dimarts, 5 d’octubre del 2010

ELS ACCESSOS AL PONT “LO PASSADOR”


Si heu visitar el nou pont entre Sant Jaume i Deltebre (Jesús i Maria) us haureu adonat del deficient accés que hi ha per la part del municipi del Montsià.
El dia de la inauguració, quan al arribar a la darrera cruïlla el vaig trobar tallat, el cert és que no li vaig donar més importància, ja que m’esperava que no es pogués arribar fins al pont. L’afluència massiva de visitants i la seguretat del President de la Generalitat, ho haurien aconsellat així. Vaig deixar el cotxe darrera l’ajuntament santjaumenc i, des d’allí vaig continuar a peu. La distància és prou curta per poder-ho fer sense cap mena d’inconvenient.
Va ser dissabte al portar els meus pares quan me’n vaig adonar de les deficiències que té l’accés al pont. El carrer principal de Sant Jaume, el que passa per davant de l’església, és d’entrada. Quan arribes a la darrera cruïlla veus que hi ha una senyal que indica accés prohibit. O sigui, no pots arribar al pont seguit recte. Un petita i rudimentària indicació amb la inscripció de “pont”, indica que has de continuar cap a la dreta. Abans d’arribar a la seu de l’ajuntament, hi ha una senyal vertical que indica “Deltebre”. Allí cal continuar cap a l’esquerra i al final de carrer una altre cop cap a l’esquerra fins arribar a la rotonda d’entrada al pont.
La sortida no és molt millor. Ara si que pots sortir recte, encara que el carrer és força estret, per això no és de doble sentit. Però quan arribes a la primera cruïlla, no pots continuar, ja que, com ja he dit, el carrer és d’entrada. Així que cal triar anar cap a la dreta o l’esquerra.
Contrasta veure un pont de les magnituds i importància del que s’ha fet, amb aquests deficients accessos.
La primera cosa que penses és que s’haurien pogut tirar per terra algunes de les cases que hi ha ambdós costats del carrer i fer-lo molt més ample i apropiat per a entrar i sortir del pot. Però també penses que no es val voler crear més suspicàcies entre els veïns que podrien estar afectats per les expropiacions de les seves vivents. Algunes d’elles, les més properes al pont ja es van tenir que tirar per terra, amb el disgust considerable dels seus propietaris que el fet va representar. A l’altre costat, el restaurant Racó del Riu, ha quedat “enfonsat” i menys visible.
De totes formes ahir em van dir que ja s’ha licitat l’obra per a construir una variant per a poder entrar i sortir del pont sense donar tants de toms i molt més apropiada a la infraestructura. Segurament no serà la solució ideal, però millorarà moltíssim la situació actual.
A la part de Jesús i Maria això no passa i els accessos per la part esquerra son òptims.
Com anècdota cal dir que per aquella part, per la part de Jesús i Maria, ja hi ha qui fa negoci. S’ha col·locat una xurreria que subministra diversos productes als visitats i excursionistes que passen pel nou pont.  

dilluns, 4 d’octubre del 2010

CARRETERA I MANTA


Ahir pel matí, mon fill Albert es va emportar una gran decepció. Dissabte se’n va anar al llit en haver acabat el partit de futbol que donava TV3, ja que s’havia d’aixecar aviat. El despertador la va sonar a ¼ de 6 i al cap de poc entrava a la dutxa.
El motiu de matinar tant un dia festiu és que havia d’anar a Tarragona al concurs anual de castells que s’hi havia de fer.
Mon fill estudia a Barcelona i comparteix pis amb altres estudiants molt prop de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, al barri de la Sagrada Família. La passada primavera va veure uns cartells on s’anunciava una xerrada per a immigrants per part dels Castellers de la Sagrada Família. Ell és foraster, però no immigrant, per tant va demanar de poder-hi assistir. Evidentment no hi va haver cap problema. Des de llavors assisteix als assaigs i actuacions de la colla castellera barcelonina. És una colla petita que només pot aspirar a fer castells de 7 pisos. Evidentment, no era una de les que competia ahir a Tarragona. Alguns membres de la seva colla van aconseguir invitacions per a reforçar els castellers de la Vila de Gràcia, que si que competien. Ell havia de reforçar a la colla Jove dels Xiquets de Valls. Ens explicava dissabte que fa de “vent”, ja que és alt i fort.
Ahir diumenge, en acabar-se de dutxar, de sobte, a la meva dona li va "venir la llum" Li va preguntar si havia mirat l’horari dels trens, ja que li semblava que els diumenges no circulava el que surt de l’Aldea sobre 2/4 de 7, que era el que volia agafar, ja que havia d’estar a la plaça de toros de Tarragona abans de les 9 del matí.
Efectivament, els diumenges el tren no surt i mon fill va veure truncat els seu desig de poder participar al concurs casteller del 2010.
La meva dona es va oferir a portar-lo amb el cotxe. Tant gran era el seu disgust que fa refusar l’oferiment.
Crec que l’exemple és prou significatiu per veure, una vegada més, que aquí estem al “cul del món”, amb unes comunicacions més que precàries.
El cas de mon fill és un cas puntual, però si algú d’aquí vol anar a passar el dia a Barcelona y vol arribar d’hora, els diumenges no pot fer-ho abans de les 9 del matí, hora aproximada que arriba el tren que surt de l’Aldea a 2/4 de 7 els dies feiners.
Tan reivindicar que s’aturi a l’estació de referència del territori algun Euromed i resulta que les línies més bàsiques segueixen sent igual de deficitàries com eren fa 20 anys o més.
Agafar el cotxer i anar per carretera segueix sent el sistema més segur... I més car si el cotxe està ocupat per poques persones.      
Per cert, la colla Jove dels Xiquets de Valls van quedar en segon lloc al concurs. I el bé que s’ho hauria passat mon fill!  

diumenge, 3 d’octubre del 2010

XX FESTA DE LA SEGA DE L’ARRÒS DEL RESTAURANT L’ESTANY



Un any més (i ja en van 20) el Restaurant l’Estany d’Amposta, al costat de la llacuna de l’Encanyissada i la Casa de Fusta, ha celebrat la festa de la sega de l’arròs amb els tradicionals actes de l’arribada dels carros, la sega pròpiament dita, la batuda a potes, etc.
Si fa uns anys era la rondalla de “lo Teixidó”, ara és Guardet “lo cantador” qui, juntament amb la xaranga Suc d’Anguila, amenitza la festa combinant jotes tradicionals amb música popular de la nostra terra.
Aquest anys la jota de Guardet l’han ballada un grup de jota de la Cava, format única i exclusivament per dones. Dues components del grup ampostí Paracota s’han volgut afegir a la festa i s’han posat a ballar al ritme de les jotes. 
Finalment, i tal com havia anunciat Lluís Garcia, el propietari del restaurant i l’autèntica “alma mater” de la festa (recordo que al juny es fa la festa de la plantada de l’arròs) al presentar els actes que es farien el dia d’avui, també s’ha presentat el llibre de Ignasi Revés (seguidor d’aquest blog des de fa temps) “esmorzars de l’Ebre” (amb pròleg d'Andreu Carranza) Aquí es poden trobar els esmorzar més populars de les nostres comarques receptes d’alguns dels restaurants més coneguts. Però tal com ha dit l’autor és també una guia de viatge on recorre diversos indrets de les Terres de l’Ebre, tot i que ell és de Sarroca de Lleida i, ara mateix, treballa a Reus.  

dissabte, 2 d’octubre del 2010

EMBOLICA QUE FA FORT



De vegades la rivalitat és sana. De vegades pot arribar a ser el pitjor dels mals.
A Amposta, des de fa quasi un segle hi ha dues bandes de música: La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica (La Lira i la Fila, com sé les coneix col·loquialment) El funcionament de totes dues és idèntic. Les dues tenen un local propi, amb auditori, bar, sala d’assajos. I les dues tenen una escola de música que és el germen de les bandes. Les bandes són la part més coneguda de les dues entitats, però que lis coneix a fons sap que darrera hi ha moltes més coses. També compten amb una gran massa social que els hi dona tot el recolzament necessari per poder funcionar.
Des de fa mesos (un any aproximadament) el departament d’Educació del que és conseller l’Ernest Maragall, subvenciona les escoles de música d’arreu del país. Però amb les escoles de la Lira i la Fila, té un greu problema: no són municipals.
A finals de l’any passat (concretament l’11 de desembre, el conseller Maragall va visitar l’ajuntament de la nostra ciutat i va signar amb els presidents de totes dues entitats, Javier Escrihuela com a president de la Lira i Núria Gómez, per part de la Fila, un acord de “bona voluntat” per poder-los-hi donar aquesta subvenció. Però calia buscar la fórmula adequada per a fer-ho, ja que com escoles privades de música, no tenien encaix dintre de la normativa d’atorgament dels ajuts.
Finalment hi va haver una proposta per part del departament d’Educació: que les dues escoles passessin a ser municipals.
Amb aquesta solució, les dues entitats, segurament, hi perdien alguna cosa, però en guanyaven una altra potser més i important. Mentre que com escoles privades la subvenció era de 300 euros per alumne i any, com a escoles municipals, la subvenció quasi es duplicava.
Han passat prop de 10 mesos i el termini donat per la conselleria s’esgota. I a Amposta no hi ha acord. Mentre la Lira signaria demà mateix, la Fila es mostra reticent a fer-ho.
Mentre, la regidora d’Ensenyament Isabel Ferré, ens deia dijous que si la Fila no acaba acceptant l’oferta, com a regidora es negarà a engegar el procés de municipalització de les bandes. O totes dues o no cap!
Davant d’això, suposo que la Fila no deu de tenir cap tipus de problema de finançament. Amb els temps que corrent és força estrany, però és l’únic motiu que veig pel que estigui en desacord amb la petició d’Educació.
La seva actitud pot fer mal (i suposo que molt de mal) a l’altra entitat. Però potser el que estava parlant al començament, la rivalitat existent entre totes dues és la que comporta la forma d’actuar de la Fila. No voldria pensar que fos per motius polítics, encara que no és descartable.
La regidora ens va dir que fa uns 10 anys les postures eren oposades. Fa 10 anys jo no estava a l’ajuntament, però no crec que la situació fos similar a l’actual. Fins el que jo sé, les subvencions a les escoles de música s’han concedit a partir del govern actual i no tenen precedents anteriors.