Dijous i divendres de la setmana passada els mitjans de comunicació i la ciutadania en general van parlar, sobre tot, del comunicat de la banda terrorista ETA on declarava un alto el foc permanent.
Hores abans, però, a una mica més de distància, a Líbia, els guerrillers del CNT (no confondre amb el sindicat àcrata; en aquest cas és el Consell Nacional de Transició libi) capturaven i donaven mort instants després a qui va governar el país amb ma de ferro durant més de quaranta anys Muhamar el Gadaffi.
Qualsevol dels dos esdeveniments era prou significatiu per a que se’n parlés intensament. Però al nostre país, la noticia de l’abandonament de la lluita armada per part de la ETA va eclipsar a la detenció i la mort de Gadaffi.
Una vegada passada l’eufòria dels primers moments, els mitjans de l’extrema dreta espanyola (diguem-ho clar i català, per a què seguir parlant “la dreta extrema”?) volen devaluar el comunicat i, alguns dels seus periodistes més mediàtics, han escrit veritables barbaritats amb la finalitat de desprestigiar l’èxit del govern de Zapatero, tal i com s’explicava aquest matí al programa “Hoy por Hoy” de la Cadena SER que dirigeix i presenta el català Carles Francino.
A Líbia, els fets posteriors també han donat (i donaran) molt que parlar. Les lleis internacionals (la convenció de Ginebra crec que se’n diu) sobre els presoners de guerra, el garanteix un judici just i un tracte humà, cosa que no es va fer ni amb el líder libi ni amb un dels seus fills detingut en la mateixa operació.
A tots dos els van executar a “sang freda” moments després de ser detinguts. Al fill, fins i tot se’l veu amb una ampolla d’aigua a la ma i, al cap d’uns instants ja apareix mort.
Tant la ONU com la “oenegé” Amnistia Internacional ja han demanat explicacions als líders del CNT i han dit que se’n obrirà una investigació. Quin serà el resultat? Encara que s’arribi a jutjar als assassins (el de Gadaffi pare està identificat i se’l considera un heroi nacional), passat un temps i quan ja ningú en parli, se’ls alliberarà per a que puguin fer vida normal.
Mentre el CNT ja ha agraït a la OTAN i als diversos països europeus que els han ajudat a enderrocar al dictador la seva gratitud. I com es traduirà aquesta “gratitud”? En suculents contractes per a poder explotar els jaciments de petroli i gas natural.
Potser la finalitat de la guerra era això?
Escolteu a Iñaqui Gabilondo.
