PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ROQUETES

El 3% revisat vuit anys després

JOAN RODRÍGUEZ TERUEL
«Vostès tenen un problema, que es diu 3%». Fa vuit anys el president Pasqual Maragall va pronunciar aquesta sentència al Parlament. Les seves paraules reproduïen una afirmació continguda a l'editorial d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA d'aquell matí i les va deixar caure durant el debat sobre l'accident de feia unes setmanes en les obres del metro al Carmel. Aquelles paraules van fer estremir els diputats als seus seients i van causar un terratrèmol en la classe política catalana.
El president Mas sembla haver-se referit a això a l'afirmar que el procés de transició nacional es pot veure perjudicat pels casos de corrupció i a l'esperonar les seves querelles presentades contra gent «molt poderosa». Mas es rememora a si mateix vuit anys abans. Llavors, no només va amenaçar de trencar el procés de reforma de l'Estatut si Maragall no es retractava, establint amb això un inquietant precedent d'interferència entre corrupció i autogovern, sinó que va impulsar, en un error del qual probablement es deu haver penedit, una querella contra el president de la Generalitat, una decisió sense precedents en l'oasi català. Vuit anys després, aquella escena projecta una ombra inculpadora sobre el tauler polític però amb una dimensió exageradament distorsionada. Ja no parlem del 3%, sinó del 10%, del 20%, de bitllets de 500, d'Andorra i de Suïssa, de tràfic d'influències, del saqueig del Palau i d'espionatge polític d'estil cutre. El 3% s'ha convertit en una ingenuïtat.
Maragall va cometre un triple error. Aquella tarda no hauria d'haver mencionat el 3%. Però una vegada dit, no hauria d'haver-se retractat i deixar el tema al congelador de la governació. I sobretot, tercer error, mai hauria d'haver deixat que tot això entelés el seu discurs d'obertura i modernització dels partits, començant pel que ell mateix presidia. Probablement, aquest últim requisit era la condició necessària per haver evitat els altres dos errors. El Maragall del 2005 ja no era capaç de fer realitat el partit d'Europa que reclamava el 1999, encara que al deixar la presidència el 2006 insistís que aquell era el camí.
L'arribada del govern catalanista i d'esquerres (àlies tripartit) va obrir l'oportunitat de transformar pràctiques i costums viciats en l'administració i en la política catalanes. Però els seus impulsors aviat van descobrir que el propòsit de regeneració que significava el pacte del Tinell, si s'havia de prendre seriosament, exigia molta intel·ligència, autocrítica i sacrificis interns. Potser un propòsit que va desbordar els actors que van dirigir aquella etapa.
Certament, es van fer avanços: l'Oficina Antifrau, la llista de càrrecs de confiança i els seus sous, la regularització de les enquestes d'opinió de la Generalitat, més transparència en alguns processos i institucions... I més enllà, una renovació generacional en altres institucions culturals, esportives i socials. No obstant, una dècada després, sabem que no va ser or tot el que va brillar. Els partits d'aquell Govern aviat es van adaptar a la cotilla institucional i la timidesa reformadora va anar cedint davant les temptacions i inèrcies de la governació. Els informes de transparència i les auditories es van guardar en calaixos de vellut. Alguna cosa no es va fer bé perquè avui seguim reclamant una llei electoral pròpia, insistim en reformes institucionals que millorin la nostra política i sembla que ens hàgim oblidat del nou Estatut que tant va costar aprovar.
De tot allò aquest n'és el resultat. El fracàs regenerador del tripartit va prolongar les disfuncions de la política catalana, intensificades en el marc superior de la política espanyola. El resultat no pot ser més desolador. En els últims anys han passat a estar en presó preventiva alts càrrecs públics de color polític divers, les operacions policials es comencen a acumular, i la sospita s'estén injustament entre els partits i representants que han governat la Catalunya contemporània. No obstant, hi ha una cosa pitjor que la sospita de la corrupció. És la percepció ciutadana d'una creixent mediocritat en la política catalana, que es projecta des de la Generalitat fins al consistori de Barcelona, i els seus dirigents fa temps que van deixar de passejar la ciutat pel món.
Vuit anys després, les paraules de Maragall encara segueixen ressonant en la vida política catalana, qüestionant les nostres certeses nacionals i marcant vies de reforma i modernització que tornin a la política responsabilitat individual i elevació del debat. Risc intel·lectual i heterodòxia antidoctrinària. El president sabia fer molt bé tot això. Avui fan falta més que mai nous dirigents polítics que s'apropiïn aquelles idees i mirin de fer-les realitat.

Professor de Ciència Política (UV).

SUSPESOS!

A finals de la setmana passada es van publicar dos sondejos d’opinió. La primera, del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la intenció de vot dels ciutadans de Catalunya i, la segona, del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre l’hipotètic guanyador del debat sobre l’estat de la nació.

La del CEO donava com a resultat que, per primer cop, ERC guanyava a CiU en intenció directa de vot. No obstant això, al resultat final apareixia que CiU aconseguiria més vots i, per tant, un major nombre de diputats. La qual cosa, la veritat, no s’acaba d’entendre. Els mateixos responsables del CEO van admetre que, mirat d’una altra forma, podria donar guanyadora a la formació republicana. Les crítiques a l’estudi no van faltar i més si es té en compte que van errar de molt els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.

Dels dos sondejos, però, el que més m’interessa és el que fa fer el CIS. Segons la consultora estatal, el guanyador sense pal·liatius va ser Rajoy. És increïble...

Però no ho diu només el CIS, també ho diuen la majoria dels analistes polítics que van seguir atentament el debat. Segons sembla Rajoy, sense esmentar a Bárcenas (sembla ser que és la paraula prohibida) va saber portar el debat al seu terreny, allà on, sense dir res, Rajoy és el mestre. Malgrat tot, cap dels dos líders hauria superat l’aprovat i això diu molt poc de tots dos líders nacionals.

És difícil d’explicar que Rubalcaba, amb la majoria de triomfs a la ma, no sabés infringir-li una derrota severa. La situació econòmica, laboral i social del país no està per a tirar coets. Encara diria més està passant la pitjor època des de fa moltes dècades.

L’actual líder socialista sempre s’ha caracteritzat per la seva loquacitat verbal.  A part d’això la seva experiència política és enorme. Ministre amb Felipe González i Zapatero ha fet sovint de portaveu parlamentari. Quan Joaquín Almunia va succeir González varem ser molts els que hauríem preferit a Rubalcaba.

Però a tothom arriba el final y Rubalcaba ja fa temps que hauria d’haver plegat. Per a guanyar a Rajoy en el debat de la nació ja no n’hi ha prou amb una verborrea florida, cal una cosa molt més importat i amb la que la majoria d’experts coincideixen: credibilitat. I, en aquests moments, la credibilitat del PSOE està sota mínims.

Durant el debat no n’hi va haver prou en que Rubalcaba digués amb semblant molt trist que, en veure la situació de la gent que perden els seus habitatges pensi que, quan manaven, haurien d’haver fet alguna cosa. El cert és que no ho van fer i ara ho estan pagant.

El descens en picat del PP no implica una millora socialista. Del río revuelto hi estan traient rendiment electoral quasi tots menys els PSOE. I això alguna cosa vol dir.

Quan com Rubalcaba, un té un gran bagatge, no pot evitar portar a la maleta moltes coses bones, però també alguna de dolenta; i ja sé sap, normalment, quan et valoren, solen pesar molt més les dolentes que les bones i més si ets un líder d’esquerres a qui sé li suposa una defensa aferrissada de la classe treballadora d’aquest país, a part d’una honradesa fora de tot dubte.  

Durant la darrera etapa de Zapatero es van cometre massa errors que ara s’està pagant. Tal com diu sovint mon fill, Zapatero hauria d’haver dimitit abans d’aplicar les primeres mesures que sé li van demanar des d’Europa. No va ser així i els socialistes es van guanyar la desconfiança de les classes populars i tribaran molt en fer net.

Es pot remuntar? Sí, però reestructurant el partit de dalt a baix i, per tant, no n’hi ha prou en un canvi de nom tal i com va proposar Rubalcaba. Passar-se a dir Partido de los Socialistas Europeos (PSOE) no arriba a ser ni una tireta per a taponar una ferida oberta i sagnant. 

Per cert, tampoc vull a la Chacón!!  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLANA DE SANTA BÀRBARA IV