LES RETALLADES QUE ENS AFECTEN

Ahir mateix em vaig assabentar quasi que per casualitat que dos metes interins han causat baixa de la plantilla de personal sanitari de l’ambulatori d’Amposta. Al mostrador d’atenció al públic hi ha fulls d’adhesió per  demanar la readmissió dels facultatius.

Quants de casos més com aquest hi deu d’haver? Segur que molts.

Què significa això? Més llistes d’espera que repercutiran, primer en els propis pacients, però també amb la resta de metges que s’hauran de repartir els malalts. Per tan, si una persona té un refredat i demana hora per al metge per a que li recepti un medicament, li poden donar hora per a quinze dies més tard (no sé si 7, 10 o 15, em dóna igual) quan ho ja t’ha passat o has empitjorat. Per tant, molta gent optarà per anar per incidències i els casos més greus per urgències, col·lapsant els serveis.  

En canvi per a d’altres coses sembla que sí que hi ha diners o al menys n’hi havia. ERC ha denunciat un tema que ja feia temps que sé sabia, però que per a no soltar-ho tot de cop, l’oposició ens fa entregues per capítols sobre la mala gestió que ha existit durant molts d’anys al nostre ajuntament.

Ara toca a la tanca que es va construir a la zona del Lligallo, darrere de SIMASA. I quan es va fer? Abans de les passades eleccions. Segons CiU allí hi acabarà anant la nova residència d’avis i d’altres serveis socio-sanitaris.  La tanca de marres va tenir un cost d’ aproximadament  mig milió d’euros i hi ha qui opina que són molts diners per una tanca...

Quan es construirà? Ni sé sap ni se’l espera... Em dóna la impressió que un projecte de la magnitud d’aquest equipament trigarà molts d’anys, ja que, ara mateix, per la situació que patim, no hi ha diners per a fer-se. 

 

A la nostra ciutat, CiU mira de treure rendibilitat electoral de qualsevol cosa. La tanca que envolta un solar buit no va ser l’única trampa que van voler col·lar-nos i que, en alguns casos es va aconseguir. Al costat de la plaça de la Castellania d’Amposta, a tocar del carrer Sebastià Juan i Arbó, en plena campanya electoral, van col·locar un cartell anunciat la nova construcció d’un ambulatori que hauria acabat per substituir el vell, el mateix del que han acomiadat als dos metges. La Junta Electoral de Tortosa el va fer treure, però la foto ja estava feta.

A la meitat de la legislatura el balanç d’obres inaugurades o començades, és paupèrrim. Què prometran per a la propera legislatura si el balanç de l’actual serà pràcticament nul? L’època gloriosa on els alcaldes demanaven i la Generalitat i Diputació concedien, ja ha passat, però mentre va durar els hi va anar perfecte per a mostrar a l’electorat que la ciutat o poble funcionava a la perfecció.  

Ara, sempre es podrà donar la culpa al Tripartit per haver estirat més el braç que la mànega... (amb el consentiment de tots)  

CCOO nos debe una explicación

Juan Carlos Escudier

Tan berlanguiano ha sido el papel de CCOO en ese comité de sabios de las pensiones, que nunca estuvo mejor traído aquello de que el sindicato nos debe una explicación, y esa explicación que nos debe nos la tiene que pagar. Lo contrario sería una invitación a que los afiliados abandonen la Confederación y se hagan de la Mutua que, además de descuento si llevas a un amigo, te manda una grúa para el coche en caso de avería.
Que el director de su gabinete de Estudios opine exactamente lo mismo que los expertos que han colado en la comisión bancos, aseguradoras y la FAES de Aznar es para hacérselo mirar, aunque si uno lee el escueto voto particular de Miguel Ángel García en el que justifica su posición favorable con la salvedad de que la reforma se aplique en 2019 es para que se lo mire él y para que los demás nos hagamos cruces.
Dice García que diferir en cinco años la aplicación práctica del recorte “permitirá a la sociedad española disponer de tiempo suficiente para conocer en profundidad este instrumento e incorporarle a todas aquellas decisiones que puedan considerar están influidas por esta nueva variable que se introduce en el sistema de pensiones”. Dicho de otra manera, conviene que ahora gastemos y relancemos la economía en vez de alimentar desde ya mismo un fondo de pensiones privado para compensar lo que perderemos con las futuras pensiones públicas. Eso es lo que elegantemente nos sugiere este caballero.
Podría pensarse que el tal García es una autoridad mundial en materia de pensiones y que fue llamado para iluminar con su magisterio al resto de sus sabios colegas. Lo cierto, sin embargo, es que estamos ante un simple asalariado de CCOO que da clases de Economía Aplicada en una universidad privada. Si formaba parte de la comisión era para dar voz al sindicato, no para manifestar su propio criterio. Para esto último le habría bastado con abrirse un blog en Internet.
Obviamente, sólo hay dos alternativas: o el técnico actuó movido por un incontenible ataque de independencia y sólo se representa a sí mismo, en cuyo caso tendría que ser despedido con una carta de recomendación para el servicio de estudios del Banco Santander, o votó a favor con el beneplácito de la dirección del sindicato, que desde hace casi veinte años firma todo lo que le pongan por delante en lo que a pensiones se refiere, y a veces en solitario, como ocurrió en 2001. En este último supuesto, García debería ser ascendido a consejero vitalicio como poco.
CCOO se ha pronunciado por medio de un comunicado, que es la versión pobre del plasma monclovita. Se ha limitado a decir que el informe no es vinculante, que los cambios han de hacerse en el Pacto de Toledo y que para garantizar que el sistema sea sostenible hay que aumentar los ingresos. De García y su voto, ni una palabra.
De un sindicato de clase cabe esperar una defensa algo mayor de sus teóricos representados, especialmente cuando existen argumentos para ello. Hace apenas dos años que se firmó otra reforma de las pensiones que no sólo aumentaba en dos años la edad de jubilación sino que endurecía notablemente los requisitos para cobrar el 100 de la base reguladora; el gasto en pensiones sigue siendo en España muy inferior a la media europea en porcentaje del PIB; y, por si esto fuera poco, existe un fondo de reserva previsto para ser usado en situaciones de crisis como la actual.
Para mantener las pensiones no es preciso convertir a buena parte de los futuros jubilados en parias. Basta con crear empleo y aumentar el número de cotizantes, que es la variable que nadie parece tomar en consideración. Por el camino actual no hará falta ni aplicar ese factor de sostenibilidad por el que las percepciones se reducen al aumentar la esperanza de vida: con pensiones de miseria y reduciendo el gasto sanitario los jubilados se morirán antes y el sistema se salvará solo. ¡Oh, milagro!

FOTOS FIRATOTS IV

ES POT ARRIBAR A FER MÉS MALAMENT?

Fa pocs dies, el Fondo Monetari Internacional (FMI) va reconèixer que la Troika es va equivocar a l’hora d’elaborar el pla de rescat a Grècia. Em pregunto si amb aquest reconeixement ja n’hi ha prou o si no s’haurien de depurar responsabilitats en forma de dimissions o cessaments massius. Imagino que després també reconeixeran que es van equivocar amb Portugal, Espanya, Itàlia o Xipre...

Però el mal ja està fet. Cada dia moren ciutadans dels països esmentats durant les manifestacions de protesta contra els seus governs o es suïciden perquè han de ser desnonats per no poder pagar les hipoteques o perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills...

Posteriorment ha estat Luis de Guindos, el Ministre d’Economia espanyol, qui ha reconegut que la creació de Bankia va ser un gran error. A bona hora! Gran part del mal de l’economia espanyola deriva, precisament, de la mala gestió de Bankia i de les entitats originàries que la van crear, especialment Caja Madrid i Bancaja.

Finalment, resulta que el banc dolent (la Sereb) que es va crear per alleugerir a la resta de la banca dels actius immobiliaris de difícil venda, no ha donat els resultats previstos i ara han de llogar els pisos que no poden vendre, mentre que la resta de la banca en venen molts més. Sorprenent!

Poso en dubte que les coses s’hagin pogut fer més malament; però qui en rep les conseqüències de les pèssimes decisions són els ciutadans, mentre que una bona part de la classe política i els banquers sembla que visquin aliens a la dramàtica situació.