Abans d’ahir, Josep Antoni duran i Lleida va fer callar al qui va ser President de la Generalitat Jordi Pujol. Ahir mateix, Pujol va rebre el suport del ara líder de Convergència Arturo Mas. Faltaria més, què Arturo no donés suport a qui va ser el seu mentor i qui el va assignar a dit per ocupar el càrrec que ocupa... Pareix que els interessos de Unió i els de Convergència siguin divergents (què és el contrari de convergents) Mentre els primers pareixen disposat a donar suport a Zapatero en la seva investidura i, fins i tot, para que José Bono presideixi el Congrés dels Diputats, el segons, no en volen sentir-ne a parlar i condicionen el suport para la investidura de Zapatero al finançament de Catalunya. Una vegada més, Convergència, encara es creu que té el govern de Catalunya i la governabilitat de l’Estat. I és que no ens saben de fer oposició. Pujol va crear un partit de govern i mai els va preparar per a ser meres comparses dintre del joc democràtic. El finançament de Catalunya està contemplat dintre de l’Estatut de Catalunya i, si no recordo malament, va ser retallat per Zapatero i el propi Arturo i desprès és van fer aquella famosa foto a la sortida de la Moncloa. Llavors, si ja el va pactar el seu dia, què és el què vol ara? El que cal és que d’una vegada es publiquin les balances fiscals per a que siguin el punt d’inici i saber, finalment, en quants de milions d’euros compta la Generalitat per a desenvolupar totalment l’Estatut.
Però de vegades ni això... De vegades un vot favorable a la investidura del President del govern o de la càmera baixa, només està condicionat a la cadira que ocuparàs.
La bi-polarització tant accentuada que va sortir de les urnes el 9-M dóna un avantatge extraordinari als dos partits majoritaris (PSOE i PP) a l’hora de constituir la mesa del Congrés. Per això es fa del tot imprescindible el suport d’un dels dos grans grups. CiU no farà un suïcidi polític de pretendre pactar amb el PP per aconseguir alguna secretaria de la mesa. I no cal buscar coses estranyes, simplement perquè estem al principi d’una legislatura i no convé està malament amb el partit que formarà govern. En canvi, si vota per Bono (o sigui, s’abaixa els pantalons, com vulgarment es diu), és més que provable que pugui tenir una vice-presidència (segurament que la quarta, però una vice-presidència a la fi!)
Per això, Duran què és el president del grup vol tenir a les més com més cartes guanyadores millor: començar per tenir representació a la mesa del Congrés i després, qui sap?... Fa molt temps que es parla d’un ministeri per ell, però això dependrà de moltes coses, també del seu estat de Salut.
Aquí a Catalunya ja coneixem a Arturo. Primer demana el Cel, la Terra i tot el que pot i, finalment, rebaixa el seu llistó fins als límits baixos insospitats (recordeu que va començar demanant eleccions anticipades a Catalunya, fins que Zapatero li va dir que “ni parlar-ne”)
Què passarà? Queda per veure. De moment és un pols entre els dos caps d’aquesta formació bicèfala. El que sí que pareix clar és que avui per avui tenen interessos contraposats i mentre un mira en clau espanyola, l’altre ho fa en clau catalana... encara que no la tingui!
diumenge, 30 de març del 2008
EL PP ENTRE “BAMBOLINES”
Per poc que a un l’interessi i segueixi la política, pràcticament res li sonarà a novetat. Del PP, en aquesta passada campanya electoral, ho coneixíem quasi tot: el candidat a la presidència del govern d’Espanya, els altres candidats més destacats, el responsable del programa electoral, els lemes, les promeses més populars, etc. Però queda alguna cosa que no té tanta transcendència: qui va ser l’ideòleg de la campanya.
El estar en primera línia de la política té l’avantatja de relacionar-se amb polítics amb molts d’anys d’activitat i molta experiència acumulada. També poder participar en cursos, xerrades, debats, etc. només reservat per a dirigents. En aquesta mena d’actes s’expliquen coses que, normalment, no transcendeixen a la vida quotidiana del carrer.
A l’Ajuntament d’Amposta, tinc la sort de tenir de companya de grup a una diputada a Madrid. Lluïsa Lizàrraga va ser elegida ara fa quatre anys per anar al Congrés dels Diputats i aquest cop ha tornat a repetir escó parlamentari. Anava de número tres per Tarragona i per primera vegada en la història, el PSC n’ha tret quatre d’un total de sis que li pertoquen a la circumscripció electoral. Ella, la Lluïsa, va ser la primer que em va explicar l’existència d’aquest ideòleg al servei del PP: Antonio Sola (o Solá, que de les dues formes ho he vist escrit)
L’estratègia d’Antonio Sola era, en principi, molt senzilla: no fer un debat d’idees que portessin a l’enfrontament tradicional entre la dreta i l’esquerra, sinó atacar aquells punts on es pensava que el PSOE era més feble i aconseguir canviar el sentit del vot d’alguns dels seus votants. Aquesta confrontació es buscaria en coses tan senzilles com la defensa de la “família tradicional” contraposant-la als matrimonis homosexuals, la idea d’un “trencament” d’Espanya (País Basc i Catalunya), la “rendició” del govern de Zapatero davant de la banda terrorista ETA (negociacions sense condicions prèvies), etc. Tot ells missatges catastrofistes i directes al més pur estil neoconservador.
Com es veu, aquests temes tan poden incidir en els votants d’un, com de l’altre partit.
A Antoni Sola aquesta tàctica li havia funcionat mitjanament bé. No obstant això, Mariano Rajoy va confiar plenament amb la seva estratègia electoral per arribar a la presidència del govern. Cal dir també que no era gens original: fins i tot les vídeos de “propaganda electoral” eren una copia quasi exacta dels que ja havia utilitzant anteriorment en altres campanyes. Recordo que, al programa la Ventana, de la Cadena SER, que presenta Gemma Nierga, aquesta, preguntava a diferents col•laboradors de l’Amèrica Llatina sobre el seguiment de la campanya electoral espanyola. El de Mèxic deia que els ciutadans del seu país no parlaven tant de la campanya en si, com de la similitud entre la del PP i la de Felipe Calderón, avui president del país. I és que efectivament, la campanya del dirigent mexicà també la va inspirar Antonio Sola, així com la d’altres candidats de dreta a les presidències de Guatemala, l’Equador, Perú, Colòmbia i l’Argentina.
Però qui és Antonio Sola? És un personatge amb forts lligams amb el PP des de fa molts anys, amic de José María Aznar, que té una empresa de comunicació a Madrid i fins i tot ha donat classes a dirigents del partit. La seva sòcia és Gloria Ostos que ha estat sempre al darrera de les dures campanyes de la dreta espanyola en contra de Zapatero i un dels seus col•laboradors més íntims és Gabriel Cortina, afiliat al PP i portaveu de l’associació ultracatòlica “Tiempos Más Nuevos”
El PP també va utilitzar en campanya lemes com “Con cabeza y corazón”, atribuït a l’acció de Sola, però com molts d’altres aspectes, aquest mateix lema o amb alguna variant, han segut utilitzats en altres campanyes de fora de l’Espanya, fins i tot per un partit socialista: el portuguès.
Recordo que li vaig dir a Lluïsa Lizàrraga que, afortunadament, Espanya no era ni Mèxic ni Guatemala i que si allí les coses li havien tingut algun èxit, aquí no haurien perquè tenir la mateixa sort. Afortunadament el temps (millor dit, les eleccions) em van donar la raó i avui, el Partit Popular tornar a estar a l’oposició, encara que hi ha que reconèixer una eficàcia parcial a Antonio Sola, ja que el PP ha pujat en escons i vots a molts llocs: A Madrid i València, els que més. Per sort no ha estat el cas de Catalunya, on hi ha un polític, potser no tan mediàtic com d’altres, però d’allò més efectiu: el secretari d’organització del PSC José Zaragoza. Del seu cap va sortir el lema: “Si tu no vas, ells tornen”, demanant així una participació massiva per a derrotar el PP. La pujada en vots i diputats van significar xifres rècord per al PSC!
El estar en primera línia de la política té l’avantatja de relacionar-se amb polítics amb molts d’anys d’activitat i molta experiència acumulada. També poder participar en cursos, xerrades, debats, etc. només reservat per a dirigents. En aquesta mena d’actes s’expliquen coses que, normalment, no transcendeixen a la vida quotidiana del carrer.
A l’Ajuntament d’Amposta, tinc la sort de tenir de companya de grup a una diputada a Madrid. Lluïsa Lizàrraga va ser elegida ara fa quatre anys per anar al Congrés dels Diputats i aquest cop ha tornat a repetir escó parlamentari. Anava de número tres per Tarragona i per primera vegada en la història, el PSC n’ha tret quatre d’un total de sis que li pertoquen a la circumscripció electoral. Ella, la Lluïsa, va ser la primer que em va explicar l’existència d’aquest ideòleg al servei del PP: Antonio Sola (o Solá, que de les dues formes ho he vist escrit)
L’estratègia d’Antonio Sola era, en principi, molt senzilla: no fer un debat d’idees que portessin a l’enfrontament tradicional entre la dreta i l’esquerra, sinó atacar aquells punts on es pensava que el PSOE era més feble i aconseguir canviar el sentit del vot d’alguns dels seus votants. Aquesta confrontació es buscaria en coses tan senzilles com la defensa de la “família tradicional” contraposant-la als matrimonis homosexuals, la idea d’un “trencament” d’Espanya (País Basc i Catalunya), la “rendició” del govern de Zapatero davant de la banda terrorista ETA (negociacions sense condicions prèvies), etc. Tot ells missatges catastrofistes i directes al més pur estil neoconservador.
Com es veu, aquests temes tan poden incidir en els votants d’un, com de l’altre partit.
A Antoni Sola aquesta tàctica li havia funcionat mitjanament bé. No obstant això, Mariano Rajoy va confiar plenament amb la seva estratègia electoral per arribar a la presidència del govern. Cal dir també que no era gens original: fins i tot les vídeos de “propaganda electoral” eren una copia quasi exacta dels que ja havia utilitzant anteriorment en altres campanyes. Recordo que, al programa la Ventana, de la Cadena SER, que presenta Gemma Nierga, aquesta, preguntava a diferents col•laboradors de l’Amèrica Llatina sobre el seguiment de la campanya electoral espanyola. El de Mèxic deia que els ciutadans del seu país no parlaven tant de la campanya en si, com de la similitud entre la del PP i la de Felipe Calderón, avui president del país. I és que efectivament, la campanya del dirigent mexicà també la va inspirar Antonio Sola, així com la d’altres candidats de dreta a les presidències de Guatemala, l’Equador, Perú, Colòmbia i l’Argentina.
Però qui és Antonio Sola? És un personatge amb forts lligams amb el PP des de fa molts anys, amic de José María Aznar, que té una empresa de comunicació a Madrid i fins i tot ha donat classes a dirigents del partit. La seva sòcia és Gloria Ostos que ha estat sempre al darrera de les dures campanyes de la dreta espanyola en contra de Zapatero i un dels seus col•laboradors més íntims és Gabriel Cortina, afiliat al PP i portaveu de l’associació ultracatòlica “Tiempos Más Nuevos”
El PP també va utilitzar en campanya lemes com “Con cabeza y corazón”, atribuït a l’acció de Sola, però com molts d’altres aspectes, aquest mateix lema o amb alguna variant, han segut utilitzats en altres campanyes de fora de l’Espanya, fins i tot per un partit socialista: el portuguès.
Recordo que li vaig dir a Lluïsa Lizàrraga que, afortunadament, Espanya no era ni Mèxic ni Guatemala i que si allí les coses li havien tingut algun èxit, aquí no haurien perquè tenir la mateixa sort. Afortunadament el temps (millor dit, les eleccions) em van donar la raó i avui, el Partit Popular tornar a estar a l’oposició, encara que hi ha que reconèixer una eficàcia parcial a Antonio Sola, ja que el PP ha pujat en escons i vots a molts llocs: A Madrid i València, els que més. Per sort no ha estat el cas de Catalunya, on hi ha un polític, potser no tan mediàtic com d’altres, però d’allò més efectiu: el secretari d’organització del PSC José Zaragoza. Del seu cap va sortir el lema: “Si tu no vas, ells tornen”, demanant així una participació massiva per a derrotar el PP. La pujada en vots i diputats van significar xifres rècord per al PSC!
dissabte, 29 de març del 2008
MARAGALL CATALÀ DEL ANY
Carta enviada a Pasqual Maragall al seu correu personal: pasqualmaragall@gencat.cat
Estimat President,
En primer lloc donar-te l’enhorabona pel títol de Català de l’any que et van atorgar la nit passada el Periódico de Catalunya i Televisió de Catalunya. Però el guardó, president, en realitat te’l van donar milers i milers de catalans que amb els seus vots van fer possible la teva elecció davant d’altres dos significats aspirants; ciutadans anònims que sempre en tindrem en un raconet del nostre cor perquè també vas formar part de les nostres vides. Vas estar un President entranyable i que vas fer tot el que vas poder pel nostre país, Catalunya. És veritat que vas tenir que marxar precipitadament degut a un sèrie de tripijocs sorgits des de dintre del PSC, però també degut a postures internes, no sempre comprensibles, d’un partit que gaudia de la teva confiança i que formava part del govern.
Ara dius que et dedicaràs plenament a la fundació que has creat per a lluitar contra l’Alzheimer, malaltia que pateixes, però que estàs convençut, ara sí, de sortir-ne guanyador. Espero i desitjo que tinguis molta sort en aquest afer i que el teu petit gra de sorra serveixi per a fer possible la curació del malalts que la pateixen en un futur molt proper.
Rep una forta abraçada del que es considera el teu amic.
Estimat President,
En primer lloc donar-te l’enhorabona pel títol de Català de l’any que et van atorgar la nit passada el Periódico de Catalunya i Televisió de Catalunya. Però el guardó, president, en realitat te’l van donar milers i milers de catalans que amb els seus vots van fer possible la teva elecció davant d’altres dos significats aspirants; ciutadans anònims que sempre en tindrem en un raconet del nostre cor perquè també vas formar part de les nostres vides. Vas estar un President entranyable i que vas fer tot el que vas poder pel nostre país, Catalunya. És veritat que vas tenir que marxar precipitadament degut a un sèrie de tripijocs sorgits des de dintre del PSC, però també degut a postures internes, no sempre comprensibles, d’un partit que gaudia de la teva confiança i que formava part del govern.
Ara dius que et dedicaràs plenament a la fundació que has creat per a lluitar contra l’Alzheimer, malaltia que pateixes, però que estàs convençut, ara sí, de sortir-ne guanyador. Espero i desitjo que tinguis molta sort en aquest afer i que el teu petit gra de sorra serveixi per a fer possible la curació del malalts que la pateixen en un futur molt proper.
Rep una forta abraçada del que es considera el teu amic.
divendres, 28 de març del 2008
LA "L" I LA "I"
Quan pel carrer va una parella i ell sol ser molt alt i ella pega més bé en baixa, hi ha una expressió molt clarificadora: “Pareixen la “l” i la “i”!”
Això ho dic perquè he escoltat a la ràdio que en la passada visita del President de França Nicolas Sarkozy i la seva dona la model i cantant Carla Bruni, en la seva recent visita a la Gran Bretanya, van sorprendre els ciutadans britànics pel calçat que portaven tots dos: mentre el de Sarkozy era amb alces, els de Carla eren plans, quan normalment acostuma a passar a l’inrevés. Així que Nicolas llueix dona, però cal estar a la seva “alçada”!
Això ho dic perquè he escoltat a la ràdio que en la passada visita del President de França Nicolas Sarkozy i la seva dona la model i cantant Carla Bruni, en la seva recent visita a la Gran Bretanya, van sorprendre els ciutadans britànics pel calçat que portaven tots dos: mentre el de Sarkozy era amb alces, els de Carla eren plans, quan normalment acostuma a passar a l’inrevés. Així que Nicolas llueix dona, però cal estar a la seva “alçada”!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)