“ANCHA ES CASTILLA”

La lliga està perduda. Ja no cal donar-hi més voltes. Amb la victòria del Madrid al nostre estadi, va quedar sentenciada. Però ni el Madrid va fer un gran partit, ni el Barça va jugar pèssimament. Jo diria que el Madrid va fer “el seu partit”, el què més li convenia. Aquest cop l’entrenador blanc la va encertar i després d’una anys, dintre d’unes poques setmanes, podran entonar allò de “campeones, campeones”.

Però, què li està passant al Barça? Ja fa anys que es diu que la plantilla és curta. Bé que Guardiola vulgui tirar ma de la pedrera, però de vegades amb això sol no n’hi ha prou.

L’infortuni ens ha passat factura: primer Afellay, després Villa, i més tard Abidal i entre mig, Pedro, Alexis Sánchez, Adriano, Cesc Fàbregas, etc. Però sobre tot els tres primers que durant molts i molts mesos no van poder entrenar ni jugar a les ordres del seu entrenador. Si a una plantilla de per si curta, sé li sumen lesions de llarga durada, evidentment queda tocada. Potser no de forma definitiva, però important.

Però dit això, cal resoldre moltes més incògnites:

Què li passa a Cesc? Al principi semblava un revulsiu per a descongestionar defenses contràries, tenia arribada i marcava gols... Quans gols porta en els darrers 4 o 5 mesos? Durant molts de partits fins i tot la seva presència és inèdita als camps de joc.

Què li passa a Piqué? És cert que Guardiola per a renovar va demanar el seu cap? Anit tot i escalfar, no va jugar, com tampoc ho va fer el dia del Chelsea. Jugarà dimarts? El problema és la baixa forma o la vida paral·lela que porta? No pot ser que el titular de la selecció espanyola campiona del món i, sense dubte, un dels millors defenses que ha tingut el Barça en els darrers anys, no gaudeixi de minuts de joc. Inaudit!

Què li passa a Valdés? I què consti que jo sempre l’he defensat, fins i tot durant els seus principis com a porter del Barça. Crec que un porter s’ha de fer respectar i encara que les seves actituds puguin semblar una mica xulesques, penso que és el paper que ha de fer. Però igual com penso això, penso que en el gol de Drogba de dimecres passat i en els d’ahir de Khedira i Cristiano Ronaldo, hauria pogut fer alguna cosa més.

Fins i tot jugadors com Xavi i Messi ahir no en van veure “tres a dalt d’un burro”.

Aquest matí, tot passant per davant d’un bar, he pogut escoltar un comentari d’uns parroquians asseguts a la terrassa. Un d’ells preguntava: Sabeu qui va ser el millor jugador del partit d’ahir? Ell mateix responia: Xabi Alonso que va anul·lar a Messi. No hi estic d’acord. No dic que Xabi Alonso no fes un bon partit, però a Messi no l’anul·la un sol jugador. L’entrenador blanc va teixir una “xarxa d’aranya” al votant dels jugadors del Barça, tal com ho va fer els entrenadors del Llevant i del Chelsea. I davant d’aquesta tàctica el Barça no se’n pot sortir i, si a sobre les poques oportunitats de gol que té durant el partit, no les converteix, llavors anem apanyats!

Contra el Chelsea va tenir molta més mala sort que anit, possiblement perquè el Madrid també té un millor equip, al menys, en la qualitat dels seus jugadors.

Mentre anava de casa mons pares (on vaig veure el partit) a la meva, el cert és que vaig trobar molts pocs cotxes celebrant la victòria blanca, però amb algun em vaig trobar i també vaig poder escoltar petards.

I jo pregunto: per què no se’n van a Castella tota aquesta gent? Amb la gran i ampla què és la Meseta castellana tots hi podrien tenir cabuda, al igual que tots els polítics i els seus votants que no defensen els interessos de Catalunya. No trobeu?

Per acabar, sento molt que mon cosí Miquel, que viu al Pertús, com aquell que diu entre Espanya i França, no pugui penjar la bandera del Barça al límit dels dos estats. Un altre any serà, segur... No crec que sigui un final de cicle encara que, segurament, ho haurem d’escoltar molts cops en els propers dies.

Sort Barça i ara a eliminar al Chelsea dimarts!!    

MAS MONELL (Mieres Girona)

http://www.masmonell.com/principal/index.php?idioma=ca

LA UNIVERSITAT, UN PRIVILEGI A L’ABAST DE POCS

Facultat de Nàutica de la UPC.

 

Després del sotrac que va significar l’anuncia de que el govern central pretenia apujar les taxes universitàries un 66 %, vaig quedar una mica alleugerat al assabentar-me ahir que el nostre govern (gràcies nostre govern) que a Catalunya només s’incrementarien un 25 % (segons publicava el diari Ara en la seva edició digital) i es podran crear més beques.  

Però a fi de comptes més és ben bé igual. L’increment, sigui el 25 o sigui el 66 és substancial i molt allunyat de l’IPC, però sobre tot, de la pujada que han sofert les nostres nòmines (he dit pujada? Perdoneu, volia dir baixada!! –i encara sort que ho puc dir-)

Perquè també hi ha que tenir en compte que s’ha apujat el transport públic indispensable per aquells que viuen allunyats del lloc on cursen les seves carreres universitàries, com és el cas de mon fill (Amposta i Barcelona)

De continuar per aquest camí, novament tindrem la sensació de retrocedir (com en tantes altres coses) als anys predemocràtics on només podien estudiar carreres universitàries els “fills del rics” (encara que haguessin de repetir i repetir), els que vivien a les grans ciutats (encara recordo quan la Universitat de Barcelona va “aterrar” a Tarragona, abans de denominar-se Rovira i Virgili) i els que podien gaudir de beques que els ajudaven a apaivagar les despeses de transport, residència i estudis.

Malauradament mon fill, fins ara, no ha pogut mai demanar cap beca. El motiu és que entre sa mare i jo mateix, els dos funcionaris de l’administració de l’Estat, superem els límits per a poder-ho fer. Però no us cregueu que guanyem una fortuna, ja que ella té la categoria C1 i jo la C2 o sigui la meva dona és administrativa i jo auxiliar, per a que ens entenguem) Però com tots dos treballem fora del nostre lloc de residència (Tarragona i Tortosa) hem de descomptar les despeses derivades del desplaçament: transport públic i privat, carburant, reparació dels vehicles, substitució per nous quan els que tenim ja no aguanten més, etc., etc.

Paradoxalment, gent com la meva dona i jo som els que col·laborem amb els nostres impostos a que molts fills d’empresaris puguin gaudir d’ajuts universitaris. D’això se’n diu PRINCIPI DE SOLIDARITAT.

Evidentment si es creen noves beques, a part dels paràmetres que es tenen en compte en la actualitat, se’n haurien de crear de nous per a tenir en compte d’altres condicionants. Si no és així, molt em temo que per molt bones notes que pugui treure mon fill (que les trau), un altre cop es quedarà sense cap tipus de possibilitat d’accedir-hi.

Abans existia la solució de que l’universitari trobés una petita ocupació per alleugerar als pares del sacrifici econòmic que estaven realitzant. Però ara, quina feina pots trobar? Els universitaris estan molt condicionats pels horaris de les classes que, de vegades, poden variar d’un quadrimestre a l’altre. En canvi hi ha molta gent (massa) que no tenen cap problema a l’hora d’adaptar-se a qualsevol horari de treball, sigui de dia o de nit... Això sí, sempre que el trobin.  

Si voleu llegir més:

El Punt Avui.  

El Periódico de Catalunya. 

Público.es. 

El Plural.com.

Sobiranisme, el conte de la lletera (un article de Joaquim Coll)

 

Els independentistes parlen dels avantatges de la separació, però amaguen els costos que tindria

Les últimes setmanes hem tornat a comprovar que el debat sobre la qüestió territorial està dominat per dues posicions que, si bé representen visions enfrontades, en la pràctica comparteixen estratègies. Neocentralisme i sobiranisme són dos imaginaris regressius en relació amb el pacte constitucional, perquè propaguen la tesi del fracàs del model autonòmic i comparteixen el desig de destruir-lo. La gravetat de la situació econòmica facilita que apel·lin a la butxaca dels ciutadans per convèncer-los de la bondat de les seves respectives receptes. Davant la crisi, plantegen dues quimeres nacionalistes plenes de promeses de bonança i prosperitat.

El neocentralisme ha convertit el model autonòmic en el boc expiatori del malbaratament públic i de la crisi política, inclosa la corrupció. Proposa el retorn a l'Estat unitarista. La llenguda Esperanza Aguirre va expressar fa uns dies el que pensa un sector minoritari però influent de la dreta espanyola: que les autonomies tornin a l'Administració central les principals competències. Amb això, suposadament, ens estalviaríem un fotimer de diners tan immens que gairebé no caldria fer retallades. El neocentralisme pretén ignorar que en el món contemporani l'eficiència dels estats està lligada a la gestió descentralitzada dels serveis i recursos. Pensem, per exemple, en el model federal alemany. Però, curiosament, on més aplaudiments ha trobat la presidenta madrilenya no ha estat en el seu partit, sinó en el sobiranisme català, que no es cansa de vilipendiar el mal anomenat cafè per a tothom. Artur Mas ha aprofitat l'ocasió per marcar novament la diferència entre les nacionalitats històriques, mereixedores de l'autogovern, i les «artificials», encara que sense precisar quines són. Aquest despropòsit subratlla la regressió que, en termes històrics, representa el sobiranisme en relació amb el catalanisme optimista i integrador del segle XX. Suposa, a més, un menyspreu davant unes identitats territorials que a Espanya són molt complexes, sense voler desmerèixer l'existència de tres cultures nacionals diferents de la castellana. Qualsevol que rellegeixi els debats constituents del 1978 veurà que des de Miquel Roca fins a Jordi Solé Tura, passant per Joan Reventós, els partits catalans van defensar que l'autonomia era extensible a tots els pobles d'Espanya sense excepció.

Malgrat aquesta coincidència amb el nacionalisme espanyol més castís, l'objectiu del sobiranisme és, evidentment, un altre: la conquista de l'Estat propi. Ara bé, té al davant un obstacle sociològic: resulta que la gran majoria dels ciutadans ens sentim en graus diversos catalans i espanyols. Per superar el mur de la doble identitat, el sobiranisme neoliberal no desaprofita ni la més mínima ocasió per socialitzar arguments de calibre gruixut del tipus: «Espanya ens roba, però lliures faríem de Catalunya una de les economies més pròsperes d'Europa». En definitiva, la independència com una gran panacea, segons ens relatava ahir amb fruïció Xavier Bru de Sala, i en la qual, per descomptat, prosperarien els milionaris i els aturats podrien, en el pitjor dels casos, convertir-se en funcionaris del nou Estat.

Aquest tipus de contes de la lletera són d'una enorme frivolitat. Primer, perquè el relat parteix d'una premissa falsa: que la legalitat espanyola és l'únic que impedeix proclamar la independència, perquè els catalans ja estem gairebé tots d'acord. Segon, es parla només dels fabulosos beneficis de la separació, però mai dels costos socials i econòmics de la ruptura i d'un període de transició indeterminat (¿durant quant temps ens quedaríem fora de la UE?). Siguem seriosos, sisplau. Si algú deixa els seus veïns perquè esgrimeix que li roben, ¿aquests veïns seguiran saludant-lo i entrant en el seu negoci o empresa? Tercer, s'amaguen informacions essencials, com el fet que, encara que l'economia catalana s'ha obert al món i exporta, el nostre superàvit comercial únicament es produeix, i de manera molt notable, amb la resta d'Espanya (www.c-intereg.es). Quart, el repetit argument de les balances fiscals amaga matisos i sorpreses. Ho hem vist en relació amb les dades del 2009 subministrades injustament pel conseller Mas-Colell.

Hi ha un ventall de càlculs possibles en funció de l'enfocament que s'adopti, que va d'un dèficit de 16.000 milions a un superàvit de poc més de 4.000, passant per altres aproximacions intermèdies igualment correctes. Hi ha una dada reveladora de la qual CiU no parla i que indica fins a quin punt hem de ser prudents amb les xifres. Des que va començar la crisi, la Seguretat Social gasta a Catalunya molt més del que hi recapta: 1.200 milions ja només el 2009.

El problema de fons és que el gruix del sobiranisme és neoliberal i, per tant, considera que qualsevol dèficit, sigui entre grups socials o territoris, és il·legítim. Mentrestant, ens ven un perillós conte de la lletera en què només existeixen fabulosos beneficis mentre amaga els costos econòmics, socials i polítics de la ruptura. ¿Acabarem per ensopegar? 

Historiador.