REACCIONS SOBRE EL “FITXATGE” DE CORBACHO

El d’avui és quasi la continuació de l’escrit d’ahir. El retorn de qui va ser alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho no ha deixat indiferent pràcticament a ningú. Així, és inevitable que la classe política catalana hagi volgut opinar del encara ministre de Treball del govern d’Espanya.
Un dels qui ho ha fet ha estat Joan Hererra que, al respecte ha dit: “La sortida de Corbacho del Govern és l'expressió del fracàs de la política econòmica de Zapatero”.
Però qui ha estat més contundent (com no!) a l’hora de valorar el “fitxatge” de Corbacho ha estat Arturo Mas, el líder de CiU. Mas ha fet les següents declaracions: “És el ministre de Treball que té el lideratge de l’atur a Europa i al món desenvolupat”. Evidentment es tracta d’unes declaracions oportunistes fetes amb tota la demagògia del món.
La primera pregunta que em ve al cap és: Què ha estat Corbacho la causa de que ha Espanya hi hagi una taxa d’atur del 20 %?
Espanya sempre ha segut un dels països amb la tassa d’atur més alta de la UE, fins i tot en temps de bonança econòmica.
Ara, després de dos anys de crisi econòmica pareix que ja ningú se’n recordi el com i el qui la va produir. Tampoc és obra de Corbacho, ni de cap dels membres del govern Zapatero. A Espanya la crisi ve després d’esclatar la bombolla produïda pel ram de la construcció. De la única cosa que es pot acusar al govern socialista és de no haver previst a temps un pla per a pal•liar els efectes negatius produïts per la desfeta del sector constructor.
Cal recordar-li però, al Sr. Mas, que algunes de les empreses constructores estan estretament lligades amb CiU. Algunes com TEYCO y COPISA (Constructora Pirenaica SA) estan relacionades directament amb militants de la pròpia Convergència Democràtica. I alguna més relacionades amb el cas Palau de la Música i el finançament irregular de CDC: COMSA, TAMISA, COPISA (un altre cop), Fomento de Construcciones y Contratas, etc.
Aquestes empreses (i moltes més) quan van acabar d’exprimir la “mamella de la vaca” que va suposar els anys daurats de la construcció, van haver de fer fora una bona part dels treballadors del sector que ara són, també, una majoria dels que integren les llistes de l’atur.
És el món de l’empresa qui crea i destrueix loocs de treball. El govern només pot aplicar mesures econòmiques, amb més o menys èxit per mirar de frenar la caiguda de l’ocupació. Però sense una col•laboració directa del món empresarial (Josep González, amb el carnet de CDC a la butxaca, lidera una de les organitzacions empresarials a Catalunya la CEPIME) la majoria de les polítiques estan destinades al fracàs més absolut.
La reforma laboral, propera a aprovar-se i motiu de la vaga general convocada per al 29 d’aquest més és més una petició empresarial que un desig sindical.
Si fins ara no s’havia fet és per que cap dels dos sectors oposats frontalment (empresa i sindicats9 havien pogut posar-se d’acord amb el govern. Si fos pels empresaris, al treballadors se’l podria acomiadar en qualsevol moment i sense cap indemnització. I, encara així, caldria veure si s’aconseguia crear ocupació a aquest país.

VISCA CATALUNYA!

ELS PRIMERS “FITXATGES”

Una vegada acabat el termini de fitxar jugadors (va acabar a les 12 de la nit del 31 d’agost), ara és l’hora de fitxar a les formacions polítiques. Alguns reforçaran les seves llistes amb personatges independents, poc ficats fins ara en política. D’altres miraran de captar algun nom il•lustre d’altres formacions per a incloure’l a la seva. No fa gaires dies entre Reagrupament i Solidaritat Catalana es van disputar-se una personalitat com el Dr. Broggi, ja centenari per a que donés prestigi a les seves llistes.
Ahir, el PSC, va “fitxar” el ministre de treball Celestino Corbacho y avui s’ha anunciat amb bombo i platerets. Sense anar més lluny, el Periódico de Catalunya titula en portada: “Corbacho anirà a la llista del PSC i sortirà del govern”. També es parla de la possibilitat que Josep Borrell formi part de alguna llista del PSC, per la qual cosa hauria de deixar la seva acta de diputat del Parlament Europeu, del qual va arribar a ser-ne el president.
Al no saber-se amb exactitud el dia de les eleccions autonòmiques, no es pot saber quin dia s’hauran de tancar les llistes i, per tant, fins quan es poden fitxar polítics més o menys professionals i personalitats arribades a la política des d’altres àmbits de la vida social. Per tant, sorpreses poden haver-ne fins la darrera hora.
El “fitxatge” de Corbatxo, vist des de fora, no sé sap ben bé si és un reforç per a Montilla, una sortida digna per a un dels ministres més qüestionats del gabinet Zapatero o totes dues coses. És evident, ho he dit en altres ocasions, que Corbacho representa al sector més espanyolista del PSC, fins i tot molt més que el propi President. En unes eleccions on l’element identitari hi té un paper molt important a jugar, sobre tot l’independentista, potser amb “l’aterratge” de l’actual ministre de Treball es busca atreure el vot del “cinturà roig” de Barcelona, un vot que tradicionalment s’ha identificat més amb les eleccions espanyoles, amb suport incondicional a Felipe González sobre tot, que no a l’hora de votar en sentit català.
Avui des de diferents sectors, sobre tot del PP, ja criticaven la futura marxa de Corbacho del govern presentant-lo com a un fracàs de les polítiques del President del govern espanyol.
En canvi l’arribada (en cas de confirmar-se) de Josep Borrell, ha de donar prestigi a la candidatura socialista on acabi anant (suposadament Barcelona o Lleida, jo m’inclinaria més per la segona i ser-ne el número dos després del conseller d’Agricultura Joaquim Llena) Borrell va ser injustament maltractat (sé li va retreure uns afers on estaven implicats dirigents de la Delegació d’Hisenda de Barcelona en l’època que va ser secretari d’estat d’Hisenda) quan es feien les famoses primàries socialistes competit amb Joaquín Almunia per veure qui encapçalava la candidatura per a la presidència del govern Espanyol després de la retirada de Felipe González, allà per l’any 1996. Després els PSOE es va voler redimir amb ell posant-lo de cap de llista a les eleccions europees. Però a part d’aquest “passat”, crec que ningú pot posar en dubte la capacitat i la vàlua de l’exministre de la Pobla de Segur.

MERCATS

Qui em coneixeu sabeu que visc a Amposta i treballo a Tortosa.
Des de fa molts d’anys he sentit a venedors de tots dos mercats queixar-se de la poca afluència de clients que tenen aquests establiments. Sé que des dels ajuntaments respectius s’han fet campanyes per a potenciar els que segurament són, els establiments més emblemàtics de les ciutats. A Amposta per exemple, es va iniciar fa uns anys l’anomenat “dijous roig” (que res tenia que veure amb l’anterior alcalde) Va ser un intent de que el públic s’acostés al mercat un dia que no era massa habitual anar-hi.

La setmana passada estiguérem de vacances al Sud de França. Concretament ens establirem a Nimes i des d’allí visitarem la Camarga (molt pareguda al delta de l’Ebre), Montpeller, Avinyó i altres poblacions dels voltants. Cada dia (i remarco el de “cada dia”) anàrem al mercat a comprar alguna cosa per a fer-la per a sopar. A França els mercats centrals es diuen “les Halles”. Al veure’l per primer cop me’n vaig adonar que la potenciació dels mercats passa pels propis venedors. No cal reconvertir-los ni buscar fórmules miraculoses, simplement, el que cal, és especialitzar-se i donar la màxima qualitat i oferta. Em consta que als mercats de les grans ciutats, posem per exemple el de la Boqueria de Barcelona, ja fa anys que ho han posat en marxa.
Nimes té uns 140.000 habitants i és comparable amb Tarragona en molts d’aspectes, principalment pel seu passat romà: el circ (les Arenes), "la Maison Carré", la porta Augusta, el temple de Diana, la torre Magna, l'aqüeducte, etc.
El mercat de Nimes obre els 7 dies de la setmana (per això remarcava que hi havíem anat “cada dia”) El dia de major afluència de públic és, com a qualsevol lloc, dissabte i els més fluix dilluns. El diumenge hi ha quasi tanta gent com el dissabte. Alguna parada estava tancada per vacances i tampoc totes obrien tots els dies. Dilluns per exemple ens va ser força difícil trobar-hi pa.

Com he dit abans, l’especialització és la clau de l’èxit del mercat. Però també la presentació de les pròpies parades i l’atenció que tenen els botiguers amb els seus clients (una cosa ja de per si natural en tots els bons venedors) Hi havia parades que pareixien estar fetes per a una exposició. Recordo per exemple una d’oli que cridava l’atenció al veure-la. Una altra cosa que em va cridar força la atenció van ser les dedicades a menjars cuinats. Des de pollastres a l’ast, a pizzes i altres productes culinaris es podien veure en un mercat de no molt més de 2.000 metres quadrats. D’altres establiments dedicats a la xarcuteria tenien tota mena de productes, fins i tot, hi havia una parada amb productes francesos, evidentment, però també espanyols, portuguesos, corsos i alsacians. Entre ells hi havia botifarres (o baldanes, com li vulgueu dir) A una carnisseria hi vaig poder veure tot mena de brotxetes: de pollastre, de gall d’indi, de porc, de vedella, amb tota classe de condiments, el que donava encara més varietat, a la de per si extraordinària oferta.

Al sostre del carrer central, una mica més ample que la resta, hi havia penjat una sèrie de cartells amb receptes de cuina. No sé si tenia o no èxit, però és una bona manera de promocionar les productes del propi mercat, sobre tot, els més típics de la zona que tenien un lloc de privilegi als aparadors de les parades.