El darrer capítol de la situació de insostenibilitat de la capital catalana es va produir ahir amb el vessament químic del port. Una instal•lació que està a un costat de la ciutat i que res hauria de fer preveure que pogués influir el na xarxa circulatòria de la ciutat.
Com he dit és el darrer capítol. Abans van ser el problema de les rodalies, de l’esvoranc del Carmel, l’apagada de la llum de l’estiu passat i, la manca de subministrament d’aigua, evidentment. Encara que més que manca de subministrament caldria parlar de consum irresponsable, al menys fins fa ben poc i també de no haver sabut trobar abans solucions per garantir l’aigua necessària que garanteixi la demanda de Barcelona i la seva àrea.
El Periódico de Catalunya diu avui de la “fragilitat de la xarxa viària queda en evidència”. No serà que es planifica malament? No serà que quan es fa una nova infrastructura només es pensa en uns quants anys vista en lloc de planificar-la per a que duri molt més?
Una vegada, ja fa anys, un amic meu que treballa de cap de l’estació d’Atocha a Madrid em deia que RENFE no volia obtenir beneficis, ja que llavors li demanarien, des del govern, el seu autofinançament. Així, calia canviar les travesses d’un tram de vies, però en lloc de preparar-ho per a quan hi tinguessin que passar trens d’alta velocitat, ja projectats, en col•locaven unes menys resistents, per a tornar-les a canviar en el futur proper.
Tornant a Barcelona, cal dir que té molts problemes, salta a la vista, però la majoria són deguts a la mala planificació i la manca de manteniment. I això que la majoria d’inversions es fan allí. És fa més de cara l’aparador, per agradar als turistes i gent de casa, que fer obres eficients, duradores i de qualitat.
dissabte, 24 de maig del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
REFLEXIONS EN VEU ALTA
Quants de cops diguérem que el PP i CiU eren autistes... que no entenien el clam de l’Ebre quan volien transvasar el riu molts de quilòmetres al Sud i també cap al Nord. Quantes vegades diguérem que volíem polítics dignes i cridarem traïdors a aquells polítics d’aquí que seguien fidelment les directrius de qui manava a Barcelona. Llavors hi havia altres partits que ens donaven suport. Uns des del primer moment (ERC i ICV), Al PSC li va costar una mica més, però finalment va fer cas a la seva militància que, majoritàriament, defensava el riu i el territori.
Aquests partits que ens donaven suport van arribar al poder. En bona part gràcies a la gent de l’Ebre. Directa o indirectament, ja que la lluita portada arreu dels països catalans i més enllà de les fronteres de l’estat va fer obrir els ulls a més d’un i més de dos.
Amb la derogació del PHN, una de les primeres mesures que va prendre el president Zapatero, juntament amb la retirada de les tropes de l’Iraq, finalment vàrem respirar tranquils i quasi tots pensarem que fins que no tornés a governar el PP, els dies de lluita i manifestacions s’havien acabat.
Però de sobte ens diuen que hi ha una gran sequera. Que a Barcelona i la seva àrea metropolitana li manca aigua. Que es tracta d’una emergència nacional. I a partir d’aquí comencen a llençar globus sondo a veure quin de tots tenia una millor acollida entre els ciutadans: transvasar aigua del Segre, portar-la amb vaixells i trens des de diferents indrets, etc. Però al cap només tenien una cosa des del principi. Segurament de molt temps abans del 9 de març, data en que es celebraren les eleccions generals: fer la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans: El Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Segurament, per ells era la millor solució. La distància entre els dos sistemes era de molts pocs Km. I a sobre podia anar seguint el curs de l’autopista AP-7. Quina casualitat, els propietaris de l’autopista son els “mateixos” que els que van a construir la canonada de connexió. I al darrera de tot la Caixa, l’entitat bancària més important de Catalunya que finança la majoria de projectes de la pròpia Generalitat de Catalunya, incloent-hi les quantitats que es destinen a la cooperació internacional.
Però Barcelona i la seva àrea d’influència reuneixen cinc del set milions d’habitants de Catalunya i per la qual cosa és on hi surten el major número de vots. Segurament que a hores d’ara ja hi ha un estudi fet (d’aquest que reclama l’oposició i que es donen a consultories “amigues”) que mostra la intenció de vot de celebrar-se avui mateix uns comicis electorals a Catalunya. No fa gaires setmanes en vàrem tenir una petita mostra on, segons els resultats, Montilla aconseguia els seu millor resultat.
Manca menys d’un mes per al Congrés d’ERC. El resultat és tan incert com el que farà l’equip guanyador sobre si trenca o no el pacte de govern. Depenent d’aquesta decisió, la nova situació bé pot veure’s abocada a un avançament electoral, segurament per al proper hivern, abans de que l’any s’acabi.
La popularitat de Montilla i la “ferma” decisió socialista en el tema de fer la interconnexió per apaivagar qualsevol situació d’angoixar produïda per l’amenaça irreal de manca d’aigua a Barcelona. Un resultat favorable al PSC abocaria, segurament, en una posició dominant a l’hora de buscar noves aliances i conformar un nou govern a Catalunya.
Aquests partits que ens donaven suport van arribar al poder. En bona part gràcies a la gent de l’Ebre. Directa o indirectament, ja que la lluita portada arreu dels països catalans i més enllà de les fronteres de l’estat va fer obrir els ulls a més d’un i més de dos.
Amb la derogació del PHN, una de les primeres mesures que va prendre el president Zapatero, juntament amb la retirada de les tropes de l’Iraq, finalment vàrem respirar tranquils i quasi tots pensarem que fins que no tornés a governar el PP, els dies de lluita i manifestacions s’havien acabat.
Però de sobte ens diuen que hi ha una gran sequera. Que a Barcelona i la seva àrea metropolitana li manca aigua. Que es tracta d’una emergència nacional. I a partir d’aquí comencen a llençar globus sondo a veure quin de tots tenia una millor acollida entre els ciutadans: transvasar aigua del Segre, portar-la amb vaixells i trens des de diferents indrets, etc. Però al cap només tenien una cosa des del principi. Segurament de molt temps abans del 9 de març, data en que es celebraren les eleccions generals: fer la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans: El Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Segurament, per ells era la millor solució. La distància entre els dos sistemes era de molts pocs Km. I a sobre podia anar seguint el curs de l’autopista AP-7. Quina casualitat, els propietaris de l’autopista son els “mateixos” que els que van a construir la canonada de connexió. I al darrera de tot la Caixa, l’entitat bancària més important de Catalunya que finança la majoria de projectes de la pròpia Generalitat de Catalunya, incloent-hi les quantitats que es destinen a la cooperació internacional.
Però Barcelona i la seva àrea d’influència reuneixen cinc del set milions d’habitants de Catalunya i per la qual cosa és on hi surten el major número de vots. Segurament que a hores d’ara ja hi ha un estudi fet (d’aquest que reclama l’oposició i que es donen a consultories “amigues”) que mostra la intenció de vot de celebrar-se avui mateix uns comicis electorals a Catalunya. No fa gaires setmanes en vàrem tenir una petita mostra on, segons els resultats, Montilla aconseguia els seu millor resultat.
Manca menys d’un mes per al Congrés d’ERC. El resultat és tan incert com el que farà l’equip guanyador sobre si trenca o no el pacte de govern. Depenent d’aquesta decisió, la nova situació bé pot veure’s abocada a un avançament electoral, segurament per al proper hivern, abans de que l’any s’acabi.
La popularitat de Montilla i la “ferma” decisió socialista en el tema de fer la interconnexió per apaivagar qualsevol situació d’angoixar produïda per l’amenaça irreal de manca d’aigua a Barcelona. Un resultat favorable al PSC abocaria, segurament, en una posició dominant a l’hora de buscar noves aliances i conformar un nou govern a Catalunya.
dijous, 22 de maig del 2008
TENS 55 ANYS?
Si tens cinquanta cinc anys estàs d’enhorabona ja que pots fer-te voluntari per a un projecte científic. Efectivament, l’Hospital Clínic de Barcelona y professors de la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona volen experimentar els beneficis de veure 2 gots de vi negre al dia. Com a recompensar, als escollits entre els voluntaris, se’ls donaran 28 ampolles de vi negre, evidentment, del Penedès.
Que beure vi negre en moderació és bo per a la salut, més concretament per a prevenir possibles malalties cardiovasculars, ja fa anys que se’n parla, el que no sabia és que encara no s’havia fet cap estudi (o potser si) sobre el tema.
I si no tens 55 anys, no et preocupis. Beure vi, sempre que sigui amb moderació, encara entra dintre de les possibilitats de la majoria. Però com som de les Terres de l’Ebre, el nostre “experiment” particular el podríem fer amb vi de DO Terra Alta, que no té res a envejar al Penedès ni a la majoria de vins del país.
Jo no tinc 55 anys, així que em tindré que aguantar i esperar a veure si dintre d’uns quants anys més repeteixen l’experiment per no haver arribat a cap prova concloent!
Que beure vi negre en moderació és bo per a la salut, més concretament per a prevenir possibles malalties cardiovasculars, ja fa anys que se’n parla, el que no sabia és que encara no s’havia fet cap estudi (o potser si) sobre el tema.
I si no tens 55 anys, no et preocupis. Beure vi, sempre que sigui amb moderació, encara entra dintre de les possibilitats de la majoria. Però com som de les Terres de l’Ebre, el nostre “experiment” particular el podríem fer amb vi de DO Terra Alta, que no té res a envejar al Penedès ni a la majoria de vins del país.
Jo no tinc 55 anys, així que em tindré que aguantar i esperar a veure si dintre d’uns quants anys més repeteixen l’experiment per no haver arribat a cap prova concloent!
S’ACABA EL PETROLI?
Sóc dels que creuen que les noticies, al repetir-se sovint, deixen de ser noticies. Però de la pujada del preu del petroli dia si i dia també, se’n parla i se’n parlarà. Aquest mateix matí escoltava a les notícies de la SER que “el petroli de Brent està en escalada lliure” i és del tot imprevisible el sostre pot arribar a assolir. Es parla de que a la tardor arribarà als 150 euros barril (avui s’ha comprat a uns 135) i que no es trigarà molt a arribar als 200. He escoltat a un professor de la universitat de Barcelona, expert en energia, que opinava que fins que l’organització de països productors (OPEP) no incrementi la seva producció, el preu del cru seguirà pujant pel pànic que produeix al mercat la possibilitat de que no n’hi hagi prou. Tot seguit a dit que la OPEP no està per la feina, però segons ell, el més greu és el que alguns pensen: no se’n produeix més perquè queden poques reserves.
En tots aquests anys, els països industrialitzats, no han tingut la precaució de posar al mercat nous productes, suficientment competitius, per a que els ciutadans puguin tenir d’alternatives de veritat. Aquest canvi de carburants, del petroli convencional a les altres productes, com per exemple, els derivats dels cereals, s’hauria pogut fer gradualment sense causa grans perjudicis al públic en general. Però sobre tot per a les grans petroleres, però també els estats, no els han interessat suficient posar a l’abast aquests nous carburants. I tot això per interessos purament econòmics i especulatius.
Davant de tot això, no he pogut deixar de comparar-ho amb el tema de la interconnexió de xarxes. Alternatives n’hi ha, però el govern segueix capficat en fer-la tant si com no. I mentre, durant molts anys, les xarxes urbanes tenien (i tenen) fuites per tot arreu i ha existit un sobre consum, de vegades, desmesurat i sense miraments. I quan ja han vist les orelles al llop, llavors tot són presses i nyaps, quan les mesures per a solucionar-ho, sense causar tant d’enrenou, haurien pogut començar-se a fer anys enrere i evitar així l’actual situació de crispació territorial. Així, davant el pànic creat des de diferents llocs (manifestacions del govern, avalades en principi per experts, informacions de la premsa més mediàtica, etc.) justificar la connexió és molt més fàcil i acceptable, sobre tot per als qui, d’aquesta forma, els garanteixen un subministrament d’aigua permanent.
En tots aquests anys, els països industrialitzats, no han tingut la precaució de posar al mercat nous productes, suficientment competitius, per a que els ciutadans puguin tenir d’alternatives de veritat. Aquest canvi de carburants, del petroli convencional a les altres productes, com per exemple, els derivats dels cereals, s’hauria pogut fer gradualment sense causa grans perjudicis al públic en general. Però sobre tot per a les grans petroleres, però també els estats, no els han interessat suficient posar a l’abast aquests nous carburants. I tot això per interessos purament econòmics i especulatius.
Davant de tot això, no he pogut deixar de comparar-ho amb el tema de la interconnexió de xarxes. Alternatives n’hi ha, però el govern segueix capficat en fer-la tant si com no. I mentre, durant molts anys, les xarxes urbanes tenien (i tenen) fuites per tot arreu i ha existit un sobre consum, de vegades, desmesurat i sense miraments. I quan ja han vist les orelles al llop, llavors tot són presses i nyaps, quan les mesures per a solucionar-ho, sense causar tant d’enrenou, haurien pogut començar-se a fer anys enrere i evitar així l’actual situació de crispació territorial. Així, davant el pànic creat des de diferents llocs (manifestacions del govern, avalades en principi per experts, informacions de la premsa més mediàtica, etc.) justificar la connexió és molt més fàcil i acceptable, sobre tot per als qui, d’aquesta forma, els garanteixen un subministrament d’aigua permanent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)