diumenge, 22 de setembre del 2013

CULTURA CASTELLERA




Les novetats sempre costen d’implantar. Introduir la cultura castellera a un territori on tradicionalment les aficions han estat els bous i la música, en principi, sembla que no sigui una tasca fàcil. La majoria del públic que assisteix a les demostracions castelleres desconeix quasi tot d’aquest món. Segurament no saben ni identificar el tipus de castell que s’està fent ni la dificultat que comporta la construcció. Però això no només passa entre el públic, sinó també amb els periodistes del territori que, fins ara, no havien cobert cap esdeveniment d’aquest tipus.
Insòlitament, les Terres de l’Ebre mai hi havia hagut una colla castellera fins que a l’Ametlla de Mar Jesús Ferrando va tenir la idea de crear-ne una. Van néixer els Xics Caleros, la primera colla castellera del territori.
Quasi paral·lelament, un grup de joves d’aquí que estaven fent castells a la colla Castellers de la Sagrada Família de Barcelona, van decidir fer-ne una que reunís gent de diverses poblacions del Delta. Al cap de pocs mesos va començar a caminar Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que reuneix castellers de: Amposta, la Ràpita, Alcanar, Deltebre, l’Aldea, Vinaròs, la Sénia, la Galera, Ulldecona i Mas de Barberans.
Ara per ara, la principal diferència entre una colla i l’altra és que els Xics Caleros estan batejats i Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, no. El bateig és un tràmit perceptiu pel que han de passar totes les colles. Evidentment no hi ha ni capellà ni aigua beneïda, encara que, de vegades, d’aigua si que en corre... Tot depèn de l’època de l’any en la que es realitza el bateig.
A l’acte hi tenen que assistir dues colles que actuen de padrines i que tenen l’obligació d’assessorar a la recent batejada fins que la Coordinadora l’accepti formalment com a colla. Mentre ets una colla en formació.
 
GLOSSARI CASTELLER BÀSIC
Colla castellera: grup de persones que s’ajunten amb la finalitat de fer castells humans.
Casteller: persona que fa castells o membre actiu d’una colla castellera.
Cap de colla: responsable màxim de la colla. El de Xiqüelos i Xiqüeles del Delta és l’Albert Ferré.
Castell: construcció feta per un grup de persones i que pot constar de diverses alçades. Segons la nomenclatura castellera, el nom del castell ve donat pel nombre de membres que composen cada pis i l’alçada del mateix. Així, un quatre de sis (4d6) és una castell de 4 de base per 6 d’altura. Un 3d8, seria 3 de base per 8 d’altura.
Pilar: La construcció castellera més senzilla formada per una sola persona per pis. Segons l’altura serà un pilar de 4, de 5, de 6... (pd4, pd5, pd6...)
Pinya: Grup de persones que subjecten la base del castell.
Tronc: la part central i més important del castell.
Canalla: els infants que formen part de la colla.
Enxaneta: l’infant que corona els castell.
Acotxador/ra: l’infant sobre el qual es fica l’enxaneta.
Aleta: gest d’aixecar el braç que fa l’enxaneta quan corona el castell.  
Carregar: es diu quan un castell es corona.
Descarregar: es diu quan es completa el castell, es a dir, es corona i els seus membres baixen sense caure.
Llenya: quan el castell cau mentre es carrega.
Intent: quan el castell es desfà perquè no es té la seguretat de que es pugui fer.
Bateig: acte de posada de llarg de la colla; aquell dia s’estrena la camisa amb l’escut.
Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC): entitat que engloba a totes les colles castelleres catalanes, fins i tot les de la Catalunya Nord i les Illes Balears. Si fa o no fa, equival a una federació esportiva.
A part d’aquest glossari bàsic, la terminologia castellera és molt més àmplia: faixa, mocador, casc, segons, terços, quarts, dosos, folre, manilles, casal casteller, primeres mans, vents, crosses, escaletes, agulla, etc.  

El Toro de la Vega de Tordesillas: "Aquí tenim els correbous"

(Carta al director publicada pel Periódico de Catalunya)

Divendres, 20 de setembre del 2013 Joan Giménez (Puigcerdà)
 
Em va fer vergonya contemplar el lamentable i trist espectacle, si se'n pot dir així, del Toro de la Vega de Tordesillas.
No puc entendre les ments d'aquests individus que es vanaglorien de fer patir un animal punxant-lo fins a morir. ¿De què estan fets aquests agosarats sanguinaris? ¿Com és possible que les autoritats ho permetin? Sembla que ja s'han recollit moltes firmes per suprimir aquesta barbaritat.
Fa uns anys, tiraven a un pobre ase des de dalt d'un campanar d'una població de la Catalunya central. Aquí, a Catalunya, amb els correbous també tenim la nostra. Aquests pobres animals, amb torxes a les banyes que els cremen els ulls i l'esquena... ¿És necessària tanta brutalitat? ¿Què se'ls remou a les entranyes a aquests individus per utilitzar el dany que produeixen als indefensos animals per satisfer la seva vanitat? ¿Com podem dir que som un país europeu davant uns fets d'aquest calibre?
Fa pocs anys, i per motius polítics, es van suprimir les corrides de toros, però a canvi d'uns maleïts vots es van mantenir els correbous. I el que és més trist, aquesta atrocitat és contemplada pels nens.
Amb tots els respectes, o més ben dit, sense cap respecte, no veig gaire diferència entre els fets de Tordesillas i els correbous que es fan a Catalunya. Tant uns com altres fan pudor.

UNA SOLUCIÓ ÒPTIMA?



Ja fa uns anys, pujava amb el cotxe per l’avinguda de Catalunya d’Amposta amb la intenció d’aparcar prop de casa. En arribar a la cruïlla amb el carrer Velázquez, vaig girar cap a l’esquerra. El carrer Velázquez, com la majoria de carrers d’Amposta són de sentit únic i, per tant, mai m’hagués esperat el que va acabar passant-me.
Per aquells que no ho coneixeu, l’avinguda de Catalunya té quatre carrils (2 i 2) separats per una mitjana de formigó. Fa anys, l’oposició socialista va demanar a l’equip de govern que convertís l’avinguda amb una petita rambleta i un sol carril a cada costat, però aquest és un altre tema.
Bé, com us deia, mirant que no vingués cap cotxe en sentit contrari (a més, per aquest punt hi solen baixar a major velocitat que la permesa), vaig girar cap a l’esquerra... Però quina seria la meva sorpresa? Un cotxe em barrava el pas així que vaig haver d’aturar-me al bell mig de la calçada. Evidentment aquell cotxe no podia baixar per allí i, de ben segur que la conductora vivia al passatge Picasso, un carrer sense sortida i, en lloc de anar cap a munt, després a la dreta i finalment incorporar-se a l’avinguda de Catalunya, va optar per la solució més fàcil, encara que hagués pogut provocar un greu accident.
A partir d’aquell dia vaig decidir anar a casa pel carrer d’abans, el Sebastià Juan i Arbó que, al haver una rotonda, disminueix el perill, encara que no al 100%.
No puc afirmar si en aquell punt hi ha hagut accidents darrerament o, simplement, algú se’n ha adonat de que pot significar un greu perill. Però en tot cas, el perill és per culpa dels conductors i, ja sabeu, a grans mals, grans solucions. En lloc de multar el vehicles que no compleixen la normativa en matèria de circulació, s’ha optat en barrar el pas.
Quan vaig passar (a peu) ahir pel matí vaig veure que estava ple de pilones que impedeixen qualsevol maniobra. Una d’aquestes es retràctil, així que, els vehicles d’emergència hi podran passar.
La que s’ha adoptat, és la solució òptima? Per a mi la solució passaria per dissuadir els conductors que, sovint, fan infraccions i provoquen accidents.  

LES MAQUINES I LA DESHUMANITZACIÓ

La invenció de els diferents màquines va servir de gran ajut a l’home, però també ha segut la causa de que, cada cop, hi hagi menys ma d’obra i per tant, menys llocs de treball.
Amb l’arribada de la informàtica aquest fet s’accentua i poc a poc, els ordinadors van reemplaçant als propis homes. Però hi ha un concepte on la màquina mai podrà reemplaçar a les persones: la humanització; és a dir, aquelles coses que només l’home és capaç d’interpretar, com per exemple el sentiments, però també d’altres conceptes, als quals, les màquines es limiten a complir les ordres que els han estat prèviament  programades.
Dit això us explicaré una experiència personal que m’ha passat aquest estiu. Els dies que més calor feia, desafortunadament es va avariar l’aire condicionat de casa. Avisat el tècnic de confiança, després de revisar-ho, se’n v adonar que s’havia fos la paca base degut, segurament, a un llamp. Certament els dies anteriors hi va haver turmenta i sobre Amposta van caure amb abundància. Es va intentar reparar, però un altre cop es va fondre. En va demanar una altra, però un cop més el resultat va ser el mateix. Llavors van deduir que el problema era molt més gran i, per tant, s’havien de canviar tots els aparells, tan interiors com exteriors. El pressupost es va elevar a quasi 3.000 euros. Una vegada donada la nostra conformitat, els electricistes van procedir a canviar-los.
Com que 3.000 euros no és una quantitat que es tingui a casa, ni tampoc la pots treure de forma immediata d’un caixer automàtic, així que varem pensar que el millor seria donar-los el número d’un compte on hi hagués el saldo suficient.
Però vet-ho aquí que quan l’electricista va anar-ho a cobrar, li van dir que a aquell compte no hi havia el saldo suficient. Davant d’aquella situació varem procedir a revisar-ho i, encara que la diferència entre l’import de la factura i el saldo era poc, n’hi havia prou per a pagar-la. Després d’una bona estona d’incertesa, varem optar per acudir a la sucursal de la nostra entitat bancària que hi ha més prop del meu lloc. Mentre em reintegraven els diners, la meva dona es posava en contacte amb na nostra oficina. Allí, després de disculpar-se, ens van explicar els motius de tot l’enrenou.
La llibreta de la qual havíem donat el número a l’electricista, durant molts d’anys era per on es pagaven tots els rebuts domiciliats al meu nom. Més tard, per raons d’operativitat, vaig obrir un compte corrent , però sense cancel·lar la llibreta. Així, a la pràctica, la llibreta va quedar inhàbil, però amb un saldo per a imprevistos (com el dels cas que ens ocupa) A partir d’aquell moment, i seguint les nostres instruccions, la llibreta va quedar bloquejada de cara a que ens poguessin carregar cap rebut i si, per error u omissió se’n pretenia carregar algun, el redireccionava cap el compte. Per tant, al intentar cobrar l’import de la factura, automàticament va passar per a ser pagat del compte i allí si que no hi havia saldo suficient.
L’empleat (en un altre temps director de la nostra oficina y que per temes de reducció de despeses van tancar i la van incorporar a una altra), em va assegurar que d’haver estat ell (em va dir que es trobava de vacances) tot aquest enrenou no hauria passat.
Per tant, arribem a la conclusió de que, les màquines, en alguns casos, mai podran suplir a la persona.    
D’exemples d’aquesta deshumanització en podria donar molts més, ja que per la meva activitat laboral, sovint en trobem exemples.