L’AQÜIFER DE L’EBRE

Devia ser l’any 95. l’empresa porcina “Granges Castillo” d’Amposta, ubicada exactament sobre la torre de la Carrova d’Amposta, pretenia fer abocaments de purins dintre de l seva explotació. Per la qual cosa va fer uns aterrassaments i va plantar oliveres amb l’excusa de fer-ho servir com adob. Els fets es van denunciar davant del departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. En aquell temps només existia la Coordinadora anti-transvasament de l’Ebre. Es va convocar una concentració i vàrem respondre a la mateixa un grup de gent, no recordo exactament, però no devíem de ser més de 50 o 60 persones. La “veu cantant” que va donar explicacions precises va ser l’hidròleg Antoni Canicio de la Ràpita. Recordo que, en les seves explicacions, Canicio, va dir que “El transvasament de l’Ebre l’importava relativament; que el que calia preservar era l’aqüifer que hi havia a baix i que era el segon de Catalunya en reserva hídrica”. No va dir quin era el primer, però de ben segur que déu d’estar propera a Barcelona i que la reserven estratègicament per a possibles emergències molt més greus que la de l’episodi de sequera que hem passat. Per a un futur canvi climàtic que contempli la desertització de Catalunya? Amb el permís d’Aznar, possiblement.
S’ha trigat 13 anys des de que Castillo volia fer els abocaments, però finalment, pareix que, el que temia Antoni Canicio, es portarà a terme: l’extracció de l’aigua dels aqüifers per a fer front a un possible procés de contaminació radioactiva de l’Ebre derivada de l’extracció dels llims contaminants del pantà de Flix. El que no puc explicar-me és el perquè no es demanen responsabilitats, fins i tot penals, als responsables dels abocaments il•legals, ja sigui l’empresa química Erkimia (successora de la Cros)
Un altre dubte és el perquè els pous no es fan a l’altre costat de riu. Ferran Bel, alcalde de Tortosa va reclamar que 3 dels pous que es pensa fer serveixin per a subministrar aigua al polígon Catalunya Sud. I jo pregunto: Perquè no es fan a l’altre costat de riu? Té més lògica, no?
Tinc un amic que viu molt prop de Sant Onofre, a Campredó. Només els veïns se n’adonen del que passa prop de casa seva. Primer va denunciar el vol d’avionetes quan amenaçava turmenta. Segons ell per escampar iodur de plata als núvols i desfer-les. Més tard em va dir que l’aigua del minitransvasament sortia d’un pou a la vora del riu, perfectament dissimulat dintre d’una caseta sense cap tipus lògic d’orientació.
És com allò: ni es confirma, ni es desmenteix. De ser veritat, potser també caldria denunciar-ho.
Possiblement, al pas que anem, acabarem demanant un transvasament del Túria cap a les Terres de l’Ebre!

AZNAR, RAJOY I LA FAMÍLIA

José María Aznar, no precisa de més presentacions, avui ha tornat a “pixar fora de test”. Igual com va fer Rajoy en plena campanya electoral del mes de març, ha negat l’evidència del canvi climàtic. Ha dit que no està demostrat... I el desglaç del Polo Nord? Crec que només amb això ja n’hi hauria prou. Però podríem parlar de l’escalfament global, del “Niño” i la “Niña”, tan coneguts a l’Amèrica del Sud, la desertització que pateixen molts indrets del planeta, etc. Ho diuen els científics. Però per a la gent del PP, el que puguin dir els científics no els serveix de res. Rajoy va nomenar a un cosí seu (també científic) i va dir que li preguntaria. No sé si Aznar a la seva família, també hi té científics o tots son com ell (pobra família!)
Aznar ha fet estes afirmacions, no sense donar la culpa als socialistes, cosa que a més, no suposa cap novetat, al menys per a mi, ja que no és el primer cop que sento queixar-se del govern socialista (en aquell cas quan governava Felipe González), per la manca de pluja (!) Exactament les paraules d’Aznar han estat les següents: “En estos tiempos de enfriamiento global de la economía internacional y de amenaza de una nueva glaciación en la economía nacional, en uno de esos ciclos econo-climáticos que se suceden cada vez que un Gobierno socialista llega al poder en España, los abanderados del Apocalipsis climático exigen dedicar cientos de miles de millones de euros” a causas “tan científicamente cuestionables en su viabilidad como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años”.
Fa uns mesos, quan li van concedir la medalla d’honor de l’Acadèmia del vi de Castella Lleó, ja va tenir una altra sortida de les que són tan habituals en ell. Llavors va dir que “A mí no me gusta que me digan 'no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino”. Encara que les comparacions sempre són odioses, potser valdria la pena recordar-li que li va passar al dirigent ultradretà Jörg Haider la setmana passada per conduir sota els efectes del alcohol... Encara que sempre es pot comparar i, ideològicament parlant, no devien d’estar tant allunyats!
No reconeixerem mai el gran president que va tenir Espanya!!

QUÈ SÍ... QUÈ NO...

Al congrés de Unió Democràtica de Catalunya del passat cap de setmana, el renovat líder de la formació va apostar per avançar les eleccions catalanes i arribar a un acord de govern, al menys, amb el PSC. Seria l’anomenada “sociovergència”. Li va faltar temps al líder del altre partit de la formació (Convergència Democràtica de Catalunya), Arturo Mas per a desdir Duran i vetar qualsevol proposta que vagui en aquest sentit. Fa temps que entre CDC i UDC hi ha més un matrimoni de conveniència que una altra cosa. Mentre a Duran li agrada flirtejar amb el socialistes i es postula fins i tot com a ministres (molt alimentat per la premsa, cal dir-ho) els de l’altra formació aspiren a veure a Arturo Mas de President amb un pacte amb ERC i si no n’hi hagués prou, s’inclouria al PP. Evidentment, en aquest segon cas faltaria veure que dirien els republicans i si ho acabarien acceptant. Aquesta situació tan descabellada a priori, ja s’ha posat en pràctica a ajuntaments com el de la Galera on hi ha un pacte de govern entre el PP i ERC, compartint alcaldia durant els quatre anys a raó de dos anys cada cap de llista.
Ja fa temps, més de 10 anys, el candidat a les eleccions municipals d’Amposta per ICV l’any 1995 ja apostava per un pacte entre socialistes i demòcrata-cristians. Impensable en aquells moments, potser a hores d’ara no seria tant descabellat.
De totes formes, l’altra formació al•ludida, el PSC, també hi té alguna cosa que dir. No seria d’estranyar que vists els resultats del actual govern d’Entesa o tripartit, sobretot referent a ERC (que recordem-ho, ha amenaçat en votar en contra del pressupost que elabora els seu propi partit dintre del govern), veiguèssin amb bons ulls el pacte reclamat per Duran, sobre tot per donar estabilitat a Catalunya.
Però una cosa és el que pensi la seva direcció nacional i l’altra cosa les bases del partit. Les bases socialistes són reticents a pactar amb CiU, fins i tot, contràries, diria jo. Però coses més difícils s’han vist... Segurament el PSC tindria una gran nombre de baixes de militants. Llavors cal calibrar tots els pros i contres d’un pacte així. La meva opinió és que a curt termini seria per al PSC, més negatiu que positiu.

MÉS ENLLÀ DE LA VEGUERIA

Dissabte, a Móra d’Ebre, es va celebrar el II congrés territorial del PSC de les Terres de l’Ebre. A apart de les dues ponències: la política i la d’organització, del debat, de les votacions i fins i tot de l’executiva que en va sortir, voldria fer una menció especial a la proposta de resolució que va presentar l’agrupació de Tortosa i va defensar el portaveu del grup municipal a l’ajuntament Joan Sabaté. Aquesta proposta de resolució era tota una declaració d’intencions sobre el que ha d’aspirat la futura vegueria de l’Ebre més enllà de la seva estructura i la seva tasca política. Significava la defensa dels valors de la nostra terra. I quan dic terra, vull anar més enllà de les fronteres naturals de les Terres de l’Ebre: el coll de Balaguer i els rius Algars i Sénia. També hi formen part, perquè culturalment i fins i tot comercialment i sanitàriament ha estat així durant molts d’anys: el Matarranya, a l’Aragó i el Baix i alt Maestrat i els Ports, al País Valencià. Qui em segueix sap que sóc un fer defensor de tot aquest territori i encara diria més: “Hem sento més identificat amb Benicarló o Cervera que amb Cambrils o el Pla de Santa Maria”. Som cruïlla de territoris, de una parla molt semblant, de una dansa que ens uneix (la jota, bona mostra és el monument que hi ha a la plaça Corona d’Aragó de Tortosa)
He de confessar que a l’altre blog que gestiono (el Tossal dels Tres Reis), fins avui la comarca dels Ports no constava al seu encapçalament. Avui mateix corregiré aquesta omissió.
Cal dir que al congrés estaven convidats els alcaldes de Vinaròs (Jordi Romeu) i el de Morella (Ximo Puig), que es van excusar per que havien d’assistir a un altre acte. Però si que hi va ser present el de Beceit Alberto Moragrega.
Recordo que ja fa més d’un més vaig escriure una carta de temàtica molt similar a la proposta de resolució que es va aprovar, sinó per unanimitat, si per una àmplia majoria (Diari de Tarragona va publicar la meva carta el 10 de setembre) La carta portava per nom “la sardana imposada”, però que era tant una defensa de la nostra dansa (la jota, evidentment) com de la nostra peculiar forma de ser i sentir.
Dijous passat, per la comissió de Cultura i Festes de l’Ajuntament d’Amposta va passar una proposta (es suposa que acabarà sent una moció al ple d’aquest mes), de la colla sardanista del Baix Penedès, on es demana que es declari la sardana “com la dansa de Catalunya”. Evidentment, si es presenta (ho farà CiU) sortirà que sí i suposo que per unanimitat. Però caldrà dir que hi estem d’acord sempre i quan la jota no sigui desplaçada. A l’igual que a l’Estatut es reconeix la nostra bandera i la nostra parla i que des del poder central “s’obliga” a posar la bandera espanyola i que el castellà sigui idioma oficial a Catalunya, amb la jota i la sardana s’ha de fer el mateix: S’ha de reconèixer primer que la jota és el ball típic de les Terres de l’Ebre, així com d’altres indrets de Catalunya, com el Priorat i bona part dels territoris cruïlla i llavors, la sardana, serà la dansa nacional sense cap mena de problema.
Encara que la jota va estar uns anys marginada, perquè no gaudia de cap suport oficial, hi havia una llarga llista de pobles on sempre s’ha ballat en les festes més populars. Segurament me’n deixaré algun: Alcanar (ball de Sant Antoni), Ulldecona (el Xim-xim), Paüls, Benifallet, Xerta, Falset, Calig...
Però la resolució anava més enllà. També parlava de la presència de la nostra parla als mitjans de comunicació oficials, com són la televisió i la ràdio de Catalunya, on fins ara es pot sentir parlar valencià o mallorquí, però no ebrenc (o tortosí con deia el text) Una anècdota: la setmana passada, Belen Fabra, filla de Tortosa i protagonista de la pel•lícula: “Diario de una ninfómana”, va anar al Club de l’Albert Om i aquest no es va poder estar de repetir-li algun “lo”.
Espero i desitjo que les altres forces polítiques presents a l’Ebre puguin aprovar resolucions similars per caminar plegats cap la “nostra pròpia normalització”.