Arran del meu post sobre la fauna palmera ampostina, em va arribar un privat posant-me a caldo... I no només a mi, sinó als que viuen a casa meva. De fet, ara de persones només en vivim dos: la meva dona i jo.
La persona en qüestió es va sentir al·ludida pel meu escrit. Un escrit que quan el vaig fer, no em vaig inspirar en ella, encara que pels meus comentaris se’n pogués desprendre el contrari. Però això és el que els hi passa a les persones megalòmanes que pensen que el món gira al seu voltant. De totes formes, encara que no pensés en ella quan el vaig escriure, després del que va passar i veient que se’n va donar per assabentada, ja em va bé: també ella és palmera.
La història que us vull explicar (potser millor qualificar-la de historieta) comença amb una sol·licitud d’amistat per part de la persona a la que em refereixo. Quan la vaig rebre em va estranyar i el primer que vaig pensar és que nassos teníem en comú tots dos. La seva fama pels comentaris que sol fer a les xarxes socials la precedeix. Normalment, els seus comentaris, provoquen nous comentaris i no sempre a favor.
Fa uns mesos, quan s’estaven configurant les candidatures que concorrerien a les eleccions municipals, em van dir que aquesta persona formaria part de la candidatura de Ciutadans (C’s) que, com sabeu, havia d’encapçalar Guillermo Martínez que, fa 4 anys, va ser el cap de llista del PP. Potser recordareu que Guillermo Martínez es va arribar a fer la foto oficial de candidats amb Manel Ferré, Adam Tomàs, Francesc Miró i Germán Ciscar (no hi van assistir ni Antonio Baz ni José Juan Ferré)
Era quan la persona a la que em refereixo, pels seus comentaris al Facebook, semblava que no li agradaven algunes de situacions quotidianes que es poden veure a Amposta: acumulació de brossa al costat dels contenidors, conductes incíviques per part d’alguns conductors, etc.
Posteriorment, quan la candidatura de C’s es va diluir i tot seguit, dita persona va retornar al ramat, allà on són els seus i on, segurament, vaig va arribar a anar-se’n del tot, encara que cada quatre anys afirmi que no és de cap partit i que té clar a qui votar aquesta vegada...
Però sempre és presonera de les seves paraules i quan finalment declara que no li agrada ningú, tornarà a votar a CiU (segurament com sempre ha fet), desperta comentaris com aquests:
-Això ho sabien tot menys tu.
M’arriben pocs comentaris en contra, en part, perquè tinc desactivat al blog l’opció de fer-ne. De tant en tant, sempre hi havia alguna palmero comú que me’n deixava, però sempre amb identitat falsa. Mai ningú va donar la cara. Què valents! Actualment, com ho han de fer a través de Facebook i, per tant, els he d’haver acceptat abans, no ho fan. Dit això he de reconèixer (i ho he dit alguna vegada més) que n’he bloquejat a uns quants (tampoc tants) I és que si no els agrada el que escric, que no em llegeixin. No obligo ningú a fer-ho. I ningú podrà dir de mi que ha vist alguna vegada un comentari malsonant o senzillament emprant un to indignat. I no és perquè estigui d’acord amb tot allò que llegeixo, senzillament perquè tothom pot expressar-se com li vingui de gust, dintre del respecte a l’altre.
No entenc perquè em llegeix la gent que saben a priori que no els agradarà el que van a llegir. No sóc imparcial, això ho saben els meus lectors més assidus i per tant, mentre a uns els hi agradarà als altres no. En tot cas és el seu problema.
El meu escrit sobre els palmeros, per aquells que no l’hagin llegit, està escrit amb ironia i sense personalitzar-lo amb ningú. Ara bé, si algú s’ha sentit identificat, segurament és perquè actuen com jo ho descric, encara que no ho vulguin reconèixer.
I ja per acabar, si la persona a qui li dedico aquest escrit ha tingut a bé arribar fins aquí, li vull preguntar per quin motiu em va demanar amistat. No sabia que més prompte o més tard acabaríem enemistant-nos? Qüestió de lògica i de conèixer a la gent, senzillament.
(Per cert, si esperaves alguna altra cosa, potser t’he defraudat, ja veus que ni estic crispat ni t’he insultat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada