L’autor d’aquesta columna, encara que es declara no ser un expert en jocs de cartes, amb aquest títol, podria explicar-vos perfectament la manera de jugar d’un conegut joc de taula que porta aquest mateix nom... Però res més lluny. El que avui tinc l’intenció de narrar-vos son uns altres esdeveniments, també relacionats amb l’oci, però que res tenen que veure ni amb cartes ni en altres tipus de jocs. Jocs? Potser sí que n’hi ha, ja ho veurem. Tripijocs polítics amb rerafons d’amiguisme i tracte de favor!
I és dijous dia 4 de setembre, l’Agència Catalana de Notícies treia a la llum pública que els multicinemes d’Amposta (11 sales de projecció, el complex d’aquest tipus més gran de les Terres de l’Ebre) tenia previst tancar el dilluns següent. I tot perquè no disposaven del corresponent llicència d’activitats que atorga l’ajuntament, perceptiva per poder realitzar una activitat de negoci. Cinemes Amposta, SL, que és com es diu l’empresa, venia operant des de 2001. Així, si el lector és llest i fa un ràpid càlcul mental, prompte obtindrà el resultat: SET ANYS I MIG, sense disposar de llicència! Segurament, arribat a aquest punt, el lector es preguntarà com s’ha arribat fins aquí. Ho explicaré.
Els antecedents de l’arribada dels multicinemes a Amposta hem d’anar-los a buscar fins l’aeroport de Brussel•les. Un dia de finals del segle passat (es a dir, segle XX, per aquells que encara no s’han acostumat al canvi de segle) es troben a dit aeroport dues persones clau. Un d’ells, un home de negocis ampostí amb el cap carregat d’idees i de nom Joan Ripollès. L’altre, un cinèfil tortosí i que fou el darrer empresari en portar els antics cinemes Fèmina i Montepio de la capital del Baix Ebre, Joan Llop. Tots dos es coneixien des de feia anys. Ripollès li proposa a Llop la construcció d’uns multicinemes a Amposta i li diu que parlarà del tema amb el llavors alcalde Joan Roig (així és com entra en escena el tercer Joan)
L’alcalde, amb la rapidesa i oportunisme que el caracteritza, s’apropia de la idea i “ven” als ampostins la immediata construcció de les sales de projecció de cine.
En aquells moments Llop era l’home necessari per portar a terme la construcció de les sales i la posterior gestió del complex, ja que ni Ripollès ni Roig, per les seves ocupacions, podrien dedicar-se de forma activa al negoci.
La presentació del projecte va ser feta amb tota la pompa pròpia dels “convergents”. Així van convocar els mitjans de comunicació locals i comarcals i van donar una roda de premsa amb Llop segut entre Roig i Ripollès. La foto de l’esdeveniment es pot veure a la portada de la Revista Amposta de l’època.
Des d’aquella data llunyana ja de 2001, fins avui, els multicinemes Amposta han anat funcionat amb normalitat, al menys aparent, ja que Joan Llop prompte se’n desentendria del projecte al veure’s desbordat per les tasques que havia de fer. Avui gestiona els cinemes d’Alcanyís (Terol)
Durant aquests anys s’ha sabut que Roig i Ripollès han format part de forma conjunta de diversos consells d’administració d’empreses dedicades a temes immobiliaris, com per exemple d’una empresa anomenada Hort dels Capellans, SL que promovia la urbanització de la falda del Montsianell (projecte que va rebutjar el Departament d’Urbanisme de la Generalitat) y Club de Campo & Golf de Ronda (http://www.rondagolf.es/) que, entre altres coses, està denunciada per delicte ecològic per destruir un paratge declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO (http://www.revistaelobservador.com/index.php?option=com_content&task=view&id=562&Itemid=67)
Amb tot, s’ha de dir que els clients dels multicinemes, l’ajuntament i per extensió la ciutat d’Amposta han tingut molta sort. Sort perquè en aquest set anys i mig no s’han hagut de lamentar incidències greus. Qui hauria estat el responsable? Qui hauria d’haver fet front a les indemnitzacions?
Es diu que el tancament és temporal i que el temps que estiguin tancats, s’aprofitarà per a condicionar-los a les exigències de la nova normatives per aquest tipus d’espectacles, sobre tot per a dotar-los d’uns sistemes anti-incendis, molt més eficients que els que tenien fins ara.
Cal esperar que aquesta no sigui la única novetat. Darrerament el complex cinematogràfic es trobava en un lamentable estat de conservació i neteja.
Joan Ripollès és segueix dedicant als seus negocis i Joan Roig és senador espanyol designat per CiU en representació del Parlament de Catalunya.
Aquest article d'opinió el podeu trobar al Vinaròs News d'avui.
diumenge, 14 de setembre del 2008
dissabte, 13 de setembre del 2008
LA SARDANA INTOLERANT
No fa gaires dies vaig fer un escrit que vaig enviar a diversos mitjans, com va sent costum amb mi. Diari de Tarragona el va publicar dimecres com la carta destacada del dia. Portava per nom “la sardana imposada”.
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
divendres, 12 de setembre del 2008
DOS CACES SOBREVOLEN EL BAIX EBRE
Aquesta tarda he sortit a caminar amb la meva gosseta Electra. Ja de tornada cap al cotxe un soroll al cel, que de seguida he associat amb un avió, ha despertat la meva atenció. Estava per la zona de Mianes, ja dintre del terme de Tortosa i eren, aproximadament les 7:30 de la tarda. No era un avió, sinó dos. La sorpresa ha estat en veure que eren dos caces de l’exercit. Han sobrevolat diverses vegades la zona. De sobte marxaven en direcció N, es perdien de vista i tornaven a sobrevolar la zona de Vinallop en pocs minuts. Han arribat quasi que a l’alçada de la torre de la Carrova. De vegades es creuaven entre ells.
Encara que son festes a Tortosa, he pensat que no es tractaria de cap exhibició, ja que a la velocitat que volen aquests aparells es fa difícil veure’ls molta estona.
Me’n he recordar del capità Anguera (e.p.r.), assassinat per la banda terrorista ETA. Deien que sempre que sobrevolava Tortosa, a manera de salutació, passava entre les xemeneies de la fàbrica de rajoles del seu pare, al costat de l’Ebre, en direcció a Campredó.
Algú sabria dir-me alguna cosa d’aquests aparells i el perquè sobrevolaven les nostres comarques?
(Amb el mòbil he intentat fer unes fotos. Us podeu imaginar el difícil que ha estat. A la part de baix dels texts publicats he posat la que millor es veient. Quan han estat més prop, el reflex del sol ponent ha fet que sortís unes cossos brillants que bé podrien ser qualsevol cosa)
Encara que son festes a Tortosa, he pensat que no es tractaria de cap exhibició, ja que a la velocitat que volen aquests aparells es fa difícil veure’ls molta estona.
Me’n he recordar del capità Anguera (e.p.r.), assassinat per la banda terrorista ETA. Deien que sempre que sobrevolava Tortosa, a manera de salutació, passava entre les xemeneies de la fàbrica de rajoles del seu pare, al costat de l’Ebre, en direcció a Campredó.
Algú sabria dir-me alguna cosa d’aquests aparells i el perquè sobrevolaven les nostres comarques?
(Amb el mòbil he intentat fer unes fotos. Us podeu imaginar el difícil que ha estat. A la part de baix dels texts publicats he posat la que millor es veient. Quan han estat més prop, el reflex del sol ponent ha fet que sortís unes cossos brillants que bé podrien ser qualsevol cosa)
IRRESPONSABILITAT POLÍTICA A LA SÉNIA
El setmanari de referència a les Terres de l’Ebre, com és la Veu de l’Ebre, a l’edició d’aquest cap de setmana, dintre de l’apartat “Baix Ebre/Montsià”, porta un titular un tant sorprenent parlant del municipi de la Sénia: “L’Ajuntament es quedarà en números rojos si l’oposició no aprova un crèdit”. A la pàgina 2 del setmanari ja hi trobem la primera referència al tema. Amb una foto del seu alcalde, Victor Pla (PSC-PM) i amb una fletxa “també” roja que apunta cap avall, hi diu així: “La manca de consens paralitza la Sénia” i continua: La incapacitat d’arribar a un pacte de govern a la Sénia ha posat en perill a viabilitat econòmica de l’Ajuntament. Victor Pla es veurà obligat a arribar a un consens amb l’oposició si vol salvar els mobles”.
Anem a pams. En primer lloc, penso que si algú ha de tenir una fletxa roja ha de ser l’oposició. Per molt malament que estigui, en un municipi, l’equip de govern i oposició, mai l’oposició ha de mirar més pels seus propis interessos i desgastar així l’equip de govern, que la responsabilitat de votar a favor de l’obtenció d’un crèdit que permeti seguir funcionant tot un poble! Per aconseguir un acord de govern, de vegades, no n’hi ha prou amb la voluntat de l’alcalde, també de les altres parts.
Al cap de pocs mesos (o tal vegada setmanes) des de les passades eleccions municipals de l’any passat, a una reunió que hi va haver a la seu socialista de Tortosa, vaig tenir ocasió de parlar amb Victor. En aquells moments, no es mostrava gents ni mica preocupat per tancar de forma ràpida un pacte de govern. Suposo que després deuria canviar d’idea...
Sobre el que he dit abans de que l’oposició també hi té molt que dir a l’hora de pactar, m’ha fet recordar la moció de censura que hi va haver a la Ràpita en contra de Miquel Alonso. Sense entra en detalls (en podria explicar-ne molts), el poble no va entendre com formacions tan diverses com ERC i PP, passant per CiU i Rapitencs Independents (altre temps, algunes d’elles, enemigues irreconciliables), van poder fer fora l’alcalde, només en benefici propi. A les eleccions següents, Miquel Alonso, al front d’un pacte entre socialistes i comunistes, treia majoria absoluta!
Ara, potser ningú ho recorda, però ja fa 20 anys, a la Sénia també hi va haver un situació prou curiosa. Era la segona legislatura municipal i Victor Gimeno havia repetit com alcalde. No obstant no tenia majoria absoluta. Una situació pareguda a la d’ara, però amb diferents partit (i evidentment persones) al poder. Llavors, Gimeno, va reptar a les altres formacions a posar-se d’acord i fer-lo fora. Llavors, Josep Martí (e.p.r.), per als seniencs “lo Peixo”, va saber reunir al voltant de la seva persona tota la resta de formacions polítiques i, el fins llavors alcalde, va d’haver d’acceptar que havia perdut i plegar. Josep Martí, repetint el pacte, va estar davant de l’ajuntament senienc diverses legislatures...
Per tant, al menys de que Victor Pla, vulgui fer una “jugada” similar, que molt em temo que no ho farà, el que tindria que fer l’oposició és posar-se d’acord i fer-li una moció de censura. És el que toca fer en aquest casos, per responsabilitat! I no deixar d’aprovar un crèdit que faci paralitzar el poble. Què han fet els ciutadans de la Sénia per mereixes això?
En política, moltes vegades, hi ha massa enemistats personals. Si arriben a un pacte, el poble pensa que ho fan per conveniència política i no s’entén. I si no ho fan, es poden produir situacions com aquesta.
Espero pel bé dels seniencs i senienques, que tot sigui un ensurt i que la situació es pugui arranjar el més ràpidament possible.
Anem a pams. En primer lloc, penso que si algú ha de tenir una fletxa roja ha de ser l’oposició. Per molt malament que estigui, en un municipi, l’equip de govern i oposició, mai l’oposició ha de mirar més pels seus propis interessos i desgastar així l’equip de govern, que la responsabilitat de votar a favor de l’obtenció d’un crèdit que permeti seguir funcionant tot un poble! Per aconseguir un acord de govern, de vegades, no n’hi ha prou amb la voluntat de l’alcalde, també de les altres parts.
Al cap de pocs mesos (o tal vegada setmanes) des de les passades eleccions municipals de l’any passat, a una reunió que hi va haver a la seu socialista de Tortosa, vaig tenir ocasió de parlar amb Victor. En aquells moments, no es mostrava gents ni mica preocupat per tancar de forma ràpida un pacte de govern. Suposo que després deuria canviar d’idea...
Sobre el que he dit abans de que l’oposició també hi té molt que dir a l’hora de pactar, m’ha fet recordar la moció de censura que hi va haver a la Ràpita en contra de Miquel Alonso. Sense entra en detalls (en podria explicar-ne molts), el poble no va entendre com formacions tan diverses com ERC i PP, passant per CiU i Rapitencs Independents (altre temps, algunes d’elles, enemigues irreconciliables), van poder fer fora l’alcalde, només en benefici propi. A les eleccions següents, Miquel Alonso, al front d’un pacte entre socialistes i comunistes, treia majoria absoluta!
Ara, potser ningú ho recorda, però ja fa 20 anys, a la Sénia també hi va haver un situació prou curiosa. Era la segona legislatura municipal i Victor Gimeno havia repetit com alcalde. No obstant no tenia majoria absoluta. Una situació pareguda a la d’ara, però amb diferents partit (i evidentment persones) al poder. Llavors, Gimeno, va reptar a les altres formacions a posar-se d’acord i fer-lo fora. Llavors, Josep Martí (e.p.r.), per als seniencs “lo Peixo”, va saber reunir al voltant de la seva persona tota la resta de formacions polítiques i, el fins llavors alcalde, va d’haver d’acceptar que havia perdut i plegar. Josep Martí, repetint el pacte, va estar davant de l’ajuntament senienc diverses legislatures...
Per tant, al menys de que Victor Pla, vulgui fer una “jugada” similar, que molt em temo que no ho farà, el que tindria que fer l’oposició és posar-se d’acord i fer-li una moció de censura. És el que toca fer en aquest casos, per responsabilitat! I no deixar d’aprovar un crèdit que faci paralitzar el poble. Què han fet els ciutadans de la Sénia per mereixes això?
En política, moltes vegades, hi ha massa enemistats personals. Si arriben a un pacte, el poble pensa que ho fan per conveniència política i no s’entén. I si no ho fan, es poden produir situacions com aquesta.
Espero pel bé dels seniencs i senienques, que tot sigui un ensurt i que la situació es pugui arranjar el més ràpidament possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)