Quants de cops diguérem que el PP i CiU eren autistes... que no entenien el clam de l’Ebre quan volien transvasar el riu molts de quilòmetres al Sud i també cap al Nord. Quantes vegades diguérem que volíem polítics dignes i cridarem traïdors a aquells polítics d’aquí que seguien fidelment les directrius de qui manava a Barcelona. Llavors hi havia altres partits que ens donaven suport. Uns des del primer moment (ERC i ICV), Al PSC li va costar una mica més, però finalment va fer cas a la seva militància que, majoritàriament, defensava el riu i el territori.
Aquests partits que ens donaven suport van arribar al poder. En bona part gràcies a la gent de l’Ebre. Directa o indirectament, ja que la lluita portada arreu dels països catalans i més enllà de les fronteres de l’estat va fer obrir els ulls a més d’un i més de dos.
Amb la derogació del PHN, una de les primeres mesures que va prendre el president Zapatero, juntament amb la retirada de les tropes de l’Iraq, finalment vàrem respirar tranquils i quasi tots pensarem que fins que no tornés a governar el PP, els dies de lluita i manifestacions s’havien acabat.
Però de sobte ens diuen que hi ha una gran sequera. Que a Barcelona i la seva àrea metropolitana li manca aigua. Que es tracta d’una emergència nacional. I a partir d’aquí comencen a llençar globus sondo a veure quin de tots tenia una millor acollida entre els ciutadans: transvasar aigua del Segre, portar-la amb vaixells i trens des de diferents indrets, etc. Però al cap només tenien una cosa des del principi. Segurament de molt temps abans del 9 de març, data en que es celebraren les eleccions generals: fer la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans: El Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL) Segurament, per ells era la millor solució. La distància entre els dos sistemes era de molts pocs Km. I a sobre podia anar seguint el curs de l’autopista AP-7. Quina casualitat, els propietaris de l’autopista son els “mateixos” que els que van a construir la canonada de connexió. I al darrera de tot la Caixa, l’entitat bancària més important de Catalunya que finança la majoria de projectes de la pròpia Generalitat de Catalunya, incloent-hi les quantitats que es destinen a la cooperació internacional.
Però Barcelona i la seva àrea d’influència reuneixen cinc del set milions d’habitants de Catalunya i per la qual cosa és on hi surten el major número de vots. Segurament que a hores d’ara ja hi ha un estudi fet (d’aquest que reclama l’oposició i que es donen a consultories “amigues”) que mostra la intenció de vot de celebrar-se avui mateix uns comicis electorals a Catalunya. No fa gaires setmanes en vàrem tenir una petita mostra on, segons els resultats, Montilla aconseguia els seu millor resultat.
Manca menys d’un mes per al Congrés d’ERC. El resultat és tan incert com el que farà l’equip guanyador sobre si trenca o no el pacte de govern. Depenent d’aquesta decisió, la nova situació bé pot veure’s abocada a un avançament electoral, segurament per al proper hivern, abans de que l’any s’acabi.
La popularitat de Montilla i la “ferma” decisió socialista en el tema de fer la interconnexió per apaivagar qualsevol situació d’angoixar produïda per l’amenaça irreal de manca d’aigua a Barcelona. Un resultat favorable al PSC abocaria, segurament, en una posició dominant a l’hora de buscar noves aliances i conformar un nou govern a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada