dimarts, 19 de maig del 2009

POLÍTICS DAVANT LA JUSTÍCIA


Davant de casos judicials importants com els que ha assegut al banc dels acusats a alts càrrecs de l’exercit espanyol de temps del PP i el que pot imputar (o no) al president de la Generalitat Valenciana, es impossible no establir comparacions.
El PSOE de Felipe González va patir el seu propi calvari quan es va acusar i condemnar al ministre de l’Interior José Barrionuevo y a qui va ser el seu secretari d’estat, Rafal Vera. El motiu, encara avui recordat des de les files “peperes”, el cas GAL i la guerra bruta contra la banda terrorista ETA.
El Periódico de Catalunya d’avui porta a les pàgines el resum d’un reportatge publicat a la edició espanyola de la revista “Vanity Fair” sobre Rafael Vera , carregat de declaracions del ex alt càrrec. Una de les afirmacions no deixa indiferent ningú: “Si González s’hagués sortit al seu dia dient ‘jo me’n responsabilitzo’ potser acaba a la presó”.
I no és que no s’intentés. Encara recordo aquella polèmica sobre un paper on hi havia escrit: “Pte” i on alguns hi volien llegir “presidente” en clara al•lusió al president del govern. En canvi, qui ho va escriure, negava rotundament que fos aquest el seu significat i defensava que volia dit “pendiente”. O sigui, una tasca pendent de fer o pendent d’informar, etc.
Unes altres declaracions de Vera no són menys importants: “Jo vaig acabar amb la guerra bruta el 1987. Si els que hi havia abans que jo eren innocents, jo també”.
Ja fa uns mesos vaig opinar sobre el cas GAL i va en la línia de les declaracions de Vera. La guerra bruta contra la banda terrorista feia molt de temps que es produïa. Va néixer al si de l’exercit o de la intel•ligència espanyola (el CESID) o en coordinació entre tots dos. Eren anys molt durs, on s’assassinaven molts militars, policies i també civils sense gaires miraments. Anys d’atemptats terroristes al País Basc però també a Madrid i a altres punts d’Espanya, com el d’Hipercor de Barcelona (21 morts i 40 ferits)
D’avant d’aquella “insostenible” situació, va ser quan es fa idear l’estratègia de fer-los front amb els mateixos mètodes de qualsevol banda armada. Mètodes per suposat il•legals, però es confiava que fossin efectius. Evidentment, tal i com insinua Vera, tot va passar anys abans de l’arribada dels socialistes al govern l’any 82.
L’error dels responsables de la seguretat de l’estat del govern de Felipe González va ser acceptar seguir amb una estratègia com aquella en lloc de tallar-la se soca-rel.
Després els resultats (i no només els electorals) foren els que foren.
Però el temps passa i la gent també. I a la casa on es va viure tot aquell enrenou d’una forma feliç, resulta que avui són ells els que tenen greus problemes...
Només una diferència, electoralment no afecta en el mateix sentit. El PP conserva avui per avui quasi que intactes les seves opcions de treure un bon resultat en les eleccions del mes que ve.

dilluns, 18 de maig del 2009

ELS VESTITS DE CAMPS A RITME DE MAMBO

EL HIJO DEL NARANJO. CASTING DE JORDI CONCEPCIÓN MARTÍNEZ (AMPOSTA)


EL HIJO DEL NARANJO

EXPECTACIÓ


Avui dilluns, 18 de maig, si una paraula defineix i resumeix el panorama polític, aquesta és “expectació”.
Expectació davant les resolucions judicials que s’han de saber tot just demà 19 de maig. La primera d’elles és la sentència sobre el judici del Iak-42. En aquest cas es jutja a alts càrrecs de l’exercit de terra de l’època en que Aznar governava les Espanyes, però també a qui va ser ministre de defensa: Federico Trillo. Un personatge que sap “gallejar” molt i atacar sense massa mirament al govern actual, però que s’amaga sota el llit quan es tracta de donar la cara pel lamentable cas de la mort de 62 militars espanyols l’any 2003 a Turquia.
L’altre cas serà una mica més prop en la distància i en el temps (a darrera hora s’ha dit que s’ajorna fins dimecres) A tocar del nostre territori, al País Valencià, el Tribunal Superior de Justícia d’aquella comunitat ha de fer públic si es jutja a Francisco Camps, President de València o no pel tema del suposat suborn, tracte de favor, ús d’informació privilegiada, etc. i que, suposadament va ser recompensat amb vestits (tratjes) i, que encara que ell afirmés que ho pagava amb els seus diners, els justificants de la compra mai han sortit a la llum i, a sobre, el sastre José Tomás que els hi confeccionava a mida, afirma que les factures eren trameses a l’empresa d’Álvaro Pérez, “el bigotes”, para que se’n fes càrrec del seu pagament.
Tal com diu avui el Periódico, sota el títol de “La doctrina del doble tracte”, el PP no té el mateix comportament quan acusa que quan són ells els acusats. Així, posa per exemple la campanya “de acoso y derribo” que va dur a terme el propi Aznar quan era el cap de l’oposició a Castella i Lleó en contra del llavors president, el socialista Demetrio Madrid, a qui li va donar “24 hores per a dimitir”. Cal recordar que la presidència de dita comunitat autònoma va ser el trampolí d’Aznar per accedir a la presidència del seu partit primer i del govern d’Espanya després, amb les nefastes conseqüències que tots recordem.