dijous, 30 de maig del 2013

EL ARTICULO MAS INGENUO por Ángeles Caso (relativo a IRPF 2012)

Toca hacer la declaración de la renta. Más dura que nunca este año, cuando los tipos impositivos han subido y a los ciudadanos comunes apenas nos queda nada para desgravar. Hacienda somos todos. Eso llevan contándonos mucho tiempo. Hubo una época en que me lo creí a pies juntillas, e incluso protagonicé una vieja campaña publicitaria con ese eslogan. Ahora sé –sabemos– que Hacienda sólo somos unos pocos. Los que tenemos la desdicha de cobrar todo en A o de ser tan honrados que no queremos engañar al fisco, convencidos de que el fisco –qué palabra tan fea, por cierto– son todos nuestros conciudadanos.
Ahora sé –sabemos– que la inmensa mayoría de los que realmente ganan mucho se las apañan para pagar muy poco, o incluso nada. Algunos, de manera ilegal, pero otros muchos, con el propio aval de unas leyes empeñadas en favorecer a las grandes fortunas y empobrecernos a los trabajadores. Y sé también que si esas leyes cambiaran y si los inspectores se dedicaran a perseguir a los grandes defraudadores y no a la gente común, como parecen estar haciendo, buena parte de la crisis de este país se resolvería.
Pero si este año, por primera vez en mi vida, no me sentiré orgullosa de mi patriotismo al hacer la declaración y pagar lo que me toque sino que la haré con una buena dosis de indignación, no será tanto por eso como por el destino que van a dar a mi dinero. He decidido que no quiero seguir contribuyendo a los sueldos de cargos públicos que no se los merecen. De miembros de partidos o de sindicatos ineptos, cuando no claramente sinvergüenzas. O de todos esos asesores que, con suerte, recortan y pegan informes que encuentran en internet. Me niego a que sigan pagando a mi costa jamón de jabugo y vinos carísimos para las comilonas de los unos y los otros, cochazos de lujo y billetes de clase business, dietas y noches de hotel de diputados que viven en la ciudad en la que se reúne su Parlamento, televisiones públicas a mayor gloria de los gobernantes de turno, armas mortíferas, o todos esos gastos inconfesables que algunos hacen con las tarjetas bancarias que sostenemos ustedes y yo. Y, hablando de bancos, rechazo seguir contribuyendo a las pensiones multimillonarias de todos esos ejecutivos que han llevado al borde de la ruina a cajas de ahorro y empresas públicas o semipúblicas.
Quiero, en cambio –o, mejor dicho, exijo– que mis impuestos sirvan para pagar sueldos de maestros y personal sanitario, mejoras en escuelas y hospitales, ayudas a los discapacitados, pensiones de jubilados, medicinas para los enfermos, subsidios dignos para los parados, viviendas sociales, becas para estudiantes necesitados, y también laboratorios para investigación científica, repoblación de bosques, conservación de patrimonio, y películas y teatro y ópera y música y talleres de artes plásticas y exposiciones y bibliotecas. Quiero que la parte de mi dinero que comparto con los demás sirva para crear una sociedad más justa y más igualitaria y más feliz, y no para seguir manteniendo a esa caterva de privilegiados indiferentes a la suerte de los ciudadanos a los que representan. Lástima que todo esto no sea más que una ingenuidad.
http://www.lavanguardia.com/magazine/20130509/54373309337/angeles-caso-articulo-opinion-magazine.html
 

dimecres, 29 de maig del 2013

LA FRASE DEL DIA 29-05-2013




La corrupció és com l’aire condicionat: quan el poses el sents, però al cap d’una estona el deixes de sentir. 
 
Va dir Jorge Lanata que això voldrien tots els que estan implicats en casos de corrupció: que al final ningú en parlés.
De tot el que li vaig escoltar dir, va dir una cosa que em va fer certa gràcia. Va ser durant l’emissió de l’Intermedio de la Sexta. Parlant amb el Gran Wyoming i sobre si a Argentina passava el mateix que a Espanya sobre si hi havia periodistes pilotes que es dedicaven a lloar la forma d’actuar dels governants, va dir: No oblidéssiu que els espanyols sou sudaques.  

LES TERRES DE L’EBRE, RESERVA DE LA BIOSFERA

Se suposa que hem d’estar d’enhorabona i més contents que unes castanyoles. Ahir, les Terres de l’Ebre, el nostre territori va ser declarat per la UNESCO com reserva de la Biosfera. Bé, tot el territori no, una petita porció va quedar al marge; era el requisit que es va exigir l’any passat per a poder donar la concessió. Aquest territori és l’àrea d’influència de les centrals nuclears d’Ascó.
Quan l’any passat, amb un consens extraordinari per part de les forces vives del nostre territori, es va presentar la candidatura per primera vegada, vaig mostrar el meu escepticisme, precisament, per contenir dues centrals nuclears dintre de l’àmbit territorial i una més molt a prop, com és la existent a Vandellòs.
Llavors em van dir que no sé les havia exclòs perquè era una forma de demostrar que eren segures i que estaven totalment integrades al territori (???!!!)  Això no devia ser així perquè al primer intent es va tombar la candidatura i se’ls va exigir excloure les centrals nuclears si volien optar a la nominació. I així va ser.
Però desprès d’aquesta alegria (continguda per la meva part) la gran pregunta és: I ara què? Què representarà per al territori el reconeixement de Reserva de la Biosfera?
Aquest matí, un amic i company de treball i pagès a hores lliures, em deia que, segurament, no podrà instal·lar-se nova indústria i que a la llarga, no els deixarien usar productes fitosanitaris per a tractar les plantes. Potser sigui una visió un pèl pessimista, però crec que no va del tot desencaminat. Està clar que segons quina indústria no podrà instal·lar-se a les Terres de l’Ebre, però aquest tipus d’indústria (la més contaminant i nociva) sempre ha trobat traves quan han volgut posar-la aquí (l’ENRON a Móra la Nova, la foneria a l’Aldea...) Però el reconeixement no hauria de significar cap impediment per a la creació de noves indústries molt més vinculades al territori, com per exemple la agroalimentària o construcció naval.
Em deia el meu company que no tothom podrà viure de l’agricultura ecològica... Segurament. Però des de fa molts anys ja han estat prohibits molts de productes químics que es solien usar per a tractar la fruita o les males herbes del camp. Per tant, els que ara s’usen són molt menys agressius. La prohibició total dels fitosanitaris abocaria els nostres pagesos a una reconversió total de les seves explotacions i si no hi ha línies oficials (i especials) de crèdit, així com a subvencions, la situació podria representar la mort de la major part del sector primari del territori. 
 
Els més optimistes (i els que no ens dediquem a l’agricultura) esperem altres beneficis per al territori i, tal vegada, més importants. Primerament caldria esperar que de retruc es protegís l’Ebre i tot l’ecosistema que l’envolta per a poder acabar d’una vegada amb l’amenaça dels transvasaments.
Si a la qualitat que ja ofereix el nostre sector turístic, la nominació ha de representar un valor afegit, benvinguts siguin els visitants. Però a part de la infraestructura existent se’n haurà de crear molta més i, sobre tot, serveis complementaris a l’hostalatge i la restauració. Caldrà habilitar zones per a l’establiment de noves àrees de serveis turístics. Sobre aquest punt cal recordar que fa anys hi va haver un projecte que ja contemplava una cosa similar i, en aquell temps, no és va fer quasi que res, tret d’ampliar-ne algunes de les existents, com per exemple el Mas de la Cuixota al costat del restaurant l’Estany que regenta l’amic Lluís Garcia.
Com a conclusió, primerament caldria esvair dubtes sobre el que significa la nominació de Reserva de la Biosfera i, posteriorment, preparar a la gent del territori per al que pugui arribar en un futur proper. L’ensenyament també hauria de jugar un paper determinant com, per exemple, la creació d’una escola de cuina com la que existeix a Cambrils.    
Deixarem finalment de ser una simple reserva??  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA III