LA TAXA TURÍSTICA

Parador de Vielha.

Ja està aquí, ja ha arribat, mira-la, mira-la, és la taxa turística.
A partir de principis de mes, per a tothom que s’allotgi a Catalunya, ja sigui hotel, hostal, pensió, càmping, casa rural, etc., haurà d’abonar la corresponent taxa turística que variarà segons sigui la categoria de l’establiment.
Com tot té gent favorable, però també hi ha detractors. Normalment, els estrangers, que visiten Catalunya com a país d’excel·lència, s’hi mostren d’acord. No sol ser el primer país on l’han de pagar i, per la qualitat de les seves instal·lacions, el cost final, tampoc resulta tant excessiu.
Però no ens enganyem. Si la taxa turística s’aplica ara i no 3 anys enrere, és perquè el nostre govern no té un duro. És com l’euro per recepta als medicaments o els cèntims que graven els carburants (en època del govern tripartit, un cèntim sanitari)
Des del sector es demana que el que es recapti es destini a la promoció de Catalunya. Només faltaria que no fos així.
Pujol (el pare Barrufet) va pronosticar un dia que Catalunya es convertiria en la residència dels jubilats europeus. I és que cada cosa és la que és i cal ser realistes amb allò que tenim. El nostre petit país és un país eminentment turístic que, a sobre, té la sort de gaudir d’una climatologia molt benigna, la qual cosa suposa un plus molt important a l’hora de ser triat com a destinació de molts dels turistes que ens visiten.

De totes formes, no s’ha de descuidar la promoció institucional. S’ha d’acudir a les fires internacionals per a vendre el gènere. Catalunya no és només platja i festa, és, sobre tot, patrimoni, cultura, tradició i gastronomia.

Fa anys, quan Francesc Antich era president de les Illes Balears, allí es va instaurar una taxa similar. Crec recordar que va ser per l’any 2002, recent introduït l’euro. Llavors, allí, tothom pagava 1 euro per pernoctació, independentment de la classe i categoria de l’establiment. Però allí, ha diferència d’aquí, era una taxa verda (ecològica) i la seva recaptació es destinava a millorar un degradat medi Ambient.
Quan vaig ser a Palma de Mallorca para manifestar-me en contra del PHN d’Aznar, l’euro el vaig pagar amb molt de gust.
Sempre hauria de ser igual.    

QUANT COSTA O A QUANT HO FAN PAGAR?

Tinc una llanterna a la que sé li han acabat les piles (3) Com podeu apreciar a la foto són piles botó.

El primer dubte és on comprar-les. No és fàcil trobar una tenda on hi hagi varietat de piles d’aquest tipus, perquè ja sé sap, per a cada aparell són d’una mida diferent.

Finalment vaig trobar un lloc on es venien llanternes idèntiques a la meva, així que vaig decidir comprar-ne una.

En arribar a casa li vaig preguntar a la meva dona: Quan creus que em costarien les 3 piles de recanvi per aquesta llanterna? I la meva dona em respongué: 3? Al menys 10 euros.

La llanterna nova amb les 3 piles botó incorporades em va costar 1,99!

A les coses se’ls hi posa el preu que volen els botiguers, més enllà del seu preu real. Potser sí que si vas a una rellotgeria a canviar-te la pila del rellotge no els surt a compte passar 10 minuts amb tu i cobrar-te 1 € (posem per cas) Però segurament 3 euros és excessiu.

Imagino que casos com aquest n’hi deuen d’haver molts.   

HIMNO ORGULLO DE SER FUNCIONARIO

            




 (Con la música de “A quién le importa” de Alaska)
     
       


         La gente me señala, me apuntan con el dedo,
             que soy un funcionario y que no hago ni el huevo.
                  Ya me dirán: ¿quién paga sus pensiones,
                       cura sus males y sus lesiones?
     
               Ya sé que me critican, me consta que me odian,
              creen que soy el culpable de toda esta parodia.
                    ¿Por qué será? Yo no tengo la culpa
                     si a los que roban los disculpan.
     
                 Mi trabajo es el que yo gané en oposición;
                           nadie a mí me eligió.
     
       ¿A quién le importan los funcionarios y en lo que han quedado
                               sus salarios?
                  Eso es así y así seguirá, pero cambiará.
        A mí me importan los funcionarios y cómo se ganan el salario
             sirviendo a aquéllos que sin piedad tiran a matar.
     
                Quizá la culpa es mía por aceptar las normas
               no es demasiado tarde para cambiar la historia
                   no aguantaremos ya ni un solo insulto
                     de tanto cerdo, de tanto inculto.
       Si quieres ser como yo estudia mogollón y hazte una oposición.
     
       ¿A quién le importan los funcionarios y en lo que han quedado
                               sus salarios?
                  Eso es así y así seguirá, pero cambiará.
                       ORGULLO DE SER UN FUNCIONARIO
                      de cumplir con mi tajo a diario
                y de luchar para que no me puedan doblegar.

ELS VIATGES DE MASLLIVER

Em recorda a Gulliver i els seus viatges. El més conegut de tots és quan arriba a Lilliput i, els seus habitants el veuen com un personatge d’enormes dimensions. Sense ser un gegant, què no ho és, per la seva mida, aviat és reconegut com un ser d’enormes poders.
Però també viatja a Brobdingnag, un país de gegants (Coneixíeu aquest? A què no?)  i allí, Gulliver, no està a l’alçada de les circumstàncies...
Recentment, Mas ha viatjat a Rússia i a Brussel·les. És com si hagués anat a dos països de gegants. Rússia perquè ja ho és de per si, no per la mida dels seus habitants (allí com aquí hi ha de tot, però molta més quantitat), sinó per les dimensions del país: encara avui el més gran del món en territori i un dels més grans en població.
Brussel·les també és un país de gegants. Sí, sí, també. Ho és perquè per allí solen passar els màxims mandataris europeus i els que en qüestions comunitàries apunten més cap amunt.  
Mas no va donar la talla en cap dels dos viatges. I no és perquè sigui baixet (perquè ho és), sinó perquè no va aconseguir que cap personatge rellevant assistís als seus actes. Com es diu vulgarment, l’han ningunejat, es a dir, no li han prestat cap mena d’interès.
Duran (no confondre amb el personatge)el seu viatge a Rússia es va fer acompanyar per la flor i nata de l’empresariat català amb ganes de fer negoci a l’antic país dels tsars. Però no va passar com a l’any 1492 quan Colom va descobrir Amèrica i tothom hi anava a fer les ídem (en plural)
Rússia, que va passar en pocs anys d’un comunisme exacerbant a una oligarquia empipadora (sobre tot per aquells que no hi formen part), s’ha convertit en un país de multimilionaris que més aviat són ells els que volen fer negoci (mol de negoci, perquè allí tot es fa a lo bèstia) i no anar en menudalles que devia de ser el que els hi pretenien donar-los-hi els catalans. Avui en dia amb espillets i altres baratures, ja no s’enganya a ningú. A mi tampoc m’enganya ningú (i espero que a tu tampoc) Mas va anar a Rússia per a demostrar al país que també pot ser tingut en compte fora, però no va aconseguir els seus propòsits i, per tant, i per si de cas, es va emportar a l’estrangera per a fer una mica de turisme. Sembla ser que la Rakosnik no havia estat mai a Rússia i li feia il·lusió. Qui va pagar el viatge particular de la parelleta? Segurament no ho arribarem a saber mai.

A Bèlgica, capital Brussel·les, hi va acudir amb un altre propòsit. Sembla ser que volia convèncer als que allí resideixen de que, si Catalunya esdevingués un estat independent, podria tenir cabuda dintre de la UE. Però tot hi haver aprés anglès la setmana anterior per a poder donar la conferència (ja sé sap que el català encara no és idioma oficial), a l’únic públic a qui va convèncer va ser al català que hi era present. Això sí, amb els seus sorollosos aplaudiments (fins a 3 cops va ser interromput) semblava que la concurrència l’estava entenent (què ja era mèrit) Però si la mitjana d’anglès és la catalana, difícilment es van arribar a entendre més de 4 o 5 paraules i una d’elles va ser yes.

En canvi, quan es troba a Lilliput, el seu país, té molt més protagonisme. Fins i tot TV3 el tracta amb vehemència. Aquí fins i tot l’hem fet president (i això que no és tort) i segurament el dia 25 el tornarem a fer. Serà com un tsar però en petit.
Si finalment és així, crec que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats. Bé, si és que hi veiem, perquè, personalment, hi tinc molts dubtes.