Abans d’ahir, Josep Antoni duran i Lleida va fer callar al qui va ser President de la Generalitat Jordi Pujol. Ahir mateix, Pujol va rebre el suport del ara líder de Convergència Arturo Mas. Faltaria més, què Arturo no donés suport a qui va ser el seu mentor i qui el va assignar a dit per ocupar el càrrec que ocupa... Pareix que els interessos de Unió i els de Convergència siguin divergents (què és el contrari de convergents) Mentre els primers pareixen disposat a donar suport a Zapatero en la seva investidura i, fins i tot, para que José Bono presideixi el Congrés dels Diputats, el segons, no en volen sentir-ne a parlar i condicionen el suport para la investidura de Zapatero al finançament de Catalunya. Una vegada més, Convergència, encara es creu que té el govern de Catalunya i la governabilitat de l’Estat. I és que no ens saben de fer oposició. Pujol va crear un partit de govern i mai els va preparar per a ser meres comparses dintre del joc democràtic. El finançament de Catalunya està contemplat dintre de l’Estatut de Catalunya i, si no recordo malament, va ser retallat per Zapatero i el propi Arturo i desprès és van fer aquella famosa foto a la sortida de la Moncloa. Llavors, si ja el va pactar el seu dia, què és el què vol ara? El que cal és que d’una vegada es publiquin les balances fiscals per a que siguin el punt d’inici i saber, finalment, en quants de milions d’euros compta la Generalitat per a desenvolupar totalment l’Estatut.
Però de vegades ni això... De vegades un vot favorable a la investidura del President del govern o de la càmera baixa, només està condicionat a la cadira que ocuparàs.
La bi-polarització tant accentuada que va sortir de les urnes el 9-M dóna un avantatge extraordinari als dos partits majoritaris (PSOE i PP) a l’hora de constituir la mesa del Congrés. Per això es fa del tot imprescindible el suport d’un dels dos grans grups. CiU no farà un suïcidi polític de pretendre pactar amb el PP per aconseguir alguna secretaria de la mesa. I no cal buscar coses estranyes, simplement perquè estem al principi d’una legislatura i no convé està malament amb el partit que formarà govern. En canvi, si vota per Bono (o sigui, s’abaixa els pantalons, com vulgarment es diu), és més que provable que pugui tenir una vice-presidència (segurament que la quarta, però una vice-presidència a la fi!)
Per això, Duran què és el president del grup vol tenir a les més com més cartes guanyadores millor: començar per tenir representació a la mesa del Congrés i després, qui sap?... Fa molt temps que es parla d’un ministeri per ell, però això dependrà de moltes coses, també del seu estat de Salut.
Aquí a Catalunya ja coneixem a Arturo. Primer demana el Cel, la Terra i tot el que pot i, finalment, rebaixa el seu llistó fins als límits baixos insospitats (recordeu que va començar demanant eleccions anticipades a Catalunya, fins que Zapatero li va dir que “ni parlar-ne”)
Què passarà? Queda per veure. De moment és un pols entre els dos caps d’aquesta formació bicèfala. El que sí que pareix clar és que avui per avui tenen interessos contraposats i mentre un mira en clau espanyola, l’altre ho fa en clau catalana... encara que no la tingui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada