SEMPRE ELS QUEDARÀ ZAPATERO

La hipocresia pepera, arriba tan lluny que encara els hi permet subsistir gràcies a l’herència rebuda de Zapatero.

Què l’atur va a més, la culpa de Zapatero, què l’economia va a pitjor, la culpa de Zapatero, que s’han de fer més retallades, la culpa de Zapatero... I així podríem seguir fins l’infinit o ben prop.

Cóm han canviat les tornes! Quan el PP estava a l’oposició mentre els socialistes encapçalats per Zapatero governaven Espanya, la culpa de tots els mals ja la tenia Zapatero. S’havien aprés molt bé la lliçó de l’època en que Aznar era oposició a Felipe.

Fins i tot, per aquella època, Zapatero encara era culpable de moltes més coses: què hi havia un atemptat de la banda terrorista ETA, sé sacrificava a Zapatero i ja està. Què des del govern s’impulsava la llei que permetia que dues persones del mateix sexe es poguessin casar, es sacrificava a Zapatero i al ministre de Justícia de torn. Cóm si no hi haguessin homosexuals dintre del PP! Encara que sempre m’he preguntat que fa un homosexual al PP... Deuen de ser uns babaus! Segur...

Durant la segona legislatura, la que es va acabar abans d’hora, Zapatero va cometre molts errors. Crec que sobre aquest punt hi podem estar tots d’acord. Però l’error més gran que va cometre i que significa el punt de partida de l’actual situació de manca de credibilitat d’una bona part dels dirigents del PSOE és, sense cap mena de dubte, no haver dimitit molt abans.

Si quan des d’Europa (perdó, volia dir des d’Alemanya) sé li va manar a Zapatero que apliqués les primeres mesures anticrisi (recordeu: increment del tipus d’IVA, allargament de l’edat de jubilació, retallada de sou als empleats públics...), Zapatero hagués dimitit per coherència política, ja que mai un partit d’esquerres es tindria que avenir a fer aquests tipus de polítiques, a hores d’ara, la valoració de Rubalcaba i la resta de dirigents socialistes, seria molt més alta.

El que no es pot fer mai és aplicar unes mesures quan estàs al govern i penedir-te i anunciar tot el contrari quan ets a l’oposició. Bé, això sempre que siguis un partit d’esquerres.

En canvi, quan formes part d’un partit de dretes i estàs a l’oposició, pots oposar-te frontalment a les mesures que s’apliquin des del govern i corregir-les i augmentar-les quan arribis al govern sense cap tipus de pudor.  

És el que està fent el PP. Encara recordo qui pensava que a partir del 20-N de 2011, Espanya donaria la volta a la situació com si fos un mitjó. Il·lusos!

Possiblement si Espanya fos un estat aïllat (com ho va ser Albània durant molts anys) i no depengués per a res d’altres estats, una pèssima situació podria redreçar-se, simplement, donant un gir a les polítiques. Però quan et trobes dintre de la Unió Europea, juntament amb d’altres molts països i la teva economia depèn, no només d’aquests països més propers, sinó del context internacional que t’embolcalla, sortir-te’n, ja és molt més difícil. Això és tan obvi com que un i un fan dos i dir una cosa diferent és enganyar els ciutadans, que és el que va fer el PP quan era oposició  i el que segueix fent ara que està al govern.

Però sempre, sempre els quedarà Zapatero per a donar-li les culpes de tots els seus mals. Viure per a veure...

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-04-2013

Alguns propietaris de guals en fan aquest ús. 
Una cosa és que aparquin davant (la qual cosa tampoc està permès), però no molesten a ningú i l'altra és que utilitzin la vorera per aparcar.

No saben cómo salir del atolladero

Juan Tortosa

Aquellos crueles viernes de los primeros meses de este gobierno, aquellos en los que nos fueron propinando despiadados zarpazos a los derechos, al bolsillo y a las esperanzas de futuro, recuerdo que me dejaban un estado de cabreo que me duraba mínimo todo el fin de semana.  No me gusta la penitencia. Mucho menos los viernes de penitencia, y aquellas primerizas y agresivas ruedas de prensa de este peculiar trío de la bencina que conforma Soraya S. de S.  flanqueada por Montoro y de Guindos eran penitencia pura. Este viernes, después de un breve tiempo sin machacarnos, han vuelto a la carga.
- Dividirse el trabajo es bueno, ha dicho Soraya cuando les ha pasado a sus alopécicos colegas el marrón de explicar lo decidido en el Consejo de Ministros.
A las dos menos cuarto, lo reconozco, yo me enfrenté a la temida retransmisión con la guardia bien levantada. Pero a medida que avanzaba la encriptada comparecencia ya no sabía si cabrearme como siempre o apostar directamente por la pena, por la condescendencia con quienes ya no son capaces de  disimular que no se creen nada de lo que dicen. Nunca se han creído sus propias milongas pero es que ahora ya, además, se les nota y mucho.
Aún así este viernes, lo reconozco, no he acabado tan cabreado como otros. Y creo que tengo la respuesta: estoy acojonado. Estos insensatos nos tienen tan en sus manos y eso parece tan inevitable que, por mero instinto de supervivencia tiendo a desear que acierten, que sea verdad algo de lo que nos dicen, eso de que en el fondo vamos a levantar cabeza o que por lo menos no nos vamos a hundir en la más irremisible de las miserias. Tiendo a “resignarme” con aquello del virgencita que me quede como estoy en lugar de concluir, como me aconseja la experiencia, que cuando ellos dicen 25 por ciento de paro en 2015, eso significa que igual es el 35. O el 40.
Veo sus caras, observo sus muecas, me desespero con sus circunloquios pero los aguanto. Y deduzco: ni tienen la solución, ni la atisban, ni saben cómo demonios explicar lo que nos está pasando. Y claro, en vez de cabrearme con ellos como una mona voy y opto por la pena. Me da por imaginar que igual tienen ganas de salir corriendo y ni siquiera eso pueden hacer, los pobres. Hasta para dimitir puede que tengan que contar con la Merkel quien, para un gobierno títere que le queda con mayoría absoluta, no va a permitir encima que huyan.
- Si sois buenos y apretáis las tuercas a vuestra gente un poquito más yo os doy dos años de respiro con lo del déficit, ¿vale? Al recorte de las pensiones le vais a llamar “sostenibilidad”; al aumento de impuestos, “novedad tributaria”… y cuando os pidan datos concretos dais largas, apeláis a los mercados y a otra cosa mariposa.
En el BOE de este sábado se puede comprobar hasta dónde alcanza la dimensión de la tragedia que han perpetrado esta vez y que no han tenido narices de explicarnos en la rueda de prensa. Me los quiero imaginar poco antes, aún en el Consejo de Ministros, y no puedo evitar recordar al desaparecido Joaquín Garrigues Walker cuando, hace nada menos que 35 años, siendo ministro de Obras Públicas en el gobierno de Adolfo Suárez, soltó aquella frase que nos puso entonces los pelos de punta:  ”Si los españoles supieran lo que se habla en los consejos de ministros, habría colapso inmediato en los aeropuertos para salir huyendo del país”.
Como dice Manuel Alcántara, “Andan confusamente atareados en retrasar el horario para el derrumbamiento total… todos saben que esto va a explotar y que no hay artificieros que lo eviten, pero mientras suena el estruendo, que será la traca final , hacen oídos sordos”.

ADÉU MAS, ADÉU!

Insisteixo: Mas hauria de dimitir i, en lloc d’això, ha anunciar que es presentarà a la reelecció.

Un cop més, Mas ha avisat que pot donar per acabada la legislatura si no s’aproven els pressupostos per a l’any en curs. Difícil ho té. Els que, en teoria, són els seus socis de govern, ERC, ja han dit per activa i per passiva que no votaran un pressupost amb més retallades. Els d’ERC són socis a les madures, o sigui, quan s’anuncia el camí d’Ítaca, però quan es tracta d’anar a les dures, d’allò que comporta l’acció de govern, el dia a dia, els d’ERC no volen saber-ne res.

Evidentment, els altres partits polítics que ja s’havien quedat al marge perquè discrepaven, ja sigui en les formes, ja sigui en el fons, de les polítiques que pretenia aplicar Mas, ara tampoc estan per la labor de fer de crossa a un govern que trontolla per tots els costats.

Imagino que la mateixa nit del 25-N Mas se’n va adonar de l’error que havia comés al convocar anticipadament eleccions quan s’estava a la meitat de la legislatura. Mas volia aprofitar-se de l’impuls sobiranista que va suposar l’11 de Setembre per aconseguir una majoria molt més gran de la que disposava per a poder seguir marejant la perdiu, tal i com ja havia fet el seu mentor durant 23 anys.  

Amplis sectors convergents no han estat mai independentistes i menys la majoria d’Unió. Només uns pocs s’havien decantat obertament a favor d’un estat propi i, alguns, com Jordi Pujol, darrerament, ha patit una mutació digna de ser estudiada per experts: s’ha fet independentista a la vellesa, quan ja havia passat de ser l’actor principal de la pel·lícula a un simple extra a qui, de quan en quan, encara li fan fer més d’una escena perillosa.

L’actitud messiànica de Mas als cartells electorals va fer que, més d’un, quedes esverat al veure’l. Com el pastor que porta el seu ramat a un camp d’herba exquisida, així ens volia fer creure Mas que seria el nostre futur més immediat. La realitat, com es pot comprovar, és totalment diferent.

No coincideixo amb els postulats del PP i, difícilment, comparteixo les opinions dels seus dirigents, als qui critico la majoria de les vegades; però per una vegada (i sense que serveixi de precedent) estic d’acord amb el que va dir la presidenta del PPC Alícia Sánchez-Camacho: Mas hauria d’haver dimitit la mateixa nit electoral.

Com no va ser així, i vist que el que s’ha fet durant aquests darrers 5 mesos (on no s’ha aprovat ni una sola llei), considero s’ha perdut el temps inútilment. Mas hauria de deixar d’amenaçar i, si no es veu capaç de tirar endavant Catalunya, hauria de dissoldre el Parlament de forma immediata i tornar a convocar eleccions. Dia que passa, dia que es perd i no es recupera.