57-99

Vint-i-dos punts ha estat la màxima diferència entre el Real Madrid i el Barça quan han jugat a la pista del primer. O sigui, el resultat d’avui, és un d’aquells que es considera històrics. Només he pogut veure els darrers minuts, però quan mancaven encara 7 minuts del 4t període, el Barça ja guanyava per uns 25 punts, la qual cosa ha fet que els minuts de les escombraries (com es sol conèixer als darrers minuts quan ja no es juga res) fossin més del que és normal.
Ha estat la darrera victòria del Barça sobre “l’etern rival”. En aquest cas, és cert, ha estat de bàsquet, però és igual. Una derrota del Madrid sumada a una victòria del Barça és motiu d’alegria per a tots els aficionats al futbol.
Estic segur que demà, el meu amic Joan Antoni, un seguidor de l’esport de la cistella, estarà molt satisfet del Barça. Segur que algú li preguntarà pel partit (potser jo) i ens explicarà amb pèls i senyals algunes coses del joc que jo, que en sóc aficionat, però que no en conec molt d’aquest esport, les desconec.
El que si que sé és que el Barça de basquet, entrenat per un home de la casa, com Guardiola, Xavi Pasqual, només ha perdut un partit des de que va començar la temporada. Un partit a la pista del Gran Canària 2014 el passat octubre i des de llavors presenta un expedient “immaculat”, tant a la lliga espanyola com a l’europea, on hi juguen les millors jugadors d’Europa i només superats pels de l’NBA.
Avui els comentaristes de la “2” estaven eufòrics. Parlaven de que al Barça d’aquest any no té rivals i quasi donaven les copes per guanyades. Potser Xavi Pasqual tindrà que fer de Guardiola i fer-los baixar del núvol. Les competicions són molt llargues i s’ha d’anar pas a pas. Però la victòria d’avui a la pista del Madrid és un pas gran. Molt gran!!

Visca el Barça!!!

(la imatge està treta de la pàgina d’esports de Yahoo)

EL MAGATZEM TEMPORAL DE RESIDUS: UN CARAMEL ENVERINAT

Un altre cop ha sortit el tema del magatzem temporal de residus radioactius. És un caramel enverinat que pot afavorir uns pocs i perjudicar a un bon grapat.
Tal com informa avui mateix el Periódico, el govern de l’Estat tempta als municipis on ja tenen centrals nuclears per poder deixar allí els residus de forma “temporal” a canvia de quantitats, encara que indeterminades, hom preveu “astronòmiques”.
L’enorme “negoci” que representa i ha representat la instal•lació de centrals nuclears, ha fet que els municipis s’hagin acostumat a dues coses: a viure amb el perill que suposa i també rebre una bona compensació econòmica.
A part, molts dels ciutadans d’aquests municipis han trobat feina dintre de la pròpia central o bé en alguns dels llocs de treball que, indirectament, s’han anat creat.


És de suposar que el magatzem no ocuparà tanta ma d’obra, però el municipi que finalment acabi acceptant els residus si que rebrà un bon grapat d’euros.
Fa uns mesos ja va ser l’alcalde d’Ascó que va deixar entendre que el seu poble podria acabar acceptant ser “candidat”.
Però el perill que suposa tenir-los (ja sé sap que la vida dels elements radioactius és molt més llarga que la vida humana), a la meva manera d’entendre no compensa.
I els pobles del costat, no tenen opinió? Evidentment no tenen la darrera paraula, ja que no tenen competència sobre la sobirania del poble del costat, però caldria escoltar-los.
Igual com ha passat amb les centrals nuclears, els pobles veïns també rebrien alguna mena de compensació, però menor que el municipi receptor.
Les promeses de les empreses que gestionen centrals i residus, sempre són temptadores. Però a l’hora de la veritat, de vegades, no s’acaben complint. Vull recordar el pont sobre l’Ebre a Riba-roja que acabava en un camí... No sé di ara ja s’ha fet la carretera per a poder evacuar la població en cas d’emergència. Però em temo que en el cas d’una gran catàstrofe, la població acabaria sent igualment afectada per molt ràpid que s’acabés actuat.
Les Terres de l’Ebre (o la Vegueria de les Terres de l’Ebre si s’acaba fent realitat) caldria oposar-se a qualsevol tipus d’instal•lació d’aquesta mena. No volem més MERDA al nostre territori. El que volem i necessitem és un desenvolupament sostenible que ens ajudi a no perdre el tren del creixement.

UN MAL EXEMPLE

Com que ja és tard i vol ploure, breument, us escriure un petit comentari del que considero un mal exemple: l’ERO que afecta a tota la plantilla de treballadors de Air Comet, empresa aeronàutica del president de la patronal espanyola CEOE Gerardo Díaz Ferrán.
Penso que de treballadors n’hi de bons i de dolents. No dubto que d’empresaris bons també n’hi ha, però penso millor que n’hi ha que tenen sort i n’hi ha que no...
En època de crisi, un dels sectors més perjudicats, segurament, ha estat el del transport aeri. Ja ha passat més vegades. Però això no és l’excusa per a que el president dels empresaris hagi fet el que ha fet. L’exemple que ha donat no és ni bo ni exemplar. Un senyor de dretes declarat com ell, que va criticar no fa gaires mesos la política econòmica del govern socialista i que, fins i tot, crec recordar que va arribar a demanar eleccions anticipades, hauria tingut que afrontar amb més responsabilitat la crisi d’una de les seves empreses (crec que també està posat dintre del món de les asseguradores)
No només deixa al carrer la totalitat dels treballadors (640), sinó que també ha deixat “a terra” uns 1.500 passatgers diaris que ara se’n tindrà que fer càrrec el Ministeri de foment i “col•locar-los” en altres vols...
Ell pot dir el que vulgui i donar la culpa a la crisi i a la manca de crèdit, però la seva actitud, des del meu punt de vista, ha estat deplorable i detestable.
Davant d’aquesta situació, una persona responsable (demostra un cop més que no ho és), tindria que dimitir. No fa gaires dies va tornar a ser reelegir i fins i tot es va arribar a plantejar dedicar-se de forma exclusiva a l’organització empresarial que presideix. Ara, aquesta mateixa organització s’ha donat un termini de 10 dies per a decidir sobre el futur del seu president. Es veu que la seva junta executiva està dividida. No voldria arribar a pensar que entre els que han rebut favors del president i els que no ho han fet. Cal pensar que actuaran de forma objectiva i no es deixaran portar per motius personals i d’amistat. Però torno a dir, Díaz Ferran no tindria que “passar” aquesta responsabilitat a l’executiva de la CEOE. La responsabilitat ha de ser d’ell i, davant d’una mala gestió de la crisi de la seva empresa i l’exemple que dóna pel càrrec que ocupa, hauria de presentar la dimissió de forma irrevocable i immediata.

I si heu arribat fins aquí, només desitjar-vos unes bones festes de Nadal. Encara que si puc, seguiré donant-vos la tabarra els dies que pugui per molt ocupat que estiui. Gràcies.

LES PRIMERES ESCARAMUSSES ELECTORALS A AMPOSTA

Quan ja només queda un any i mig per a les properes municipals, alguns partit ja han començat a buscar candidat.
A hores d’ara pareix que només CiU i el PSC el tinguin decidit del tot. Si no hi ha novetats repetiran els que van estar els caps de llista en les passades eleccions.
En el cas d’ERC, l’altre partit present al consistori ampostí, es va remorejar el passat estiu que es faria públic el nom de la persona que havia de substituir a l’actual cap de cartell i exconcellera Marta Cid abans de que acabés l’agost. Però els mesos han passat i encara (si es que finalment el hi ha) no s’ha fet públic cap nom. Potser perquè pressuposen una baixada important de vots pel que significa la figura de l’actual cap de l’oposició de l’ajuntament de la capital del Montsià.
Però hi ha d’altres partits, dels considerats “importants” que en els darrers anys no han aconseguit “puntuar” a Amposta. Em refereixo a ICV i, sobre tot, al PP.
Com suposo que tots sabreu, ICV a Amposta té un vot fidel d’uns 250 electors. Aquí no es pot comptar amb el seu soci a Catalunya EUA, ja que, els qui van quedant d’aquesta formació (per desgràcia cada cop menys, ja que solien ser persones grans) es presenten col•ligats amb ERC. En les dues legislatures que ICV va decidir presentar-se de forma separada (s’havien presentat amb el PSC), no va aconseguir cap regidor. Potser que la figura de qui va ser el cap de llista en aquestes dues eleccions va tenir que veure amb el resultat, però tampoc cal donar-li a ell totes les culpes. En els darrers mesos s’han vist dirigents territorials d’ICV diverses vegades per Amposta reunint-se amb certa persona (de moment no donaré noms del possible candidat) És cert que Víctor Gimeno i Jaume Forcadell, de forma conjunta o per separat se’ls ha vist compartit estovalles amb un mestre que donaria el perfil requerit per la formació ecosocialista.
Però de fer-se realitat, la sorpresa la podria donar el PP. A Amposta, el PP, també té un electorat prou fidel que, en arribar les municipals, es sol diluir dintre de CiU. Torbar un candidat en experiència i solvència, podria retornar als populars el regidor (i fins i tot dos) que havien tingut no fa gaires legislatures i, segurament, en detriment de CiU. El remors, en aquest cas, apunten a un exregidor de CiU (tampoc en donaré més detalls) l noticia, ho entenc, es del tot sorprenent, però la política no tindria “salsa” si no hi passessin coses sorprenents.
Tampoc seria d’estranyar el “ressorgiment” d’alguna candidatura independent. Hi ha personatges que la demanen ja fa molt de temps. Però es evident que, com passa amb els altres casos, caldria anar pensant amb un cap de llista amb certes garanties. De no ser així, l’única cosa que aconseguirien seria restar vots als altres partits que estan ara a l’oposició, afavorint l’actual partit al govern a Amposta.