Tres anys més tard, el 1978, es va aprovar la Constitució. Com que tenia 4 anys, ni me'n vaig adonar. I tampoc vaig saber que aquell any, uns mesos abans d'aprovar-se la Carta Magna, van retenir la filla de Franco a Barajas per contraban. Portava rellotges, brillants i monedes d'or no declarats amb destí a Suïssa. Anava sense Artur Mas i, encara que portava or, no era Gerardo Díaz Ferrán disfressat.
De ben segur que a Díaz Ferrán, expresident de la CEOE, mai se li deu haver acudit portar fora d'Espanya aquell lingot d'or que tenia a casa seva. Perquè aquest home confia en la Constitució. Al seu preàmbul s'hi defensa «l'imperi de la llei». I, no cal dir-ho, l'or de llei val un imperi. A més a més, si té una mica de sort, i enganxa un defecte de forma (a l'estil Gao Ping, el de l'operació Emperador), suposo que denunciarà l'Estat per danys i perjudicis. I tot gràcies a la llei.
Corrupció legal
Però tota llei és millorable, incloent-hi la Constitució. Sense anar més lluny, ja que els polítics aproven les lleis, ¿per què no legalitzen la corrupció política? Així, s'evitarien casos Gürtel, Mercuri, etcètera. Tenint en compte que l'assumpte és delicat, jo encarregaria a algun expert un informe sobre com incorporar aquesta novetat a la Carta Magna. Que l'escrigui Urdangarín.
I també incorporaria el dret dels partits a incomplir les seves promeses electorals. D'aquesta manera, el ciutadà no es faria il·lusions, i podria dedicar més temps a il·lusionar-se per altres coses que tinguin més sentit i sensibilitat, com ara llegir el llibre de memòries d'Aznar. Per cert, que estrany que la presentació d'aquest llibre no s'hagi fet a la sala Bagdad...
Per un altre costat, en alguns casos aplicaria retallades a la Constitució. Per exemple, en l'article 40 s'hi indica que «els poders públics realitzaran una política orientada a la plena ocupació». Doncs jo eliminaria aquest fragment perquè ningú pugui confondre la Carta Magna amb una obra de ficció.
En altres casos, en canvi, ampliaria articles, com el 47, en què es diu que «els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada». Posats a tenir dret a alguna cosa que ningú està obligat a garantir, m'inclino per aquesta redacció: «Els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada, amb cuina equipada, armaris encastats, molt assolellada i a prop del Mercadona». Total, queda més precís i és igual d'inútil.
Tot i això, no tocaria ni una paraula de l'article 128 quan s'afirma que «tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat estarà subordinada a l'interès general». Per això, estic segur que si un dia els espanyols patim una crisi econòmica, els bancs ens ajudaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada