Avui no he pogut deixa de traçar el paral•lelisme entre Josep Bonaparte (més conegut per Pepe Botella) y l’Apel•les Cardo Rovira, el germà del vice-president de la Generalitat de Catalunya.
I és que el diari el Punt d’avui, a la pàgina 35, a l’efemèrides del dia, parla de la fugida de Madrid de l’anomenat amb anterioritat Josep Bonaparte, germà de l’emperador francès Napoleó Bonaparte que l’havia fer rei d’Espanya quan Ferran VII va tenir que marxar exiliar a la Guerra del Francès. De França va arribar fins la capital d’Espanya per tenir que abandonar-la quan l’exercit espanyol va guanyar als “gavatxos” a la batalla de Bailen (Jaén)
Mentre que l’Apel•les Carod Rovira farà un viatge més o menys a l’inrevés, des de Cambrils, el Baix Camp, anirà a fer “d’ambaixador” de la Generalitat a París, la capital de França, gràcies al nomenament del seu germà Josep Lluís, ara “destronat” d’ERC i segon “capità” de la Generalitat.
Europa està vivint un llarg període de pau i entre Espanya i França ja fa quasi dos segles que no hi ha cap tipus de conflicte armat. Així cal esperar que quan Apel•les abandoni París no hagi de ser a la força, sinó per altres circumstàncies molt més pacífiques.
dimecres, 30 de juliol del 2008
dimarts, 29 de juliol del 2008
CAL LA INDUSTRIALITZACIÓ A LA NOSTRA TERRA?
A La Veu de l’Ebre d’aquest cap de setmana hi ha una entrevista al professor de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa, autor del llibre “Catalunya, país emergent” amb un titular que, en si mateix, crec que toca directament el “voraviu” de la gent del territori: “Voleu indústria o preferiu viure de l’arròs subvencionat i del turisme?”
En diverses ocasions he parlat sobre el tema, sobre el potencial de les Terres de l’Ebre i sempre he dit una cosa “ens ho em de creure!”
No només l’arròs està subvencionat, també les oliveres i pareix que també ho volen fer amb els cítrics per a que aquests siguin rendibles per al pagès.
Si d’agricultura parlem cal dir que ja s’estan fent passos ferms per a que els nostres productes siguin competitius. De vegades potser no amb el preu, però si amb la qualitat. A la zona tenim diversos productes sortits directament de la terra amb denominació d’origen o bé de qualitat. No cal enumerar-los una vegada més...
Sobre el turisme, penso que estem en un procés de “normalització”. Vull dir amb això que la crescuda ha estat important en els darrers anys, atrets bàsicament pel potencial del nostre Delta de l’Ebre. La dàrsena acabada d’inaugurar a la Ràpita és un bon actiu per atreure turisme de qualitat que poden acabar establint al port dels Alfacs les seves segones residències. Altres certàmens apareguts en els darrers 10 o 15 anys com la Festa del Renaixement de Tortosa o la Fira de la Terrissa de la Galera, també han significat fets importants per atreure visitants de fora de casa nostra (avui mateix un company de treball em deia sobre la fira de la terrissa que ha fet ubicar la Galera al mapa) Sense oblidar la fira de fibres vegetals del Mas de Barberans o el mercat iber d’Alcanar o la Móra Morisca de la capital de la Ribera d’Ebre.
Amposta, dintre dels actes commemoratius del centenari de l’atorgament del títol de ciutat vol recrear un mercat de principis del segle XX. Del seu èxit depèn que hi pugui haver continuïtat o no. Però seria bo trobar una “altra” festa diferent a les festes majors que poguessin portar turistes a la capital del Montsià.
En quan a la indústria, penso que és fonamental per al creixement de les nostres comarques i, també s’ha de dir, per acabar de projectar les nostres terres més enllà de Catalunya. De moment s’han creat molts polígons industrials, però s’han omplert de molta indústria i tallers de gent de la zona. Cal que les inversions siguin de fora. I cal que siguin indústries de qualitat. No ens val qualsevol tipus. Però per això també s’ha d’estar preparat i el món de l’ensenyament amb els cicles formatius té molt a dir. Si no hi ha gent preparada, amb la indústria vindrà molta gent de fora. I per un consta és bo, perquè el creixement demogràfic també és positiu, però cal que els llocs qualificats siguin per a ebrenques i ebrencs amb la preparació adient.
En diverses ocasions he parlat sobre el tema, sobre el potencial de les Terres de l’Ebre i sempre he dit una cosa “ens ho em de creure!”
No només l’arròs està subvencionat, també les oliveres i pareix que també ho volen fer amb els cítrics per a que aquests siguin rendibles per al pagès.
Si d’agricultura parlem cal dir que ja s’estan fent passos ferms per a que els nostres productes siguin competitius. De vegades potser no amb el preu, però si amb la qualitat. A la zona tenim diversos productes sortits directament de la terra amb denominació d’origen o bé de qualitat. No cal enumerar-los una vegada més...
Sobre el turisme, penso que estem en un procés de “normalització”. Vull dir amb això que la crescuda ha estat important en els darrers anys, atrets bàsicament pel potencial del nostre Delta de l’Ebre. La dàrsena acabada d’inaugurar a la Ràpita és un bon actiu per atreure turisme de qualitat que poden acabar establint al port dels Alfacs les seves segones residències. Altres certàmens apareguts en els darrers 10 o 15 anys com la Festa del Renaixement de Tortosa o la Fira de la Terrissa de la Galera, també han significat fets importants per atreure visitants de fora de casa nostra (avui mateix un company de treball em deia sobre la fira de la terrissa que ha fet ubicar la Galera al mapa) Sense oblidar la fira de fibres vegetals del Mas de Barberans o el mercat iber d’Alcanar o la Móra Morisca de la capital de la Ribera d’Ebre.
Amposta, dintre dels actes commemoratius del centenari de l’atorgament del títol de ciutat vol recrear un mercat de principis del segle XX. Del seu èxit depèn que hi pugui haver continuïtat o no. Però seria bo trobar una “altra” festa diferent a les festes majors que poguessin portar turistes a la capital del Montsià.
En quan a la indústria, penso que és fonamental per al creixement de les nostres comarques i, també s’ha de dir, per acabar de projectar les nostres terres més enllà de Catalunya. De moment s’han creat molts polígons industrials, però s’han omplert de molta indústria i tallers de gent de la zona. Cal que les inversions siguin de fora. I cal que siguin indústries de qualitat. No ens val qualsevol tipus. Però per això també s’ha d’estar preparat i el món de l’ensenyament amb els cicles formatius té molt a dir. Si no hi ha gent preparada, amb la indústria vindrà molta gent de fora. I per un consta és bo, perquè el creixement demogràfic també és positiu, però cal que els llocs qualificats siguin per a ebrenques i ebrencs amb la preparació adient.
dilluns, 28 de juliol del 2008
PUNTUALITZEM!
Per als amics que em segueixen cal fer-los l’advertiment que si aquest dies no m’han pogut llegir ha estat només per una cosa: hem sortit de viatge. De tant en tant va bé desconnectar de la rutina quotidiana i fe coses diferents, encara que n’hi ha una que, evidentment, no puc evitar, com és la fotografia. El paratge no era ideal per fer fotos, però tot i això en vaig ver unes quantes, algunes de les quals, penjaré al blog.
Continuaré dient que, sobre la llibertat d’expressió, hi ha qui confon els melons de moro amb els “ous d’elefant”. I ho dic perquè la setmana passada hi va haver “algú” que em va anar entrant sistemàticament al mateix escrit per tal de replicar totes les respostes que li anava deixant. Finalment li vaig deixar entreveure que ja no li “publicaria” d’altra. Avui, quan he entrat, he vist que, tot i això, m’havia deixat una darrera opinió de la que només he llegit el començament que és la part que em surt quan vaig a mirar els comentaris. Em dia alguna cosa així com “Això és la llibertat d’expressió del pensament socialista...”. Per aquells que no hagin seguit la “polèmica” (o sigui, ningú, només ha estat una cosa entre ell i jo) cal fer-vos l’aclariment que n’hi vaig publicar unes quantes (al menys sis o set) i la veritat sigui dita que no portaven en lloc. Al final res tenia que veure amb l’escrit que vaig publicar ni amb els seus primer comentaris...
En la meva darrera resposta li vaig dir que era com un cucut (ignoro si sap el que és), però ho diré per als lectors fidels: és un moixó, la femella del qual pont els ous als nius d’altres espècies per a que aquests siguin incubats i finalment criats per les altres femelles. Ell és blocaire, però només està registrat. Mai ha escrit una línia en el seu bloc donant opinions, fent comentaris, explicant anècdotes, etc. Però si que li agrada entrar al dels altres ha deixar les seves opinions (no sempre afortunades) Recordo que fa uns mesos també sé “les va tenir” amb Gustau Moreno, precisament al meu blog, sobre una rectificació que jo li vaig fer d’unes “anunciades” obres al Mini bar de Tortosa, quan només era una “rentada de cara” o sigui, només es tractava de pintar-lo. Personalment penso que no hi havia ni “polèmica”. Gustau va veure “moviment” i es va pensar que estaven fent reformes i jo, coneixedor de la família que el regenta, els vaig trucar per a dir-los que a la Marfanta els feien “propaganda” i em van desmentir que, de moment, hi fessin reformes i tot quedava amb això, amb una ma de pintura.
Aquest personatge (a veure si s’anima a escriure al seu blog) en el seu darrer comentari (que no ha estat publicat) donava per fet que ja no li publicaria, la qual cosa, evidentment, era avançar-se als esdeveniments.
Per ell, no publicar-li comentaris al me blog (em comentava que s’havia registrat de blocaires per poder deixar opinions, ja que en alguns no se’n hi poden deixar de forma anònima) era coartar-li la llibertat d’expressió. En una de les meves respostes li deia que era igual fer-ho de forma anònima que amb un pseudònim que, al final no saps qui hi ha darrera. I per això de confondre els melons de moro amb el “ous d’elefant”. A qualsevol publicació que hi envies una carta al director, posem per exemple, si no va firmada, amb el corresponent document d’identitat i un telèfon de contacte, no te la publiquen. I això és privar a un de la llibertat d’expressió?
Jo estic disposat a incloure comentaris al meu bloc, fins i tot, aquells que no em semblin correctes, però fins a cert punt. Fins i tot a l’individu al que em refereixo, sempre i quan s’identifiqui d’una forma fefaent i no com ara que hi juga amb un avantatge considerable: ell coneix la teva identitat però tu no la d’ell i així evita que les repliques puguin ser molt més contundents. O sigui: que va de “vivet!”
Continuaré dient que, sobre la llibertat d’expressió, hi ha qui confon els melons de moro amb els “ous d’elefant”. I ho dic perquè la setmana passada hi va haver “algú” que em va anar entrant sistemàticament al mateix escrit per tal de replicar totes les respostes que li anava deixant. Finalment li vaig deixar entreveure que ja no li “publicaria” d’altra. Avui, quan he entrat, he vist que, tot i això, m’havia deixat una darrera opinió de la que només he llegit el començament que és la part que em surt quan vaig a mirar els comentaris. Em dia alguna cosa així com “Això és la llibertat d’expressió del pensament socialista...”. Per aquells que no hagin seguit la “polèmica” (o sigui, ningú, només ha estat una cosa entre ell i jo) cal fer-vos l’aclariment que n’hi vaig publicar unes quantes (al menys sis o set) i la veritat sigui dita que no portaven en lloc. Al final res tenia que veure amb l’escrit que vaig publicar ni amb els seus primer comentaris...
En la meva darrera resposta li vaig dir que era com un cucut (ignoro si sap el que és), però ho diré per als lectors fidels: és un moixó, la femella del qual pont els ous als nius d’altres espècies per a que aquests siguin incubats i finalment criats per les altres femelles. Ell és blocaire, però només està registrat. Mai ha escrit una línia en el seu bloc donant opinions, fent comentaris, explicant anècdotes, etc. Però si que li agrada entrar al dels altres ha deixar les seves opinions (no sempre afortunades) Recordo que fa uns mesos també sé “les va tenir” amb Gustau Moreno, precisament al meu blog, sobre una rectificació que jo li vaig fer d’unes “anunciades” obres al Mini bar de Tortosa, quan només era una “rentada de cara” o sigui, només es tractava de pintar-lo. Personalment penso que no hi havia ni “polèmica”. Gustau va veure “moviment” i es va pensar que estaven fent reformes i jo, coneixedor de la família que el regenta, els vaig trucar per a dir-los que a la Marfanta els feien “propaganda” i em van desmentir que, de moment, hi fessin reformes i tot quedava amb això, amb una ma de pintura.
Aquest personatge (a veure si s’anima a escriure al seu blog) en el seu darrer comentari (que no ha estat publicat) donava per fet que ja no li publicaria, la qual cosa, evidentment, era avançar-se als esdeveniments.
Per ell, no publicar-li comentaris al me blog (em comentava que s’havia registrat de blocaires per poder deixar opinions, ja que en alguns no se’n hi poden deixar de forma anònima) era coartar-li la llibertat d’expressió. En una de les meves respostes li deia que era igual fer-ho de forma anònima que amb un pseudònim que, al final no saps qui hi ha darrera. I per això de confondre els melons de moro amb el “ous d’elefant”. A qualsevol publicació que hi envies una carta al director, posem per exemple, si no va firmada, amb el corresponent document d’identitat i un telèfon de contacte, no te la publiquen. I això és privar a un de la llibertat d’expressió?
Jo estic disposat a incloure comentaris al meu bloc, fins i tot, aquells que no em semblin correctes, però fins a cert punt. Fins i tot a l’individu al que em refereixo, sempre i quan s’identifiqui d’una forma fefaent i no com ara que hi juga amb un avantatge considerable: ell coneix la teva identitat però tu no la d’ell i així evita que les repliques puguin ser molt més contundents. O sigui: que va de “vivet!”
dimecres, 23 de juliol del 2008
CALDRIA PASSAR A L’ACCIÓ
Fins ara només han estat amenaces. Abans i duran el congrés del PSC. Per activa i per passiva, el President Montilla i també el Conseller Castells fan fer seriosos advertiments al govern de Rodríguez Zapatero per a que complissin les resolucions de l’Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts Generals.
Des d’aquí voldríem que s’hagués aprovat tal i com va sortir del nostre Parlament, però segurament, amb aquell text, hauria estat del tot impossible passar el “filtre” de les Cambres espanyoles. Finalment ens vàrem conformar en menys... però ni així.
De moment ja ha dit Solbes, després de presentar un document de bases (mínimes, ja que pareix que no ha agradat ningú) que el calendari previst a l’Estatut (on es preveia que hauria d’estar pactat el finançament abans del 9 d’agost) no es complirà. L’escoltava aquest mati a la SER i deia que s’ha de seguir negociant entre el setembre i octubre o, fins i tot el novembre. No pot ser! Diu una dita castellana que “fueron por lana y salieron trasquilados”, per no dir-ne una altra encara molt més contundent.
El que fins ara només han estat amenaces (“Sí s’ha de triar entre el PSOE i Catalunya, escollirem Catalunya”), a partir d’ara ja hauria de començar a ser “acció”. Es a dir, que al Congrés dels Diputats només el PSC té 25 diputats i si li sumen els dels altres partits catalans en sumen un total de 37 (si no vaig errat) A l’octubre s’ha de començar a debatre la llei de pressupostos, una de les lleis bàsiques que s’aproven cada any i que no aprovar-los significaria posar en “entredit” l’actual govern i, fins i tot, el podrien fer caure.
Aquesta possibilitat (ara només és una possibilitat) s’hauria de plantejar molt seriosament. Des de Madrid s’argumentarà que estem en un període de crisi (Crisi? Qui ha dit crisi?) Però a Catalunya de crisi fa molts anys que en tenim. Si tenim en compte les balances fiscals (em dona igual si s’agafen els càlculs fets des d’aquí o des d’allà), els resultats són molt negatius per al nostre país. L’any pasta se’ns va dir que se’ns donaria una espècie de compensacions (maleïdes compensacions) El que cal és que se’ns doni els que ens pertoca que, no és ni més ni menys, que el suficient per a poder complir amb les expectatives de creixement que té el nostre govern i també la ciutadania. Hi ha moltes mancances. Ahir mateix en parlava quan em referia a les infrastructures que s’han de construir i que ara només seran pedaços!
Catalunya ha de reclamar no ser enganyada mai més! Se’ns ha pres el pèl moltes vegades i s’ha de dir prou. Prou d’enganys i prou de menys preu. No s’entén com un estatut aprovat pel PSOE, ara, membres destacats, ja diuen que l’incompliran.
Ens van enganyar amb el transvasament... que no ens enganyen amb el finançament!
Des d’aquí voldríem que s’hagués aprovat tal i com va sortir del nostre Parlament, però segurament, amb aquell text, hauria estat del tot impossible passar el “filtre” de les Cambres espanyoles. Finalment ens vàrem conformar en menys... però ni així.
De moment ja ha dit Solbes, després de presentar un document de bases (mínimes, ja que pareix que no ha agradat ningú) que el calendari previst a l’Estatut (on es preveia que hauria d’estar pactat el finançament abans del 9 d’agost) no es complirà. L’escoltava aquest mati a la SER i deia que s’ha de seguir negociant entre el setembre i octubre o, fins i tot el novembre. No pot ser! Diu una dita castellana que “fueron por lana y salieron trasquilados”, per no dir-ne una altra encara molt més contundent.
El que fins ara només han estat amenaces (“Sí s’ha de triar entre el PSOE i Catalunya, escollirem Catalunya”), a partir d’ara ja hauria de començar a ser “acció”. Es a dir, que al Congrés dels Diputats només el PSC té 25 diputats i si li sumen els dels altres partits catalans en sumen un total de 37 (si no vaig errat) A l’octubre s’ha de començar a debatre la llei de pressupostos, una de les lleis bàsiques que s’aproven cada any i que no aprovar-los significaria posar en “entredit” l’actual govern i, fins i tot, el podrien fer caure.
Aquesta possibilitat (ara només és una possibilitat) s’hauria de plantejar molt seriosament. Des de Madrid s’argumentarà que estem en un període de crisi (Crisi? Qui ha dit crisi?) Però a Catalunya de crisi fa molts anys que en tenim. Si tenim en compte les balances fiscals (em dona igual si s’agafen els càlculs fets des d’aquí o des d’allà), els resultats són molt negatius per al nostre país. L’any pasta se’ns va dir que se’ns donaria una espècie de compensacions (maleïdes compensacions) El que cal és que se’ns doni els que ens pertoca que, no és ni més ni menys, que el suficient per a poder complir amb les expectatives de creixement que té el nostre govern i també la ciutadania. Hi ha moltes mancances. Ahir mateix en parlava quan em referia a les infrastructures que s’han de construir i que ara només seran pedaços!
Catalunya ha de reclamar no ser enganyada mai més! Se’ns ha pres el pèl moltes vegades i s’ha de dir prou. Prou d’enganys i prou de menys preu. No s’entén com un estatut aprovat pel PSOE, ara, membres destacats, ja diuen que l’incompliran.
Ens van enganyar amb el transvasament... que no ens enganyen amb el finançament!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)