ALBERT BRANCHADELL
Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB
El règim lingüístic de la justícia espanyola conserva semblances amb el d'un sistema colonial
El 2 de març, el ciutadà Joan Laporta havia de declarar davant el jutge Antonio Morales i ho va voler fer en la seva llengua habitual catalana, una possibilitat prevista per la legislació vigent i emparada per la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries.
Aclarim-ho: no es tracta que el jutge prohibís a Laporta declarar en català; com sol succeir en aquests casos, el va invitar a fer-ho en castellà, i davant la seva inesperada negativa va proposar ajornar la declaració amb l'argument que en aquell moment no disposava de cap intèrpret. I el problema tampoc és que el jutge Morales no entengués el català (el va utilitzar en la picabaralla amb Laporta), sinó la seva presumpció que l'advocat de MCM, Mario Conde, era incapaç d'entendre'l.
Més enllà de les particularitats d'aquest cas concret i del possible interès de Laporta a aprofitar la situació per realçar el seu patriotisme i posar en segon pla el contingut de la declaració, els fets del 2 de març serveixen per recordar algunes imperfeccions del plurilingüisme institucional a Espanya.
La llei orgànica del Poder Judicial permet als ciutadans utilitzar una llengua oficial diferent del castellà tant en manifestacions orals com escrites, però en el cas de les orals no situa la garantia de comprensió en l'obligació dels jutges d'entendre aquesta llengua sinó en la mediació de «qualsevol persona» que la conegui, elevada per art de màgia a la categoria d'«intèrpret». Si ja és estrany que una declaració feta en una llengua oficial hagi de ser traduïda (això és propi de llengües no oficials), encara és més estrany que qualsevol persona pugui exercir d'intèrpret, sense cap capacitació professional (a diferència del que passa amb les llengües no oficials). El resultat net d'aquests dos factors és previsible: la majoria de ciutadans que podrien declarar en la seva llengua pròpia catalana opten per fer-ho directament en la llengua castellana del jutge. Grosso modo, vist des de les comunitats autònomes amb llengua pròpia el règim lingüístic de l'Administració de justícia espanyola conserva inquietants semblances amb el d'un sistema colonial.
El que va passar amb Joan Laporta potser no és una situació de discriminació lingüística flagrant com les que la Plataforma per la Llengua va recopilar en un informe del 2013, però és indubtable que les persones que com ell se senten més còmodes expressant-se en català es troben en una situació de desavantatge quan topen amb l'Administració de justícia espanyola.
¿Com es resol això? Per a un sector important de la societat catalana, l'única manera de posar fi a episodis vergonyants com els del 2 de març consisteix a construir un Estat propi. Aquí la política comparada ens pot ajudar a relativitzar. Els quebequesos, els flamencs o els suïssos francòfons no disposen d'un Estat propi i no obstant no es troben en tessitures com la de Laporta davant el jutge Morales. Per una altra banda, els irlandesos o els bielorussos sí que disposen d'un Estat propi i per a ells declarar en irlandès o en bielorús pot ser tota una aventura. És veritat que el balanç de gairebé 40 anys d'autonomia no és gaire entusiasmant: el Poder Judicial espanyol s'ha constituït en mur i no hi ha hagut manera d'introduir el requisit del coneixement del català per al col·lectiu de jutges, magistrats, fiscals i secretaris judicials que exerceixen a Catalunya. I les successives campanyes de la Generalitat per fomentar l'ús del català a l'Administració de justícia, com altres campanyes, han resultat essencialment estèrils. (L'última campanya semblava estar inspirada en el que li succeiria després a Laporta:Pots declarar en català. No canviïs de llengua, deia el fullet de torn.) Però segueix sent cert que disposar d'una Administració de justícia verdaderament plurilingüe és independent de la independència.
D'altra BANDA, en aquest tipus de discussions mai hauríem de perdre de vista l'existència de situacions en què la persona que es troba en desavantatge és la que prefereix expressar-se en castellà. Perquè també n'hi ha i periòdicament el Síndic de Greuges de Catalunya les explica en els informes que envia al Parlament. Entre el 2008 i el 2013 el Síndic va rebre 296 consultes sobre vulneració de drets en l'ús del castellà i un total de 90 queixes (per 176 referides al català). En el camp sobiranista hi ha qui creu que en un escenari d'Estat propi aquest tipus de ciutadans ja no podran queixar-se perquè la desoficialització del castellà els deixarà sense els drets lingüístics que invoquen ara en les seves queixes. Per sort, cada vegada són més les veus que entenen que construir un Estat propi és una cosa que no es pot fer a base de limitar, reduir o fins i tot suprimir drets dels quals gaudeixen actualment els seus futurs ciutadans.
Professor de la Facultat de Traducciói d'Interpretació de la UAB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada