JOAN CAÑETE BAYLE
Cada partit, cada bloc, llegeix la part del resultat que li interessa i es creu legitimat per al que li convé
És freqüent que es demani la lluna en un cove. Per exemple: un rei d’Espanya és un rei d’Espanya, i pretendre que en les seves intervencions públiques es decanti de l’estret camí en què s’ha de moure (per llei, per sentit comú, per sentit d’Estat) un monarca és, per si mateix, o un acte d’ignorància o un acte de mala llet que únicament busca una mena de profecia autocomplerta: «¿Veus? No s’ha mogut ni una mica de la seva posició. Segueix allà, enrocat en el seu orgull i la seva satisfacció». ¿I què esperaven? ¿Que el Rei s’emboliqués en la bandera republicana?
Això sí, en els límits del camí per on pot transitar, el Monarca escull a quin ritme i amb quin esperit. Comparada amb el discurs institucional de l’octubre passat sobre la crisi catalana, la (curta) referència a Catalunya en el missatge de Nadal va ser generalista i breu en adjectius, allunyada de la contundència d’aquell missatge de tardor que va caure tan malament entre molts catalans i tan bé entre molts espanyols. En els límits que li marca el seu propi camí, va ser el més semblant a un wait and see.
Eufemismes
«Fa uns dies, els ciutadans de Catalunya han votat els seus representants al Parlament, que ara han d’afrontar els problemes que afecten tots els catalans, respectant la pluralitat i pensant amb responsabilitat en el bé comú de tothom», va dir el Rei. En termes processistes, això es diu «llegir el resultat» i «escoltar el mandat democràtic». Són eufemismes, és clar, cadascú (cada partit, cada bloc) llegeix la part del resultat que li interessa i se sent legitimat pel mandat democràtic que li convé.
Però això no significa que no hi hagi algunes certeses. La més evident, que ni la independència ni l’statu quo tenen l’indiscutible suport majoritari dels catalans. Els independentistes tenen un obstacle insalvable: ni la repressió ni la presó ni el 155 converteixen en un mandat democràtic del «poble català» prop de 2.100.000 vots sobre un cens de 5.322.269. És un legítim mandat per governar gràcies al joc parlamentari i la llei electoral, però no per a la independència, ja que ni tan sols supera el 50%.
Paradoxa esplendorosa
Els defensors de l’statu quo (o de recentralitzar-lo encara més, o de reformar-lo una mica, que gairebé no es noti) tenen un altre problema: els seus vots (tant és la suma, Ciutadans + PP; Ciutadans + PP + PSC) tampoc són un mandat democràtic majoritari del poble català, com volen que ho sigui si tenen menys vots que els independentistes. I així la complexitat catalana arriba a la seva paradoxa més esplendorosa: en la suma de debilitats de dos blocs forts però no prou per ostentar un mandat democràtic majoritari, és en els punts mitjans que han sigut molt castigats a les urnes on radica l’única sortida possible a (un relatiu) curt termini. A llarg termini, n’hi ha una altra: que un dels dos blocs creixi i es cruspeixi l’altre, amb el que això comporta. És el que té ser una societat profundament dividida.
Demanar la lluna en un cove
Que cadascú (no només els polítics, els ciutadans també) esculli quin tipus de sortida prefereix: vèncer o conviure. Mentrestant, felicitats a tots els que han treballat tan durament per aconseguir la divisió de Catalunya en dos. Han triomfat. Sol·licitar a hiperventilats i immobilistes, als que tenen pressa i als que només volen anar cap enrere, que «pensin amb responsabilitat en el bé comú de tothom» també és, al seu nivell, demanar la lluna en un cove.
Cada partit, cada bloc, llegeix la part del resultat que li interessa i es creu legitimat per al que li convé
És freqüent que es demani la lluna en un cove. Per exemple: un rei d’Espanya és un rei d’Espanya, i pretendre que en les seves intervencions públiques es decanti de l’estret camí en què s’ha de moure (per llei, per sentit comú, per sentit d’Estat) un monarca és, per si mateix, o un acte d’ignorància o un acte de mala llet que únicament busca una mena de profecia autocomplerta: «¿Veus? No s’ha mogut ni una mica de la seva posició. Segueix allà, enrocat en el seu orgull i la seva satisfacció». ¿I què esperaven? ¿Que el Rei s’emboliqués en la bandera republicana?
Això sí, en els límits del camí per on pot transitar, el Monarca escull a quin ritme i amb quin esperit. Comparada amb el discurs institucional de l’octubre passat sobre la crisi catalana, la (curta) referència a Catalunya en el missatge de Nadal va ser generalista i breu en adjectius, allunyada de la contundència d’aquell missatge de tardor que va caure tan malament entre molts catalans i tan bé entre molts espanyols. En els límits que li marca el seu propi camí, va ser el més semblant a un wait and see.
Eufemismes
«Fa uns dies, els ciutadans de Catalunya han votat els seus representants al Parlament, que ara han d’afrontar els problemes que afecten tots els catalans, respectant la pluralitat i pensant amb responsabilitat en el bé comú de tothom», va dir el Rei. En termes processistes, això es diu «llegir el resultat» i «escoltar el mandat democràtic». Són eufemismes, és clar, cadascú (cada partit, cada bloc) llegeix la part del resultat que li interessa i se sent legitimat pel mandat democràtic que li convé.
Però això no significa que no hi hagi algunes certeses. La més evident, que ni la independència ni l’statu quo tenen l’indiscutible suport majoritari dels catalans. Els independentistes tenen un obstacle insalvable: ni la repressió ni la presó ni el 155 converteixen en un mandat democràtic del «poble català» prop de 2.100.000 vots sobre un cens de 5.322.269. És un legítim mandat per governar gràcies al joc parlamentari i la llei electoral, però no per a la independència, ja que ni tan sols supera el 50%.
Paradoxa esplendorosa
Els defensors de l’statu quo (o de recentralitzar-lo encara més, o de reformar-lo una mica, que gairebé no es noti) tenen un altre problema: els seus vots (tant és la suma, Ciutadans + PP; Ciutadans + PP + PSC) tampoc són un mandat democràtic majoritari del poble català, com volen que ho sigui si tenen menys vots que els independentistes. I així la complexitat catalana arriba a la seva paradoxa més esplendorosa: en la suma de debilitats de dos blocs forts però no prou per ostentar un mandat democràtic majoritari, és en els punts mitjans que han sigut molt castigats a les urnes on radica l’única sortida possible a (un relatiu) curt termini. A llarg termini, n’hi ha una altra: que un dels dos blocs creixi i es cruspeixi l’altre, amb el que això comporta. És el que té ser una societat profundament dividida.
Demanar la lluna en un cove
Que cadascú (no només els polítics, els ciutadans també) esculli quin tipus de sortida prefereix: vèncer o conviure. Mentrestant, felicitats a tots els que han treballat tan durament per aconseguir la divisió de Catalunya en dos. Han triomfat. Sol·licitar a hiperventilats i immobilistes, als que tenen pressa i als que només volen anar cap enrere, que «pensin amb responsabilitat en el bé comú de tothom» també és, al seu nivell, demanar la lluna en un cove.
