DESTINACIÓ: VINARÒS

El Periódico de Catalunya del passat diumenge 22 de novembre portava un titular que deia així: “Milers de catalans afronten a València les proves de nivell C”.
Molts d’aquests catalans, segurament la majoria, van a fer l’examen de català (perdó, de valencià) a Vinaròs que, per alguna cosa, és la ciutat més propera a Catalunya.
A l’hora de buscar-ne els motius, les opinions dels enquestats podrien ser diverses. Entre les diverses raons que hi trobaríem per a justificar el desplaçament estarien: que al País Valencià s’hi fan més dies d’exàmens, que no cal fer un curs previ per a poder-t’hi presentar, que si aproves el valencià podràs optar a llocs de treball on es requereix aquest requisit, etc.
Però sense cap mena de dubte, l’opinió majoritària dels qui van (no sé si s’atreveixen a dir-la en públic) és la creença que “allí és més fàcil aprovar”.
Sí és veritat o no, el tema ja fa anys que se’n parla i no només a la premsa escrita, sinó també a la cadena de televisió pública de Catalunya.
Però el que sí és cert, és que el tracte entre totes dues comunitats, Catalunya i el País Valencia, no és recíproc. Mentre a Catalunya s’accepta que una persona amb el nivell de valencià requerit per a cada cas puguin treballar de professor, d’infermera, etc., a València no passa el mateix. Un persona que visqui al Principat i que tingui els nivells de català pertinents, no pot treballar a València perquè allí li exigiran que tingui els mateix grau de Valencià.
Tan diferent és un “idioma” de l’altre? La resposta és contundent: No!
No crec que hagi cap ciutadà d’un costat o de l’altre del riu Sénia que escolti parlar als seus veïns, del Nord o del Sud, segons sigui el cas, i que no els entengui.
A TV3 (de la que també en tindríem que parlar...) de tant en tant surten actors i actrius valencians a les sèries de producció pròpia. També a Catalunya Informació, el canal de notícies de la ràdio pública, també hi ha al menys una locutora valenciana. Diferent accent, sí... Diferent idioma, no!
L’any passat en va dir el gerent de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, vinaros en c de naixement i faldut d’adopció Jaume Antich: “Tret de tres o quatre paraules, totes dues parles són iguales”. I d’això els membres de la Taula del Sénia en saben molt. La Mancomunitat, que agrupa pobles de les comarques valencianes de l’Alt i del Baix Maestrat, de la terolenca Matarranya i de la catalana Montsià, han sabut deixar de costat qüestions com l’idioma i les idees polítiques de cadascú i s’han posat a treballar en benefici de les seves respectives ciutats i pobles. Només uns pocs pobles que, segons els estatuts de la mancomunitat, tenen dret de ser-hi i als que se’ls a convidat a integrar-se, no ho han fet.
Però mentre al País Valencià segueixi governant el Partit Popular, el restabliment de unes bones relacions entre tots dos governs autònoms, em sembla una tasca difícil d’assolir. Caldria superar aquests aspectes puntuals com és la parla i treballar conjuntament per al bé de tota la ciutadania.
Però tornant a Vinaròs, és cert que “l’èxode” de catalans que van a Vinaròs a examinar-se, no és nou.
Quan jo em vaig treure el carnet de conduir cotxes (classe B), també hi havia que anava a la capital del Baix Maestrat a provar sort després d’haver-ho intentant per enèsima vegada a Tortosa sense aconseguir-ho. També es deia que “a Vinaròs era més fàcil”.
Sovint s’explicava l’anècdota del tio Marcelino (a les nostres terres tots eren tios o ties, encara que no hi hagués cap mena de parentiu pel mig) que després d’anar més de trenta vegades a examinar-se del carnet de conduir a Tortosa i tornar a suspendre, va dir: “Si no aprovo aquí a Tortosa, aniré a Vinaròs i, sinó, a “Castilla la Vieja” (reunia províncies de les actuals comunitats autònomes de Castella i Lleó, Cantabria i la Rioja)
Finalment el tio Marcelino va aprovar el carnet de cotxe i es va comprar un Citroën “dos cavalls furgoneta”, tant típic entre els pagesos de l’època.
El que ignoro és si finalment va aprovar a Tortosa, a Vinaròs o a Logronyo.

PROHIBIT PROHIBIR

Si no ho recordo malament, “prohibit prohibir” va ser el lema de la revolució estudiantil del maig del 68 a París. Si no és així, potser algun dels meus lectors m’ho recordarà. Però pareix que el seu origen ve de molt més lluny.
Aquest dies s’ha tornat a posar de moda amb el debat que, precisament avui, es fa al Parlament de Catalunya sobre la prohibició o no de les corrides de toros (o braus, digueu-li com vulgueu) a Catalunya. Però per extensió, aquesta prohibició podria afectar, de retruc, a la festa dels bous de les Terres de l’Ebre.
El debat és prou important per a que un diari com el Periódico de Catalunya porti com a principal titular de la portada: “Toros, sí. Toros, no”. També podeu trobar a les pàgines interiors del diari el resultat de l’enquesta feta ahir per Internet. A la pregunta: “Aproveu que es prohibeixin les corrides de toros a Catalunya?" Un 68 % s’hi mostra favorable, mentre que el 32 % contesta que “no”. No hi ha possibilitat de votar en blanc o de matisar la resposta.
La primera pregunta que em ve al cap és: On acaba la festa (nacional) i comença la tortura? I encara un altra: És digna la vida que porten els animals engreixat a les granges?
A la pregunta que feia el Periódico i a la que em referia una mica més amunt, jo vaig votar que “sí”, encara que no n’estic segur del tot, pel tema de les matisacions.
Jo sempre he segut de la idea de que cadascú faci el que vulgui, si és que està permès. Però és cert que si, avui, el Parlament de Catalunya decideix prohibir-la, llavors, ja no estaria permès i s’infringiria la llei. Si s’arriba a prohibir, les curses de braus que es feien fins ara a la Monumental de Barcelona i també a Tarragona (no sé si hi ha cap plaça més en servei) es deixaran de fer. La qual cosa suposarà un greuge econòmic per als promotors, toreros, apoderats, etc. El aficionats a la “festa nacional” de Catalunya ja no tindran cap lloc on anar. La plaça de toros més a prop serà la de Vinaròs. Allí, només uns quilòmetres més enllà del riu Sénia, la prohibició (repeteixo, en el cas de que es produeixi) no serà efectiva perquè es tracta d’una altra comunitat autònoma. Com tampoc ho és ara la caça amb barraca.
Igual com ho fan milers de catalans que es desplacen fins a Vinaròs a passar les proves de català (valencià) i abans ho feien per aprovar el carnet de conduir, ara aniran a veure les corrides que es fan a l’estiu, sobre tot, coincidint amb les festes patronals de Sant Joan.
I als nostres bous que els passarà? El grau de violència dels bous és molt menor que el de les corrides. Aquí no hi ha mort, però, hi ha tortura? Sobre tot amb els bous embolats, és evident. A més a més, no és una tradició nostra, sinó que ha estat “importada”, sobre tot en els darrers anys.
Segurament al bou capllaçat, també la hi ha, però aquesta tradició sí que és d’aquí. Els bous de plaça o de carrer, ja és una altra història. És cert que de tant en tant, sempre hi ha algú que els hi dóna una bona fuetada. Caldria controlar-ho i crec que el problema quedaria resolt.
Però no es fa tortura a aquells animals criats en granges on se’ls sobrealimenta amb la finalitat que s’engreixin més aviat per a poder fer més negoci. O a les gallines que se’ls canvia el seu cicle per a que ponguin més ous? Però com es fa amb la finalitat de que siguin consumits/des pels humans, ja no ho considerem tortura?
Al final acabo creient que sobre hipocresia i manca sensibilitat (o potser també en sobra?)
Per a fer-vos més agradable l’escrit acabaré amb un acudit. Diu que hi ha un que diu: “on hi hagi una bona “corrida” que s’aparti el futbol”. I l’altre li contesta: “I els toros”.

(A la imatge la plaça de bous de Vinaròs)

CIMERES INTRANSCENDENTS

Aquesta setmana s’han iniciat dues cimeres. Una ja va acabar com el rosari de l’aurora i l’altra té totes les perspectives d’acabar igual o pitjor.
La primera va ser la de presidents de comunitats autònomes convocada pel president Zapatero per a fomentar l’ocupació y sortir de la crisi. Els resultats de la mateix eren més que previsibles. El PP no està per fer fàcils les coses al govern. Potser sé li pot reprotxar a Zapatero que sigui la primera que es convoca d’aquest tipus des de fa 3 anys. Els motius de perquè s’ha tardat tant els desconec, però hi ha una dita que diu : “Val més tard que mai”.
Però, d’haver-se acabat bé la cimera, com hauria pogut criticar el PP a Zapatero?
Només cal veure que moments després de clausurar-se, ja va sortir Camps (D. Francisco) criticant l’actitud del president. No obstant, no van votar que no, només es van abstenir. La qual cosa vol dir que “benvinguts siguin els calers que ens puguin arribar per a crear ocupació a la nostra comunitat”. No crec que hi hagi cap president autonòmic del PP que rebutgi qualsevol tipus d’ajut que arribi des del govern central.
L’altra cimera, encara molt més important, és la que s’està fent a Copenague.
És molt important perquè ens hi juguem el futur del nostre planeta, que, segurament nosaltres no veurem, però si els nostres descendents. Hi ha una màxima que ens encoratja a cuidar-lo i que diu així: “La terra no és de la nostra propietat, sinó que és un llegat per als nostres fills”.
Però molt em temo que hi ha massa interessos econòmics. Li he de donar la raó a Hugo Chavez quan ahir va dir. “Si la Terra fos un banc molt important en crisi, tots els països posarien mils de milions per a salvar-lo”. Certament és així.
També potser una estratègia i que fins avui ha estat un gran fracàs i ara que arribaran els màxims mandataris, pugin tancar algun acord. Així serviria per a maquillar una mica la mala imatge que s’ha donat fins ara.
La nota negativa són les manifestacions violentes i les detencions que s’han fet... Només penso en que diria el PP si en lloc de passar a la capital danesa, passés a Madrid. Amb tota seguretat, la culpa seria de Zapatero.
Avui ha estat el torn de la Hilary Clinton de Sarkozy y Zapatero, entre d’altres. Tots han fet discursos de bones intencions. Però no n’hi ha prou. Cal posar els diners i els mecanismes necessaris ja, tal com diuen les Ong’s que hi participen. No per a l’any 2020 com proposa la secretaria d’estar nordamericana. Però el d’avui ja és una altra cosa. És el que deia un poc més amunt: posar les bases per al lluïment de Obama i companyia demà. Si demà Obama fa un gest més que el que avui ha fet la Clinton i, ho té fàcil, molt fàcil, rebrà els aplaudiments dels assistents i la cosa pot acabar mitjanament bé.
Per a la cimera del clima encara és possible. Per a la de presidents autonòmics, ja no.

EBRENCS? O EBRENCS!

Estem davant d’una oportunitat històrica. Estem davant d’aconseguir la desitjada vegueria!
Però en lloc d’estar contents i lluitar plegats per a no entorpir la fase final del procés, seguint posant entrebancs i creant desconfiança...
És hora de preguntar-se si volem ser ebrencs o anunciem a tota Catalunya que, finalment, som ebrencs!
El procés fins arribar a la vegueria ha estat llarg i gens fàcil. El primer pas per aconseguir “l’autogovern” territorial ens el va donar, paradoxalment el darrer govern de Jordi Pujol. Si que és veritat que no ho va fer de forma gratuïta o, al menys no va ser aquesta la seva intenció.
Era un moment crucial per al nostre territori. Estàvem sols i no hi érem tots. Eren els anys de la lluita antitransvasament de l’Ebre. El govern de CiU ens volia tenir controlats i per això va idear la creació de la figura del delegat territorial. Al cap de poc es varen anar creant les altres delegacions territorials. Era una mena de govern territorial sense territori. Encara que el primer delegat territorial que hi va haver, molt abans de la figura del delgat del govern, va ser el delegat de cultura en la figura de Ramon Miravall.
Gràcies a aquell moviment antitransvasament va caure el govern de CiU. Encara que pareix que hi ha qui no se’n recorda o no se’n vol recordar...
L’anunci de l’atorgament de forma immediata de la vegueria ens el va fer el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya Joaquim Nadal el dia de la Comarca del Montsià dintre dels actes de Fira Amposta 2009. Encara que pareix que ja s’havia filtrat en algun mitjà informatiu. Jo no ho havia vist. Però enseguida me’n vaig adonar que alguna cosa passava quan l’alcalde d’Amposta va anunciar que “no hi estava d’acord i que s’hi oposaria”. Un mal començament, sense cap mena de dubte.
Avui, els dos delegats de Tarragona, el del Camp Xavier Sabaté (PSC) i el de l’Ebre Lluís Salvadó (ERC) han dit pràcticament el mateix: “unitat i maduresa”. O sé és o no sé és... No hi ha terme mig. O és que era, de sobte, ens ha agafat la por davant d’una responsabilitat com aquesta?
La vegueria ha de significar per al territori un pas cap en davant important. Segurament, com passa sempre, la seva posada en marxa serà complicada. Cal solucionar molts de problemes i superar més d’un entrebanc. Algunes d’aquestes coses han de quedar clares des del principi. Fins i tot, penso, la capitalitat de la vegueria també. Crec que des de la Generalitat s’ha deixat prou clar quina és la seva preferència: Tortosa. Simplement perquè és la capital de comarca de les Terres de l’Ebre que té més delegacions oficials i, també, tal com s’informava l’altre dia, ja s’està pensant en construir “el palau de la ‘Generalitat’ ebrenc” que donaria cabuda al govern territorial.
Però hi ha fórmules que permeten que les altres “capitals” Amposta, Móra d’Ebre i Gandesa) puguin participar de forma activa en les preses de decisions i sentir-se com a cocapitals.
Ara és hora de treballar pel territori. Ara és l’hora de la vegueria. I si algú té dubtes sobre quina deuria ser la capital o creu que no ho hauria de ser Tortosa, potser caldria mirar de fer una consulta (ara que estan tant de moda) per a tancar les polèmiques d’una vegada per totes.

Podeu llegir més sobre el temaa "la Marfanta" del periodista Gustau Moreno.
O a la pàgina d'Internet del diari el Punt.