EL (MAL) EXEMPLE BRITÀNIC

Sovint, per correu electrònic, t’arriben presentacions força demagògiques que expliquen que l’origen de tots els mals es deu a l’esquerra, sobre tot als socialistes. Una d’aquestes parlava de Grècia, Portugal i Espanya i la coincidència de ser tres de les pitjors economies d’Europa i on governaven els socialistes.

La crisi econòmica ja va començar fa més de 2 anys i, per aquella època, a Grècia governava la dreta i quan el darrer president de la nissaga dels Papandreu va assumir el govern, el seu país ja estava sumit a una més que profunda crisi econòmica. Possiblement la més greu que havia patit mai el país Hel·lè.

Quan un país, per petit que sigui (l’exemple de Catalunya també ens val) pateix una greu crisi econòmica, on els aturats es poden comptabilitzar per milions (com el cas d’Espanya) on des dades macroeconòmiques indiquen que no hi ha recuperació, quan les dades microeconòmiques ens descobreixen que hi ha famílies a qui els costa arribar a final de més, és normal que la ciutadania busqui un “revulsiu” per mirar si pot aportar altres solucions i aplicar noves mesures que treguin al país del “pou”.

Unacosa així és el que va passar a la Gran Bretanya. Certament, Gordon Brown, no era el millor socialista per a repetir victòria i govern. Però sense cap mena de dubte, els britànics van voler votar “diferent” pensant que, tal vegada, els conservadors podrien “curar” els mals de la també malmesa economia britànica.

Va ser nomenat primer ministre el conservador David Cameron i poc a poc va destapant les seves cartes. Unes de les solucions proposades són: la retallada de les prestacions socials i l’augment de les matrícules universitàries al doble i fins i tot al triple del que valien fins ara.

Encara que les enquestes diguin que quasi ningú vol la reedició del govern tripartit (la darrera del CIS d’ahir mateix també ho anunciava així), és evident que Catalunya, en aquests set anys de governs d’esquerres i catalanistes, ha fet molt pel benestar de les famílies més necessitades i, també, en infraestructures. Possiblement siguin els dos camps que millor han abanderat les polítiques dels dos darrers governs de Catalunya.

Què passarà si després del 29-N governa CiU? Per on retallarà? I si a sobre no treu majoria absoluta i necessita el suport del PP –cosa prou provable, per cert-?

No és que vulgui posar la por al cos dels meus lectors, però és una més que possibilitat que pot passar.

I l’exemple que us he posat és prou clarificador...         

MAI PLOU A GUST DE TOTS

"L’inventor" d’aquesta frase feta la va encertar de totes, totes.

El darrer exemple clarificador són les reaccions dels col·lectius de pares i mares a la “marxa enrere” que ha fet el Departament d’Educació respecte a “deixar de jornada intensiva el mes de juny”, a les acaballes de final del curs escolar.

Aquesta mesura era una de les contemplades a la darrera llei feta pel departament, a part de començar abans el curs lectiu i les vacances de la denominada “setmana blanca”. Unes mesures que ja s’apliquen a d’altres països europeus.

Això va generar un conflicte entre Educació i els sindicats que representen als professors de primària. Les crítiques a la gestió del conseller Ernest Maragall van ser freqüents i contundents, fins a l’extrem d’amenaçar en “no fer excursions ni colònies" (unes activitats voluntàries que venien fent els diferents centres educatius)

Només fa unes setmanes, vaig poder escoltar a unes mares que reprovaven l’actitud de la directora d’un dels col·legis d’Amposta, precisament de l’últim que s’ha fet, el Consol Ferré (nom d’una mestra de la ciutat)

La directora en qüestió és l’exregidora d’ICV Francesca Valldepérez. Li recriminaven a la directora que secundés les vagues convocades (la de funcionaris del 8 de juny i la general del 29 de setembre) i que, en canvi, es mostrés reticent en secundar les altres mesures coactives que es volien aplicar en contra del departament.

Aquests dies s’ha anunciat que Educació ha rectificat i, finalment es continuarà fent la jornada intensiva el mes de juny. No cal ni dir que els sindicats d’ensenyament ho consideren una victòria i han rebut la notícia amb molta alegria. Però ara són els pares els qui es mostren disconformes, ja que per ells, la jornada partida dels professors ja els hi anava bé.

Jo tot aquest conflicte (que com recorda avui el Periódico fa molts de mesos que dura i s’hagués pogut estalviar...) l’he vist passar de llarg, sense que m’afectés el més mínim. Sobre avançar el començament del curs, fer la setmana blanca, etc. Opino que “què més dona si al final els alumnes faran els mateixos dies de vacances”. Al final, els pares, sigui al setembre, sigui al març, igual hauran de buscar solucions per als seus fills. Solucions que ara ja existeixen, només es necessari fer un canvi d’hàbits...  

 

AQUESTA NIT COMENÇA OFICIALMENT LA CAMPANYA

A les 12 de la nit (o millor, les 0:00 hores), tal i com marca la llei, aquesta nit començarà oficialment la campanya electoral per als comicis autonòmics del 28 de novembre. Aquesta nit es donarà el tret de sortida a tots els grups i coalicions que presenten candidatures per a que, a partir de llavors, puguin demanar el vot als ciutadans. Pel que fa a la resta (declaracions, propostes programàtiques, rèpliques i contrarèpliques, actes electorals, etc.) ja fa temps que se’n fan.

A Amposta els primers de penjar els cartells electorals van ser el d’ICV-EUA que ja van fer-ho dilluns passat. Crec que va ser dimarts ho va fer el PP. No cal dir que van mirar de penjar-les als llocs on hi passa més gent i són més visibles. La passada nit va ser el PSC qui va posar les seves. Però encara queden d’altres partits que no ho han fet.

Recordo quan fa uns anys n’era el responsable del meu partit, que tenia veritables problemes amb CiU i també amb ERC per com havíem penjat les pancartes: que si a determinat carrer n’havien moltes més de les que pertocava: que si a un determinat fanal ja n’hi havia una d’ells, etc.

A Amposta, els partits polítics han de penjar les pancartes segons estableix l’ajuntament. El repartiment es fa per carrers, així, si a un determinat carrer se’n han de penjar 5, no pots penjar-ne més. Com tampoc ho pots fer a un fanal que ja estigui “ocupat” per un altre partit.

Quan vaig a Tortosa veig que diferents partits han penjat als mateixos fanals: uns a dalt i els altres més a baix. Ignoro si després també hi ha problemes entre els diversos partits.

El que és cert és que els pobles més grans (ciutats si voleu) han crescut força aquests darrers anys. Nous carrers s’han urbanitzat i nous ciutadans han ocupar cases i pisos. Això ha comportat un augment considerable de fanals. Per tant, no ha quedat desfasat el sistema de repartiment que s’ha fet fins ara? Personalment penso que sí.

Jo sóc partidari de que el primer que arribi que les pengi on vulgui i els que vinguin després ja penjaran on quedi lloc per a fer-ho. L’important –penso o- és “fer acte de presència”  i que la gent conegui els candidats i es familiaritzi amb els lemes. O és que penjar cartells aporta vots extra?

No voldria acabar l’escrit d’avui sense parlar-vos de la tertúlia que he pogut escoltar per una estona al programa Divendres de TV3. Amb el presentador Xavi Coral hi havia 5 periodistes més (4 homes i una dona) Un d’ells era de la casa (Tian Riba) i els altres representaven els següents diaris: Ara (que encara no ha sortit al carrer), la Vanguardia, el Mundo y el grup del Punt-Avui. Si tenim en compte la tendència ideològica d’aquests diaris, l’Ara, neix amb vocació de captar els militants i simpatitzants convergents; la Vanguardia ha estat en els darrers anys els diari de referència també dels convergents; el Mundo està molt proper al PP i, finalment el Punt i l’Avui els llegeixen sobre tot, els militants i simpatitzants dels partits més independentistes. O sigui poca pluralitat, molt poca, ja que no estaven representats el diari més venut a Espanya (i també força venut a Catalunya), el País i el més venut a Catalunya, el Periódico.

Per cert, el diari Ara vol assegurar-se una sortida brillant al carrer i mira de buscar subscriptors. Aquest matí m’han ofert una subscripció de 40 dies per 40 euros, ja que sóc subscriptor de la revista Sàpiens, del mateix grup electoral. Els hi he dit que ja era subscriptor d’un altre diari.

Efectivament, des de fa un any en sóc del Periódico de Catalunya i mai abans m’ho havien ofert i això que tenien les meves dades per les “cartes al director” que solc enviar. Una vegada, ja fa uns anys, també m’ho fa oferir l’Avui.   

EL SÀHARA OCCIDENTAL, "L’ALTRA" PALESTINA

Els fets que estan passant aquests dies a l’antic territori espanyol del Sàhara em recorden força als que passen sovint als territoris palestins dominats per Israel.
En aquest cas el país opressor és el Marroc que sempre ha reivindicat el territori saharaui com a seu.
Certament el que passa amb el Sàhara Occidental ho trobo un autèntica vergonya. Després de 35 anys de la mort del dictador Franco i de l’acabament d’aquell territori com a colònia espanyola, encara és hora de trobar-hi una solució enraonada i pacífica que doni per finalitzat un conflicte que ja fa massa anys que dura.
Quan al gener de 2009 l’estat d’Israel va fer l’enèsima intifada sobre els territoris autònoms palestins que hi ha dintre del seu territori, a Amposta i a d’altres llocs hi van haver-hi manifestacions de rebuig. Els assistents autòctons eren més aviat pocs i, com m’agrada dir a mi, “els de sempre”. Aquells que són més sensibles als problemes socials que hi ha tant al nostre territori com a d’altres molt més lluny, com era el cas del conflicte entre Israel i Palestina. “L’èxit” d’aquelles manifestacions calia atribuir-lo a la participació de molts musulmans (la majoria marroquins, ja que per alguna cosa són el col•lectiu més gran d’immigrants al nostre territori)
Llavors es clamava en contra de l’estat sionista i la defensa dels drets humans de l’altra part, la més feble, la més desvalguda: els palestins.
Ara em pregunto jo: ¿Perquè no s’han convocat manifestacions per rebutjar la violència de Marroc, sobre tot del seu exercit i segons pareix dels seus colons? ¿Hi assistirien, en aquest cas, els marroquins que tant activament participaven a les manifestacions a favor del poble palestí?
Tant els palestins com els saharauis són musulmans, com també la majoria dels habitants de Marroc encapçalats pel seu rei Mohamed VI. I si molt m’apureu, entre Marroc i el Sàhara Occidental hi ha alguna cosa més que una simple relació de veïnatge (dolent, però veïnatge a la fi) Són de la mateixa ètnia, formen part del mateix poble. L’única diferència que ja entre ells és que els saharauis no volen pertànyer al regne de Marroc i tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. No es reclama això mateix per a Catalunya.
Ara mateix hi ha una taula oberta de negociacions entre els dos pobles. Una taula que tothom pensa que acabarà amb un altre fracàs. No seria hora per part de l’ONU, però també d’Espanya de posar a Marroc al seu lloc i donar als pobres saharauis el territori que els pertany i mereixen.
Però hi ha massa interesso creats i Marroc, avui per avui, pesa molt més que un grapat de beduins amb pocs recursos econòmics i estratègics. Marroc encara conserva els bancs de pesca on sovint acudeixen els vaixells espanyols. I molts d’espanyols tenen interessos comercials (fins i tot tenen allí les seves empreses de capital espanyol) amb el Marroc.
Ho torno a dir: “pobres saharauis!”