Mentre Rajoy semblava que coneixia el
significat de la paraula, he de reconèixer que jo mai l’havia escotat i si
l’havia sentit alguna vegada (escolta i sentir són dues accions molt
diferents), no hi havia parat la més mínima atenció.
Va ser arran del lapsus d’ahir i, a
força de sentir-ho per diversos canals, que l’he agut de incorporar al meu
diccionari particular.
Però Rajoy és un home lletrat i, a part
d’això, ocupa l’esglaó més alt del govern d’Espanya i, per tant, com el valor a
la mili, sé li suposa una gran capacitat de
raonament i d’enraonament.
Però
només sé li suposa, ja que ahir va quedar demostrat que Rajoy és un inepte
total indigne d’ocupar el lloc per al que va ser elegit.
Ràpidament els independentistes li van
treure punta al llapis. Ahir per la nit, la candidatura de Junts pel Sí, ja havia canviat
la seva falca electoral pel tall de l’entrevista on Rajoy es mostrava insegur a
part de tenir un total desconeixement sobre el tema.
Qui sembla que encara no s’han
assabentat del que està passant o al menys encara no han reaccionat, han estat
els de C’s. Com sabeu escolto la SER que, com qualsevol mitjà, ofereix uns
espais gratuïts de propaganda electoral. Alber Rivera (que tot i no
presentar-se com a candidat deu de tenir més ganxo que la Inés Arrimadas) deia
(com tots els altres dies), que el dia 27 ens juguem ser catalans, espanyols i
europeus... No, Rivera, no. El dia 27 no ens juguem res de tot això!
Primer, per que catalans ho són i ho
serem (més o menys com diu la sardana: som i serem gent catalana tan si es vol
com si no es vol) Alguns perquè hem nascut i vivim a Catalunya, altres perquè
hi ha nascut i encara que viuen fora s’hi senten i d’altres que tot hi haver
nascut a qualsevol punt del planeta, han vingut a viure aquí i, ràpidament
s’han contagiat de la nostra manera de ser i
s’han unit a la causa independentista (o al menys catalanista)
Espanyols,
segons la Constitució ho som pel simple fet de ser espanyols en origen. Ja sé
que molts de vosaltres direu que no us hi sentit, però també es molt diferent
ser-ho a sentir-s’hi. I sinó, poseu-vos la ma a la butxaca i mireu que hi
porteu a la vostra cartera a part de bitllets... I si encara no ho heu pescat,
ja em direu a mi com us acreditareu diumenge quan anéssiu a votar per la independència. Ho haureu de fer amb un DNI
espanyol, amb un carnet de conduir també espanyol o amb un passaport espanyols
i europeu a la vegada.
I europeus, perquè, encara que no
tinguéssiu el corresponent passaport, si teniu el veïnatge per raó de pertinença
a un estat membre de la Unió Europea, que no són tots els països d’Europa, però
si una majoria.
Per la tarda, també a la SER, dintre
del programa el Balcó, vaig escoltar un catedràtic de dret internacional (per
tant, sé li suposa un ran coneixement del tema) que va dir que, efectivament,
pel fet de ser catalans, no es perd la nacionalitat espanyola al menys que s’hi
renunciï expressament. És paregut a aquells que volen deixar de ser catòlics i
van a apostatar.
Imagino que alguns, els que més indepes són, ràpidament hi renunciaran,
però una vegada més estaran actuant més amb el cor que amb el cap.
En canvi, aquells que facin ús de la
racionalitat i vulguin conservar la nacionalitat espanyola i tenir així dues
nacionalitats, tindran més avantatges que inconvenients.
Mireu,
jo mai he apostatat, però passo de l’església... Mireu si passo que mai a ningú
li felicito el sant. I si he d’entrar a alguna església per que estic
acompanyant a algú, m’alço, m’assento i poca cosa més. Si he de fer el mateix
amb la nacionalitat espanyola ho faré i santespasques.
Va dir
el catedràtic allò que ja us apuntava l’altre dia: què Catalunya quedaria fora
de la UE i, per tant, per a que voldríem ser europeus si cap lle ens empararia
ni podríem portar davant de cap tribunal ni estament europeu els nostres casos.
Ara bé,
mentre que els de Junts pel Sí no contemplen la possibilitat de quedar-nos fora
(hi ha massa interessos econòmics al darrere i molta gent seva que fan pressió),
altres, com la CUP no tindrien cap tipus de problema, a l’hora que buscarien
nous aliats i nos mercats. D’això Catalunya, històricament, sempre ho ha fet
molt bé.
No voldria acabar el meu comentari d’avui
sense parlar d’un altre dels temes controvertits: les pensions. Aquells que ens
amenacen diuen que si ens independitzem no cobraríem les pensions espanyoles.
La pensió és un dret i, per tant, allà on has cotitzat te tenen que pagar. Mon
pare, entre 1955 i 1972, aproximadament, va anar a treballar a França. Quan va
fer els 65 anys li vaig tramitar la pensió i està cobrat pel que va cotitzar.
I, evidentment, no té la nacionalitat francesa ni l’ha tingut mai.
Per cert, ja que el comentari d’avui l’he titulat
disquisició, sabeu el que vol dir?
Un comentari que s’aparta del tema principal.
O com dirien els castellans: irse por los
cerros de Úbeda.
Ni amb la utilització de la paraula va estar encertat,
ja que el locutor per a res va sortir-se’n del tema.
