Qui no conegui aquell territori transpirinenc
pot arribar a pensar que el català, tot i no ser oficial, és una llengua de
domini generalitzat, sinó parlada, almenys entesa per una part important de la
població. Res més lluny de la realitat.
Sempre recordarem que les úniques persones que
vam trobar que parlaven català durant el nostre primer viatge van ser un monjo
del monestir de Sant Miquel de Cuixà que fins i tot es va disculpar per
no tenir en català la projecció que explica la història del monestir i un
senyor que vam trobar casualment al preciós poblet d’Eus, a la comarca
del Conflent.
L’únic ambient català de què vam poder gaudir
va ser dintre de la colla castellera dels Pallagos de Conflent amb qui
vam compartir un assaig. Allí sí que diverses persones parlaven català i les
altres, si més no, l’entenien força. De fet, ni a l’oficina de turisme de
Perpinyà ens van atendre en català, quan el coneixement del nostre idioma
hauria de ser un mèrit per a poder-hi treballar.
Després d’aquella estada on vam visitar Prada,
el poble on es va refugiar Pau Casals, els monestirs de Sant Miquel
de Cuixà, ja esmentat, i el de Sant Martí del Canigó, a més de
pobles com ara Vilafranca de Conflent, Montlluís, Codalet,
Eus i Perpinyà. Aquest any hi hem tornat. La immillorable ‘excusa’ va ser per
a visitar ‘Visa pour l’image’, una gran exposició internacional
de fotoperiodisme que fa més de 20 anys que s'organitza a principis de setembre
a Perpinyà, la capital del Rosselló.
Totes les exposicions són gratuïtes, però a
l’entrada hi ha control d’accessos on revisen les bosses de mà. Una jove,
en sentir-nos parlar ens va preguntar en català si érem valencians. Li vam
respondre que del Delta de l’Ebre i ella ens va dir que era de Roses. La jove
ens va advertir que anàvem a veure les imatges més dures de la mostra, ja que
incloïa per exemple les guerres de Gaza i Ucraïna i que ella la va haver de
veure en dues vegades per fort l’impacte que li va causar. Certament, a l’entrada
d’alguna de les sales hi ha un cartell advertint de la duresa de les imatges
que s’hi mostraven.
Ens vam assabentar que diumenge 7 hi havia una
festa catalana al poble d’Illa (en francès Ille-sur-Tet, prop de Perpinyà.
En veure que actuaven els Pallagos, no ens ho vam voler perdre i,
potser, ens retrobaríem amb alguns dels amics que havíem conegut deu anys
abans.
La plaça principal del poble es va omplir de parades de tota mena, normalment de productes típics de la regió, però algunes oferien tota mena parafernàlia catalanista com per exemple samarretes, arracades, polseres, etc. Però sobre de totes hi destacava la presència del Casal Català de Conflent que és la matriu de la colla castellera. Havent dinat començava la festa gran amb la participació anunciada dels Pallagos, però també de les colles geganteres d’Elna i Amistat en torn del Canigó del Soler. I ho sento, però ho he de dir. Reconec públicament que m’emociono fàcilment i aquell dia ho vaig fer en veure la geganta d’Elna. Era la Elisabeth Eidenbenz! Efectivament, la responsable de la Maternitat Suïssa d’Elna que tant va fer per les dones espanyoles exiliades a França quan quedaven embarassades i els seus nadons.
Però vam tenir una decepció. Tot i que gent com Jordi, Henri i Gerard (els dos primers ja els coneixíem) parlaven català, va ser difícil trobar altres components dels Pallagos que el parlessin. Només la responsable de la parada que era catalana del sud i una altra dona que de menuda havia estudiat a la Bressola, l’escola infantil de la Catalunya Nord on s’ensenya en català.
