels que viuen al país d'origen són sempre sospitosos, al caire de l'apostasia, i les famílies n'estan pendents perquè al món occidental és fàcil perdre's. Però també la mateixa societat que els acull els obliga a definir-se. Aquest terreny, que podria ser un lloc fructífer per establir un debat profund sobre la relació entre religió i estat, religió i individu, identitat i immigració, acaba gairebé sempre en un guirigall fet de tòpics, de prejudicis, d'idees preconcebudes i minsos coneixements sobre l'islam. No cal oblidar tampoc que les condicions en què es dóna aquest fet no sempre són les més adequades per al debat. Moltes famílies malden per sobreviure, les autoritats que les acullen no solen veure com a propis els conflictes indentitaris dels seus fills i pocs són els agents que hi estan sensibilitzats.

M'ESGARRIFA descobrir els meus coetanis, fills de la immigració com jo, detinguts per terrorisme. No puc entendre què pot portar algú a adherir-se a la propaganda dels que s'autoanomenen musulmans. A tots els que se sentin temptats de fer cas d'aquests que parlen en nom de Déu els diria una sola cosa: que pensin com algú comença a ser musulmà, quina és la base que fonamenta aquesta condició. Amb la Xahada, hom reconeix la figura deMahoma. Així doncs, com es pot seguir definint algú com a musulmà si vulnera principis fonamentals del seu missatge com és el respecte a la vida i sobretot la vida dels innocents? Es pot seguir dient musulmà algú que atempta contra una escola? Jo proposo que, ni que sigui semànticament, es deixi de definir algú amb aquesta paraula si vulnera principis fonamentals de l'islam.