IMPREVISIBLE SITUACIÓ

Quan ja fa quinze dies de les eleccions municipals i autonòmiques (parcials), tal com dirien els castellans, todavía queda mucha tela por cortar. Es a dir, tret d’allà on hi hagi majoria absoluta o bé un clar guanyador, alguns governs són encara imprevisibles i tot dependrà dels acords que fins i tot poden tancar-se a corre-cuita i a darrera hora.  

Us posaré un exemple de l’any 2003. A la Galera CiU va guanyar les eleccions amb 3 regidors, seguit pel PP amb 2, PSC amb 1 i ERC també amb 1. Com que ningú va voler pactar amb CiU, per a que pogués obtenir l’alcaldia, necessitava que les altres formacions fossin incapaces d’entendre’s. I tot semblava que així seria, ja que el PP i ERC, a priori, políticament, una i l’altra estan a les antípodes. Populars i socialistes van preguntar a la candidata d’ERC per qui votaria i va dir que per ella mateixa. Llavors, les altres dues formacions van decidir votar a ella també i, per tant, va treure 4 vots i va assolir l’alcaldia.

Vull dir amb això que es poden donar resultats totalment imprevisibles i inversemblants, però no per això menys legítims.

L’altre dia llegia al Periódico una entrevista a Albano Dante Fachín que no té res a veure ni amb cap cantant ni amb cap escriptor italians. Fachín, juntament amb Marta Sibina Camps, van ser el fundadors i editors fins fa poc de la revista Cafè amb llet, flagell dels responsables i exresponsables de la Salut catalana. Durant un qüestionari ràpid, sé li preguntava que tries entre el PP i CiU i la seva resposta va ser: Per a triar entre els uns i els altres, haurien de ser diferents. Totalment d’acord.

Sempre he pensat que entre el PP i CiU (o potser més concretament CDC), hi ha molt poca diferència ja que totes dues formacions representen a la dreta més pura i dura. Segurament, l’única diferència visible és que mentre el PP és n partit nacionalista espanyol, els de CiU són nacionalistes catalans i, darrerament esdevinguts independentistes per interès personal d’algun dels seus dirigents.

Quan en altres circumstàncies podrien pactar republicans, socialistes i eco-socialistes, així com altres formacions d’esquerres presentades amb altres sigles, allà on hagin tret representació, a hores d’ara, tot sembla que ERC seguirà majoritàriament els mandats de Barcelona i facilitarà governs de CiU allà on estiguin en disposició de fer-ho.

Un clar exemple és el de Tortosa. Quan tot semblava que es podia conformar un govern entre ERC, MT i PSC i deixar a CiU (la força més votada) a l’oposició, Monclús, el cap de llista dels republicans, ja ha anunciat que no pactarà amb ningú i, per tant, facilitarà la investidura de Ferran Bel.

Quan un polític (qualsevol) es presenta a unes eleccions té com aspiració aconseguir el màxim i, en el cas d’unes municipals, el màxim és ser alcalde. Si Monclús renuncia a ser-ho he de pensar que no és per voluntat pròpia, sinó que ha hagut de rebre ordres del seu partit des de Barcelona.

Un fet semblant passa a Ulldecona. A la població del Montsià, Núria Ventura, al front de Socialistes d’Ulldecona, ha tornat a guanyar, tal i com ja va passar fa 4 anys, però aquest cop ha tret un regidor més (5) Malgrat tot ha quedat lluny de la majoria absoluta que sé situa en 7 regidors. La segona força és CiU amb 4 regidors, seguida del PP amb 2. Aquí, ERC es presentava amb la denominació de + Ulldecona i va obtenir un regidor. Finalment la CUP (que també ha anunciat que no pactarà amb ningú), també va assolir representació amb 1 regidor.

Amb la renuncia de + Ulldecona a donar suport a ningú, ara està per veure si tornaran a pactar CiU i el PP. Si ho fan, quedarà en evidència el que molts tenim clar: que només busquen el propi interès més enllà de les ideologies.

Si finalment es posen d’acord, el resultat que es podria donar el proper dia 13 bé podria ser el següent: Núria Balagué de CiU 6 vots (els 4 de la seva formació i els dos del PP) per 5 de Núria Ventura (els de SU) Les altres formacions o bé votaran en blanc o a ells mateixos.

Fa 4 anys l’alcaldessa va ser Núria Balagué que també va comptar el suport de Celestino Hervás, un camaleònic polític que era regidor des de les primeres municipals l’any 1979. Hervás va passar per la UCD, el CDS i altres formacions independents, sempre com a cap de llista.                      

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 7-06-2015

L'altre dia, passejant per la zona de l'Esquerra, només sortir d'Amposta, vaig veure baixar carxofes per la sèquia. Com que les carxofes no són peixos, vaig suposar que algú se'n desfeia tirant-les a l'aigua.

No sabem votar

JORDI ÉVOLE

Periodista

No sabem votar. No estem preparats. He arribat a aquesta conclusió després de veure com han reaccionat, davant els resultats del 24-M, persones que saben molt bé el que ens convé a tots; no en va són representants de la vella política, banquers o empresaris. Ells sí que són de fiar, i no tots aquests ciutadans, que han sigut molts, als quals no se'ls ha ocorregut res més que votar Ahora Madrid, Barcelona en Comú, Compromís o Podem. I per culpa de tant de vot inconvenient, ara aquestes formacions estan en disposició de governar en ciutats i autonomies o d'influir en el seu govern. ¿Que hem perdut el senderi?

En comptes de votar en massa PP i CiU, que hauria sigut el més lògic ja que són organitzacions amb una gran experiència (en retallades, corrupció, etcètera), resulta que molts electors han preferit fer-ho a forces polítiques que ens destrossaran la vida. És evident. Bé, en realitat no hi ha cap prova d'aquesta destrossa, però aquestes persones que saben molt bé el que ens convé no necessiten proves per saber el que passarà i menysprear els nous partits, fet que, de passada i sense dir-ho, és també un menyspreu als que els han votat. Menyspreu merescut. ¿Com es pot votar, per exemple, Ada Colau? ¿Qui és Colau comparada amb aquelles persones que saben el que ens convé? No és ningú. El president del Banc Sabadell l'ha definit com un personatge «folklòric» i «anecdòtic». Donar la cara perquè no facin fora la gent de casa seva només et converteix en anecdòtic. En canvi, per deixar de ser una simple anècdota i fer història, res millor que avalar una fiança de tres milions a Rodrigo Rato, com va fer Banc Sabadell. Això sí que dóna prestigi.

Incomplir programes

També dóna un gran prestigi incomplir programes electorals. És una obvietat, però no ha estat sobrer que ho recordés una altra persona que sap molt bé el que ens convé: Juan Rosell, president de la CEOE. Després del 24-M, Rosell ha demanat als partits que «s'oblidin dels programes i mirin la realitat». Vet aquí, segons l'INE, una realitat: cada vegada hi ha més pobres a Espanya. Crec que el líder de la CEOE va tenir un lapsus, i el que de veritat va voler demanar als partits és que oblidessin els programes i no miressin la realitat. És que em quadra amb el que va dir fa un any, quan va afirmar que a Espanya no havien baixat els salaris.

Però encara es pot caure més baix que els salaris. Després del 24-M, la presidenta de Navarra ha indicat que Espanya pot derivar «en una Alemanya prenazi». I una regidora del PP veu la possibilitat que «es cremin esglésies i es violin monges». Dues proves més que no sabem el que ens convé, i per això no estem preparats per votar. Encara que és curiós que algú del PP parli de cremar. Amb tipus comRus, Rato o Bárcenas, PP també podria significar Piròmans de la Política.

HISTÒRIA D’UNA AMISTAT (QUE NO VA ARRIBAR A SER) I UNA ENEMISTAT

Arran del meu post sobre la fauna palmera ampostina, em va arribar un privat posant-me a caldo... I no només a mi, sinó als que viuen a casa meva. De fet, ara de persones només en vivim dos: la meva dona i jo.

La persona en qüestió es va sentir al·ludida pel meu escrit. Un escrit que quan el vaig fer, no em vaig inspirar en ella, encara que pels meus comentaris se’n pogués desprendre el contrari. Però això és el que els hi passa a les persones megalòmanes que pensen que el món gira al seu voltant. De totes formes, encara que no pensés en ella quan el vaig escriure, després del que va passar i veient que se’n va donar per assabentada, ja em va bé: també ella és palmera.

La història que us vull explicar (potser millor qualificar-la de historieta) comença amb una sol·licitud d’amistat per part de la persona a la que em refereixo. Quan la vaig rebre em va estranyar i el primer que vaig pensar és que nassos teníem en comú tots dos. La seva fama pels comentaris que sol fer a les xarxes socials la precedeix. Normalment, els seus comentaris, provoquen nous comentaris i no sempre a favor.

Fa uns mesos, quan s’estaven configurant les candidatures que concorrerien a les eleccions municipals, em van dir que aquesta persona formaria part de la candidatura de Ciutadans (C’s) que, com sabeu, havia d’encapçalar Guillermo Martínez que, fa 4 anys, va ser el cap de llista del PP. Potser recordareu que Guillermo Martínez es va arribar a fer la foto oficial de candidats amb Manel Ferré, Adam Tomàs, Francesc Miró i Germán Ciscar (no hi van assistir ni Antonio Baz ni José Juan Ferré)

Era quan la persona a la que em refereixo, pels seus comentaris al Facebook, semblava que no li agradaven algunes de situacions quotidianes que es poden veure a Amposta: acumulació de brossa al costat dels contenidors, conductes incíviques per part d’alguns conductors, etc.

Posteriorment, quan la candidatura de C’s es va diluir i tot seguit, dita persona va retornar al ramat, allà on són els seus i on, segurament, vaig va arribar a anar-se’n del tot, encara que cada quatre anys afirmi que no és de cap partit i que té clar a qui votar aquesta vegada...

Però sempre és presonera de les seves paraules i quan finalment declara que no li agrada ningú, tornarà a votar a CiU (segurament com sempre ha fet), desperta comentaris com aquests:

-Això ho sabien tot menys tu.  

M’arriben pocs comentaris en contra, en part, perquè tinc desactivat al blog l’opció de fer-ne. De tant en tant, sempre hi havia alguna palmero comú que me’n deixava, però sempre amb identitat falsa. Mai ningú va donar la cara. Què valents! Actualment, com ho han de fer a través de Facebook i, per tant, els he d’haver acceptat abans, no ho fan. Dit això he de reconèixer (i ho he dit alguna vegada més) que n’he bloquejat a uns quants (tampoc tants) I és que si no els agrada el que escric, que no em llegeixin. No obligo ningú a fer-ho. I ningú podrà dir de mi que ha vist alguna vegada un comentari malsonant o senzillament emprant un to indignat. I no és perquè estigui d’acord amb tot allò que llegeixo, senzillament perquè tothom pot expressar-se com li vingui de gust, dintre del respecte a l’altre.

No entenc perquè em llegeix la gent que saben a priori que no els agradarà el que van a llegir. No sóc imparcial, això ho saben els meus lectors més assidus i per tant, mentre a uns els hi agradarà als altres no. En tot cas és el seu problema.

El meu escrit sobre els palmeros, per aquells que no l’hagin llegit, està escrit amb ironia i sense personalitzar-lo amb ningú. Ara bé, si algú s’ha sentit identificat, segurament és perquè actuen com jo ho descric, encara que no ho vulguin reconèixer.  

I ja per acabar, si la persona a qui li dedico aquest escrit ha tingut a bé arribar fins aquí, li vull preguntar per quin motiu em va demanar amistat. No sabia que més prompte o més tard acabaríem enemistant-nos? Qüestió de lògica i de conèixer a la gent, senzillament.

(Per cert, si esperaves alguna altra cosa, potser t’he defraudat, ja veus que ni estic crispat ni t’he insultat)