dilluns, 8 de febrer del 2016

HEM FET HISTÒRIA!

Ahir, la PDE va tornar a fer història. Aquesta vegada amb la manifestació més gran que s’havia fet mai al territori. Abans de començar em preguntaven quan ne podríem ser: Uns 30.000, calculo... Si les altres vegades n’érem 20.000 i aquesta vegada s’han confirmat 50 autocars més la gent que vindrà en cotxe... Uns 30.000 –reiterava-. De fet ja feia deies que pensava amb aquesta dada. De confirmar-se seria tot un èxit.
Una vegada al puesto, difícil de calcular, molt difícil... Crec que de cap lloc va poder veure’s la manifestació completa. Ja cap el final, quan la capçalera va arribar al canal de la dreta de l’Ebre, al terrat de l’edifici on està la pastisseria Alemany, s’hi aplegaven diferents mitjans de comunicació. Des d’allí es tenia una vista privilegiada de la manifestació ja que es veia pràcticament tota l’avinguda de la Ràpita. Però encara hi havia molta gent pels voltants de la sortida, per tant, tampoc es va poder veure tota la riuada de manifestants.
Diuen que fórem 50.000. M’ho crec. Però també em creuria si m’haguessin dir que n’érem 40.000 o 60.000... Crec que la xifra final poc importa. L’èxit va ser total i això és el que compta. I a més, tal i com són sempre les manifestacions de la PDE va ser una festa, una al·legoria al civisme i a la defensa d'un territori al seu riu, l'Ebre, al seu delta i tot el ric ecosistema que comporta. 

Tot i que el començament de la manifestació estava previst per a les 12:00, l’èxit ja estava assolit des de molts de dies abans, potser setmanes. Les xarxes socials anaven plenes de mostres de solidaritat de quasi tot els indrets de Catalunya cap a les Terres de l’Ebre. Es preveia una afluència com mai abans hi havia hagut. Tan era així que a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta se’ls hi va recomanar no fer el recorregut i que es concentressin a la plaça de Santa Susanna, adjacent al lloc on s’havien de fer els parlaments i les actuacions una vegada acabada (acabada?) la manifestació.
Però a l’hora de pujar els 15 esglaons (si fa o no fa) que portaven a l’avinguda Alcalde Palau, va ser tota una odissea ja que molta gent havien optat per estar allí tota la estona i no volien perdre un lloc tan privilegiat. Al final va haver de ser Matilde Font que per megafonia hagués de demanar que se’ls deixés pujar per a poder fer els pilars corresponents.


El final va ser apoteòsic. Les intervencions de Amparo Moreno (encarregada de llegir el manifest), la pròpia Matilde Font, Manolo Tomàs, Susanna Abella i Joan Antoni Panisello van ser magistrals. Segur que si algú dels presents només va acudir ahir a Amposta per solidaritat, se’n va anar amb la lliçó ben apresa i fet un expert en temes hídrics i mediambientals.
I què dir dels artistes? Joan Rovira, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que per una vegada van cedir el protagonisme a Artur Gaya, Quique Pedret, Jordi Fusté i companyia, els components de Riu en so i les jotes de Mario Pons, Silvia Ampolla, Sofia Morales Josep Bordes (Pepet i Marieta) i Dolors Espelta (espero no deixar-me a ningú) van ser el deliri de la gent que es podia veure per tota l’avinguda de l’Alcalde Palau i que arribava (i omplia) la plaça del Mercat.

Una vegada es va donar per acabada la manifestació, l’aventura era poder arribar al lloc de destinació de cadascú: uns a dinar al pavelló on s’hi van fer unes paelles de germanor, el altres al cotxe per a marxar cap a la ciutat o poble des d’on havien marxat hores abans i alguns simplement a casa.
En arribar als 4 cantons, quan ja havia de fer més d’una hora que havien començat els parlaments i les actuacions, hi arribava la cua de la manifestació:. També allí trobàrem a una representació de Vinaròs que s’havien volgut sumar a l’acte. I en passar per la plaça del Mercat, tot i que s’estava buidant, encara hi havia força gent.
Em quedo amb la sensació de pensar que férem història. Algun dia els llibres de text parlaran del moviment blau que inundava ciutats i pobles sempre que s’ho proposava. I sinó en parlen, ho haurien de fer, ja que mai s’havia donat una força tan important a un territori concret i menut com és el nostre.

Mentre la gent començava a dinar a Amposta o marxaven, natros, amb unes amigues, per una vegada decidírem anar contra corrent i anàrem a dinar al restaurant de l’ermita de Mig Camí de Tortosa. Vaig parar a posar combustible a la gasolinera de la Carrova i des d’allí es podia veure una pintada que hi ha a la pujada del Grau i que tot i que ha sofert diferents transformacions, originalment hi deia: Amposta, un poble sense alcalde, en referencia al nul suport que va donar a la PDE el govern de Joan Maria Roig. I la meva dona va dir: Per fi, a Amposta ja tenim alcalde! Efectivament Adam Tomàs i el seu equip de govern no només van prendre part de la manifestació sinó que van donar tot el suport que els hi van demanar i que gràcies a la seva col·laboració, la manifestació d’ahir va tenir l’èxit que us he intentat explicar. Espero haver-ho aconseguit.


CONESA (7)











LA MANIFESTACIÓ D'AMPOSTA DE LA PDE. ABANS DE LA SORTIDA (1)


























El president Junqueras

CRISTINA PALOMAR


Tan entretinguts estem els catalans gaudint del sainet protagonitzat pels polítics espanyols que no ens hem adonat que aquí tenim dos presidents pel preu d'un, i que un mana molt més que l'altre. És el que té la bicefàlia perfeccionada després de la Maragall-Carod experience: un passeja la cabellera pel país fent proclames independentistes i presumint d'un gran domini dels pronoms febles mentre que l'altre s'encarrega d'executar el que sigui o a qui sigui i d'anar moblant el despatx amb els trofeus. De moment ja té el cap de l'Artur Mas i això no ha fet més que començar.

Oriol Junqueras és el veritable president de la Generalitat. Ja ho deien bé els guionistes del Polònia fa uns quants mesos quan el van nomenar Oriol I el Gras i els càndids convergents els van riure la gràcia. Al marge dels títols reials, a casa sempre hem cregut que qui té la clau de la caixa és qui mana de debò encara que la caixa estigui buida com és aquest el cas. El que encara no sabem és com s'ho farà un historiador especialitzat en la Catalunya del segle XVI perquè li quadrin els comptes del segle XXI, però no ens posem nervioses. Potser durant el COU el líder republicà va tenir una visió del seu futur polític i va acabar fent lletres mixtes.

Aquests dies s'estan nomenant un munt de càrrecs. Fins i tot, el valent conseller d'Afers Exteriors ha tirat pel dret i, obviant els improperis constitucionals que li arriben de Madrid, ha començat a fitxar excompanyes de partit. Em comenten que a la seu ecosocialista no reben sinó disgustos i que encara amb la dolorosa traïció de Raül Romeva per pair, ara han de començar un nou dol per la marxa de la Carme García, ara directora general de Relacions Institucionals. El regidor Alfred Bosch deu estar ben content perquè s'ha complert el seu delirant somni d'un tripartit format per CDC, ERC i ICV. Tant se val que sigui a la banda nord de Sant Jaume.

Seguint amb les designacions governamentals, també uns quants periodistes han vist recompensats aquests dies la bona feina feta. Alguns són adquisicions noves de trinca, però d'altres arriben a la Generalitat ben bregats de guerres anteriors. Recordo el cas, per exemple, de Pere Martí, el nou director de comunicació de Carles Puigdemont. Martí substitueix en el càrrec a Joan Maria Piqué, qui abans de fer de mestre de cerimònies d'Artur Mas, va ser col·locat a dit i amb calçador a la secció de Societat de l'Avui provocant una autèntica revolta a la redacció. Ara li hauran de buscar un altre càrrec ben remunerat per seguir lluint la seva col·lecció d'ulleres.

La nova responsabilitat de Pere Martí, fill del convergent i exresponsable del Centre Unesco de Catalunya, Fèlix Martí, m'ha deixat de nou ben descol·locada. Per ara, l'única explicació lògica que trobo a tot plegat és que l'ha posat el president Junqueras perquè s'asseguri que el fill del pastisser no és temptat pel costat fosc de la força, una mica com va fer la Marta Ferrusola recomanant Lluís Prenafeta al seu marit per tenir-lo controlat fora de casa.

Pere Martí va aterrar molt ben apadrinat a la secció de Política de l'Avui per entrevistar Pere Esteve cada mes fins que aquest es va passar a ERC i va plegar del diari uns anys després per fer de responsable de Comunicació del vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira. El nomenament va caure com un gerro d'aigua freda entre les files convergents perquè el consideraven un dels seus. L'impacte va ser tan fort que fins i tot el card entre llirisSalvador Sostres va estar durant dies passejant per la redacció en estat de xoc i li va dedicar una nodrida col·lecció d'articles d'opinió acusant-lo de traïdor.

Diuen que, per sort, ara estem vivint altres temps i que amb una mica de paciència els catalans acabarem lligant els gossos amb llonganisses. De moment, però, la nova política l'únic que ha fet és que a Espanya cap presidenciable s'atreveixi a presentar la seva candidatura a Felip de Borbó mentre que a Catalunya, molt més lampedusiana per tradició i proximitat geogràfica, hem aconseguit que quasi tot canviï perquè quasi tot segueixi igual.