diumenge, 10 de març del 2013

El tiempo pasará


Rellotge de la torre de la Galera, des de dintre.
¿Podría usted continuar viviendo en este país sin saber jamás la verdad de los “papeles de Bárcenas”, si hubo, o no, financiación irregular del Partido Popular o de dónde han salido los 38 millones de euros que el ex tesorero del PP llegó a tener en cuentas en Suiza? Vaya dándole vueltas, por si llega el momento.
En una providencia, firmada por el juez Pablo Ruz el pasado 1 de marzo, solicita enérgicamente a la Agencia Tributaria que “elaboren los informes pendientes de trámite en plazo no superior a un mes”, y ordena que pongan los medios necesarios para que así sea. El juez tiene prisa, pero parece que es el único.
Han pasado cuatro años desde que una mañana nos enteramos de que se estaba investigando a personas vinculadas al Partido Popular. Desde entonces se han producido movimientos en todas las direcciones, pero seguimos en el mismo sitio. ¿Tiene que ver la trama Gürtel con la presunta financiación irregular del PP, o no? Lo que sabemos hasta ahora con certeza es que Camps era inocente y se pagaba sus trajes, según el veredicto de un jurado popular, y a pesar de que dos de los procesados reconocieron su culpa para evitar el juicio. Que a Ana Mato le salían muy baratas sus fiestas familiares, según ha declarado el dueño de la empresa que las organizaba. Que en el Partido Popular gozan de buenos sueldos, según la declaración de renta presentada por Mariano Rajoy. Que existen indemnizaciones en diferido. Y que el apodo de Luis, el cabrón, era acertado.
Los líderes del PP se avergüenzan ahora de Bárcenas, pero en estos años hemos visto cómo defendían su inocencia y le agradecían los servicios prestados el día de su despedida, me refiero a la primera de sus despedidas. Mariano Rajoy llegó, incluso, a mostrarse convencido “de que nadie podrá probar” que Bárcenas “no es inocente”. El ahora presidente del Gobierno no sabía lo que decía, pero es posible que llevara razón.
La última decisión del juez Pablo Ruz ha sido abrir una pieza separada para investigar la contabilidad secreta del extesorero del PP. Un informe policial asegura que hay personas, hechos y fechas que conectan el caso Gürtel con los papeles de Bárcenas y que, por lo tanto, es momento de abrir una investigación sobre la supuesta caja B del PP. Cuatro años después estamos empezando, pero los presuntos delitos datados por la policía en 1999, 2000 y 2003 han podido prescribir. ¿Por qué Correa se ha pasado una buena temporada en la cárcel y ha tenido que pagar una fianza para salir y Bárcenas se pasa la vida cogiendo taxis en la burguesa calle donde vive? Lo que nos queda.

Antonio Arráez

dissabte, 9 de març del 2013

LA FRASE DEL DIA 9-03-2013

No deixa de ser curiós que Cüneyt Çakir (l'arbitre del darrer Manchester-Madrid) sigui turc, país en què l'ACS de Florentino Pérez s'ha fet fort, tant com per fitxar Özil, Altintop i Sahin per acontentar el país, els seus clients i fer claca, penya... Influència, ja m'entenen.

Qui ho va dir? El periodista esportiu Emilio Pérez de Rozas.

On ho va dir? Al article que va escriure dijous passat al Periódico de Catalunya: El dia que Mourinho va quedar retratat.   
Avui no faré cap comentari, això sí, si no heu llegit l'article us recomano llegir-lo; només cal clicar sobre el nom de l'article i us enllaçarà amb el Periódico.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES BARRANCADES D'AQUESTA SETMANA: EL BARRANC DE SANT ANTONI (VINALLOP)













Del suflé a la fondue

A mitjans de gener, a primera hora del matí, la ràdio pública d'aquest país anunciava que havien entrat al registre de la Mesa del Parlament quatre resolucions o proposicions relatives al dret a decidir, i al cap d'un o dos dies n'entrava una cinquena, la del PSC. Un ciutadà mitjà podria haver pensat, en ple esmorzar, que quan té lloc un moment històric s'hauria de notar. D'una manera o d'una altra, l'ambient hauria de delatar una espècie de catarsi social. Alguna cosa. Però tantes propostes de resolució com grups té el Parlament menys dues semblen massa. I al final algú va recordar que la nostra Cambra parlamentària ja ha fet altres pronunciaments similars mitja dotzena de vegades en anys recents.
És a dir, entre l'indubtable moment social de la Diada quatre mesos abans (que, agradi més o menys, sí que es va notar) i aquest retorn a la més absoluta i tediosa banalitat partitocràtica hi ha una falla geològica, i no és només pel tsunami de la corrupció. Però dues setmanes després de tant dipòsit documental al registre del Parlament va arribar la resposta, o si més no una resposta. Preguntat en un mitjà informatiu el líder del primer partit de l'oposició sobre què passaria si no hi havia consulta a finals del 2014, va respondre amb tota franquesa: «Doncs hi haurà eleccions anticipades». Ah, ¿es tractava d'això, unes altres eleccions? Sembla el més versemblant tenint en compte els esdeveniments, però no és gaire apassionant.
D'una banda, perquè des del mateix 12 de setembre els partits (tots) van continuar amb el més clàssic i previsible joc polític segons el qual la seva màxima prioritat és diferenciar-se els uns d'altres, competir davant un suposat (futur) electorat en disputa i mantenir una retòrica elevada al voltant d'elevats principis abstractes, sense deixar d'acusar-se els uns als altres de pràcticament tots els defectes i males intencions. Aquí és on va començar la famosa desconstrucció del fenomen de la Diada.
Per exemple, des de llavors s'han aguditzat les contradiccions i tensions entre tots els partits, i dins d'aquests, entre els seus dirigents i els seus quadros, o entre l'aparell i simplement la seva gent, i en aquest punt les enquestes són aclaparadores. Cada dia i en cada ocasió saps el que cada polític dirà encara que el televisor es quedi sense àudio. Per exemple, el Consell Assessor de la Transició Nacional: un òrgan per buscar «totes les alternatives jurídiques disponibles». ¿De veritat creuen que aquesta informació no està a disposició de qui vulgui veure-la?
¿Llistes obertes? Bona idea, però és a tots els manuals de dret electoral comparat. Aquest és un altre gran malentès: molts dirigents pretenen que falten idees, com si el problema dels nostres sistemes polítics fos que els que els gestionen s'han quedat sense idees. Doncs bé, la bona notícia és que no falten idees; la mala notícia és que el problema és un altre, està en els comportaments dels partits, la seva cleptocràcia, de la qual es deriva el mal funcionament del conjunt del sistema.
O, en altres paraules, el problema no és que algú -des de la societat civil, la intel·lectualitat o els comunicòlegs- descobreixi alguna idea inèdita perquè desaparegui la corrupció. El problema és molt més greu: s'ha trencat el que en última instància és el contracte social, és a dir, el conjunt de mecanismes pels quals una societat democràtica delega en una sèrie de persones (per entendre'ns, la classe política) la delicada tasca de gestionar l'interès general.
I aquí apareix un altre problema. Hi haurà qui digui que fet i fet la mateixa societat ha fallat, que en democràcia tenim els governants que escollim, etcètera. Cert, però la responsabilitat a l'hora de corregir el desastre no és simètrica. No és a l'abast del ciutadà, de la societat civil, corregir el comportament de la classe política, si més no a curt termini. Perquè l'objectiu d'aquesta reforma són els mateixos encarregats de portar-la a terme: els partits. I, francament, no se'ls veu per la feina. La seva cleptocràcia no es refereix aquí a ambicions econòmiques de tal o tal altre individu, encara que això sigui un trist espectacle quotidià (compti el lector el temps que qualsevol telenotícies hi dedica, comparat amb la totalitat de la resta de les notícies, Messi i Mourinho inclosos). Es refereix al control absolut que volen continuar mantenint sobre la totalitat d'institucions públiques, des del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional fins als consells d'administració dels mitjans de comunicació públics. Per tant, no es tracta d'idees sinó de comportaments. La ruptura del contracte social és devastadora. I això no és exclusiu de Catalunya i el seu procés sobiranista, va molt més enllà. Però, és clar, i tornant al símil inicial, el que per a molts havia de ser un imparable i esplèndid suflé sembla que acabarà com una espessa fondue. No és dolenta, però és de digestió pesada.