Alternativas a los recortes en Catalunya

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universitat Pompeu Fabra

La gran mayoría de los debates que aparecen (no sólo en el Parlament de Catalunya, sino también en los medios de información, tanto públicos como privados) se centran sobre cómo reducir el déficit de la Generalitat de Catalunya mediante la reducción de los gastos de la Generalitat, incluyendo las partidas del presupuesto del gobierno catalán destinadas a los servicios públicos de la Generalidad, como sanidad, educación, servicios sociales y servicios domiciliarios a las personas con dependencia. Pero hay otros medios de reducir el déficit de la Generalitat que apenas han salido en este debate. Y uno de ellos es la subida de los ingresos a la Generalitat de Catalunya a través del aumento de impuestos. En realidad, en la gran mayoría de países que están reduciendo su déficit, esta reducción se realiza no sólo mediante recortes del gasto público, sino también mediante aumento de los impuestos. Así, el gobierno portugués redujo su déficit a través de la reducción de gasto público (un 50% de la reducción del déficit) y un aumento de los impuestos (el otro 50%). Lo mismo está proponiendo el Partido Laborista británico. Incluso David Cameron, que dirige el gobierno de coalición del partido conservador con el partido liberal en Gran Bretaña, ha subido los impuestos para complementar la reducción del déficit del estado británico a base de recortes (en una proposición de un 20 % en subida de impuestos y un 80% en recortes del gasto público). El Presidente Obama ha propuesto un 50%/50%.
En cambio, el gobierno de la Generalitat basa su estrategia de recortar el déficit de la Generalitat, casi exclusivamente en los recortes del gasto público, y muy especialmente de los servicios públicos del estado del bienestar. Esta dureza es innecesaria, ya que hay una enorme cantera de fondos que el estado puede recoger, vía impuestos, que no está recogiendo. En realidad, los ingresos a la Generalitat (y en España) representan una cantidad equivalente sólo al 32% del PIB, frente al 44% en la media de la UE-15 y el 54% en Suecia, el país que tiene un estado del bienestar más desarrollado y una carga fiscal más elevada y redistributiva.
Los impuestos de la Generalitat y del estado español están entre los más regresivos que existen en la UE-15, lo cual quiere decir que, mientras la mayoría de la población que está en nómina paga porcentajes de sus rentas comparables a la media de la UE-15, las rentas superiores no están contribuyendo en términos homologables al resto de la UE-15. Es importante subrayar este punto, ya que en Cataluña la insuficiencia de ingresos al estado se ha centrado en el déficit fiscal que el estado español debe a la Generalitat, déficit que es real y debe corregirse, pero que es insuficiente para cubrir el enorme déficit de gasto público social de la Generalitat, que se basa en la escasa progresividad fiscal de la Generalitat, sobre la que el gobierno catalán tiene plena responsabilidad.
El economista David Lizoain, que conoce bien la construcción del presupuesto de la Generalitat, estimó que ésta podría recoger fácilmente 2.788 millones de euros mediante las siguientes medidas: 1.000 millones mediante un impuesto finalista (que fuera a la sanidad) de carácter progresista , tal como se hizo en Canadá; 600 millones de euros a base de grabar los beneficios exuberantes del capital financiero, tal como sugirió el propio Fondo Monetario Internacional; 400 millones de euros, resultado de mantener y no eliminar el impuesto de sucesiones; 538 millones de euros como consecuencia de recuperar el impuesto sobre el patrimonio, modificado para centrarse en las grandes fortunas; 150 millones de euros mediante la modificación de las multas y sanciones para hacerlas más progresivas, tal como ocurre en los países nórdicos, donde la multa que un ciudadano debe pagar depende de la renta del sancionado; 150 millones de euros de un impuesto ecológico que consistiría en un impuesto de cinco euros por cada vuelo que salga del Aeropuerto del Prat.
A esta lista, que no afectaría a la mayoría de la población, podrían sumarse otras intervenciones que, de nuevo, no afectarían a la mayoría de los contribuyentes y que en cambio serían muy populares. Entre ellas destaca la corrección del fraude fiscal, muy acentuado entre las rentas superiores en Catalunya, y en las grandes empresas. En realidad, si los cálculos que han hecho los propios inspectores de Hacienda del estado español, se aplicaran en Catalunya (lo cual es probable que sea una subestimación), el número de millones de euros que no se pagan a la Generalitat de Catalunya podría llegar a los 8.000 millones de euros. Otros podrían ser los impuestos al tabaco y al alcohol, que podrían recoger hasta 200 millones de euros más. Y otra fuente de ingresos podría ser el pago por parte de las mutuas patronales de accidentes y enfermedades laborales en la sanidad pública por los gastos que ocasionan los enfermos por causas laborales, que ellos deberían abonar, y que podría alcanzar la cifra de 230 millones de euros.
¿Por qué no se consideran estas alternativas? La respuesta es de carácter político. Estas medidas afectarían grupos de la sociedad que tienen mucho más poder político y mediático que las clases populares que son las más perjudicadas por los recortes sociales. Así de claro.

EL QUÈ TENIM QUE VEURE

Aquest matí, un company de treball ha aparegut per l’oficina amb crosses.
Ahir al vespre un mal gest va fer que es fes un esquinç  al genoll. Tenia la cama tan inflamada que havia d’anar sense sabata.
El company de treball no portava la baixa. Ni el metge li va fer ni ell la vol. El motiu és que a partir de l’octubre, quan un treballador públic està de baixa, els 3 primers dies sé li descompta el 50 % del seu salari; entre el 4t i el 20è, el 25 % i només a partir del dia 21 rep la totalitat del seu salari (al menys que hi hagi hospitalització o intervenció quirúrgica) Hi ha molts treballadors que, per la seva situació familiar, no pot deixar de cobrar el seu salari complert.  
Aquesta mesura que pretén reduir l’absentisme laboral pot arribar a ser del tot injusta. Evidentment no és el mateix un que no vagi a treballar amb l’excusa d’un mal de cap que un que, com el cas del meu company, ha tingut, diguem-li, un accident domèstic que s’hauria de curar fent el màxim repòs possible.
Evidentment, el meu company, si ve a treballar no podrà rendir el 100 %, ja que la seva mobilitat és força reduïda i, la seva feina requereix que es tingui que alçar sovint per atendre al públic. Segurament s’acabarà donant-li feina interna apartada del taulell, però tot i així, ha d’estar amb la cama enlaire amb les molèsties que això li suposarà.
El cas del meu company només és un exemple de tants i tants que hi deuen haver al llarg de la geografia espanyola (i el que encara queden per venir...); però és un clar exemple de la pèrdua de drets socials que està patint el món laboral en general.

També queda palès que, com passa quasi sempre, ho acaben pagant justos per pecadors. Està clar que a l’administració hi ha gent que ha fet abusos, però de vegades ha comptat amb el beneplàcit del cap de l’oficina que ho ha tolerat. Si s’haguessin obert més expedients sancionadors quan era hora per aquests tipus de conductes, molt possiblement, els qui ens hem comportat correctament, no hauríem de patir ara aquestes decisions arbitràries preses per uns polítics que fan de tot menys governar. 

JO NO VAIG VOTAR EL PP... PERÒ EL BOTARIA!!  

QUÈ HA PASSAT AMB LES BEQUES DE TRANSPORT?

Amb tota la parafernàlia i fanfàrria que només els de CiU saben fer, des de fa uns anys, l’Ajuntament d’Amposta lliurava, aprofitant el marc de Fira Amposta, les beques de transport per aquells estudiants universitaris que ho havien aprovat tot el curs anterior. Aquest any, no.
A hores d’ara no sé sap encara quan es podran donar, la qual cosa ha creat, entre els que se’n han fet mereixedors, una certa incertesa.
Les sol·licituds es van ver el mes d’agost i, juntament amb la instància, s’havien d’aportar els justificants de la despesa (bitllets de tren i/o de bus) Crec recordar que l’import màxim que es concedia eren 300 euros i depenia, evidentment, de la totalitat de la despesa. A menys despesa, menys ajut.
Què ha passat aquest any? Això m’agradaria saber. De totes formes no cal ser un linx per a intuir que l’Ajuntament d’Amposta no té un duro a la caixa.  
Molt possiblement, en altre tipus de coses que els hi puguin donar més rendibilitat política, no s’estaran de res a l’hora de gastar-se els diners públics, però potser saben que molts estudiants, a l’hora de votar, prefereixen una altra opció política abans de CiU o, simplement, no voten.

Tot és qüestió de prioritats i, pel que sembla, el nostre equip de govern en té de molt més importants.

Jo reformo (un article de Jordi Evole)

Quan Franco va morir, jo tenia 1 any. I no parava de plorar. Potser perquè havia vist Sergio y Estíbaliz a Eurovisió, cantant Tú volverás. Els meus pares van insistir que el Generalísimo no tornaria, i potser per això em vaig tranquil·litzar. Llavors ningú no sabia res d'un tal Wert.
Tres anys més tard, el 1978, es va aprovar la Constitució. Com que tenia 4 anys, ni me'n vaig adonar. I tampoc vaig saber que aquell any, uns mesos abans d'aprovar-se la Carta Magna, van retenir la filla de Franco a Barajas per contraban. Portava rellotges, brillants i monedes d'or no declarats amb destí a Suïssa. Anava sense Artur Mas i, encara que portava or, no era Gerardo Díaz Ferrán disfressat.
De ben segur que a Díaz Ferrán, expresident de la CEOE, mai se li deu haver acudit portar fora d'Espanya aquell lingot d'or que tenia a casa seva. Perquè aquest home confia en la Constitució. Al seu preàmbul s'hi defensa «l'imperi de la llei». I, no cal dir-ho, l'or de llei val un imperi. A més a més, si té una mica de sort, i enganxa un defecte de forma (a l'estil Gao Ping, el de l'operació Emperador), suposo que denunciarà l'Estat per danys i perjudicis. I tot gràcies a la llei.
Corrupció legal
Però tota llei és millorable, incloent-hi la Constitució. Sense anar més lluny, ja que els polítics aproven les lleis, ¿per què no legalitzen la corrupció política? Així, s'evitarien casos Gürtel, Mercuri, etcètera. Tenint en compte que l'assumpte és delicat, jo encarregaria a algun expert un informe sobre com incorporar aquesta novetat a la Carta Magna. Que l'escrigui Urdangarín.
I també incorporaria el dret dels partits a incomplir les seves promeses electorals. D'aquesta manera, el ciutadà no es faria il·lusions, i podria dedicar més temps a il·lusionar-se per altres coses que tinguin més sentit i sensibilitat, com ara llegir el llibre de memòries d'Aznar. Per cert, que estrany que la presentació d'aquest llibre no s'hagi fet a la sala Bagdad...
Per un altre costat, en alguns casos aplicaria retallades a la Constitució. Per exemple, en l'article 40 s'hi indica que «els poders públics realitzaran una política orientada a la plena ocupació». Doncs jo eliminaria aquest fragment perquè ningú pugui confondre la Carta Magna amb una obra de ficció.
En altres casos, en canvi, ampliaria articles, com el 47, en què es diu que «els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada». Posats a tenir dret a alguna cosa que ningú està obligat a garantir, m'inclino per aquesta redacció: «Els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada, amb cuina equipada, armaris encastats, molt assolellada i a prop del Mercadona». Total, queda més precís i és igual d'inútil.
Tot i això, no tocaria ni una paraula de l'article 128 quan s'afirma que «tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat estarà subordinada a l'interès general». Per això, estic segur que si un dia els espanyols patim una crisi econòmica, els bancs ens ajudaran.