L’altre dia em deia una amiga que la llàstima
va ser que a Grècia no guanyés Syriza, una coalició de partits d’esquerra que
molts consideren radical. Però si ho analitzem fredament, que es preferible,
que ens governen partits com Syriza o
com Amanecer Dorado, un partit
ultradretà que no té cap tipus de mirament a l’hora d’enfrontar-se a les
classes més populars.
Cada cop es fa més evident que estem caminant
cap a una economia ultraconsevadora. La darrera notícia apareguda i que fa
referència a les polítiques econòmiques que ens ofeguen, és que una associació
de bancs centrals europeus, presidida per Jaime Caruana, que va ser president
del Banc d’Espanya, estan a punt de tancar l’aixeta del crèdit als bancs i
apujar els tipus d’interès. En una economia molt poc sanejada i que necessita
estímuls per créixer i ser competitiva, voler tancar el crèdit em sembla un
despropòsit que només beneficiarà als països i empreses que ara mateix ja estan
controlant l’economia mundial.
Què li queda al ciutadà del carrer? Sembla ser
que l’única sortida que té és la revolta. De moment pacífica, però ja sé sap
com van aquestes coses...
Els últims dos països que s’han sumat a la
llarga llista de revolucionaris han estat Turquia i Brasil, els dos considerats
països amb economies emergents, sobre tot Brasil. Turquia fa anys que truca a
les portes d’Europa sense que, de moment, sé li hagi donat una resposta que
satisfaci els seus interessos.
Brasil, en canvi, és un dels països més
pròspers del Mercosur (el mercat comú de Sudamèrica) Un país densament poblat i
amb una economia emergent. Però com és sol dir, és un gegant amb els peus de
fang. Hi ha molts barris marginals i molta gent pobra que sobreviu com pot,
mentre que d’altres tenen un nivell de vida molt alta. És una clara mostra de
les desigualtats entre classes socials. Mentre Turquia está governada per un
partit islamista moderat (de dretes), el govern de Brasil és socialista.
Però és evident que cap partit dels considerats
clàssics pot fer front a la voràgine del capitalisme. La prova està que ni la
poderosa França, amb un notable gir a l’esquerra, se’n ha pogut sortir.
François Hollande fa poc més d’un any que va arribar a l’Elisi. La seva
intenció era la de donar la vota a l’economia francesa com si d’un mitjó es
tractés. Però ha fracassat o l’han fet fracassa, tan és.
Està clar que els lobbys dominants volen
governs fidels i per això millor governs de partits de la dreta. A Grècia,
després d’un governs socialista que va succeir al govern de dretes que va
portar el país a la ruïna, va tornar a governar el mateix partit de dretes. Les
condicions econòmiques que els van imposar la Troyca van ser tan fortes que van
fer caure el govern socialista.
A Espanya, amb Zapatero li va passar una cosa
pareguda. Les primeres mesures d’ajust les hi van fer aplicar a ell i això el
va desprestigiar tant que un PP sense programa i mentin a l’electorat, va
guanyar les eleccions com es diu vulgarment: sense baixar del autocar.
De totes formes, està vist que cap partit dels
clàssics serà capaç d’enfrontar-se al poder financer per a acabar amb la crisi,
ni que sigui només al seu propi país. Per tant, faria falta una revolució i l’arribada
al poder d’un partit que trenqués amb els lligams econòmics que ara se’ns estan
imposant.
Però a diferència de Turquia i Brasil, sembla
ser que a Espanya encara es viu massa bé per a sortir al carrer.
