dissabte, 12 d’octubre del 2013

EL BATEIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I ELS PERIODISME COMARCAL



No cal ni dir que sense que els mitjans de comunicació es fessin ressò de els notícies, els esdeveniments (de qualsevol tipus) passarien desapercebuts per a la gran majoria.
Però de vegades, quan llegeixes la premsa comarcal (què sovint és l’única que parla de les nostres comarques) no pots deixar de molestar-te. Vull remarcar que no és indignació (què bé podria ser-ho), només es una mica de mosqueig.
Us vull fer una pregunta, per a mi important i fonamental sobre els que us explicaré: Quants periodistes van cobrir el passat dissabte el bateig de la colla castellera?
No ho sé, pocs... La majoria estaven massa capficats amb el tema del Projecte Castor. Jo en vaig veure molts més al bateig dels Xics Caleros...
Jo vaig concedir dues entrevistes: una per Amposta Ràdio i l’altra per a Canal 21.
Joaquim Buj, que va fer la crònica per a Diari de Tarragona, la va basar amb el que jo li vaig explicar abans de l’actuació. Aproximadament a les 16:30.
Silvia Berbís, de l’Aguaita.cat em va enviar un missatge privat on em deia que volia escriure alguna cosa aquella mateixa nit. Li vaig dir que havia fet un avançament de crònica al meu blog així com també hi havia penjat algunes fotos. Les fotos són de marc Ibeas i meves.
La revista gratuïta l’Estel, va publicant alguna cosa de les que li envio. Al número d’aquest mes d’octubre som portada. S’hi veu una foto amb el pd4 del dia de la Via Catalana. En lloc surt que la foto ha estat tirada per mi.
Ramón Bel, que ens va fer de presentador (gràcies Ramon) em va demanar fotos. Li vaig enviar les primeres que vaig publicar així com la crònica que vaig escriure dilluns. A cap lloc hi diu que les fotos son meves i la seva crònica és un refregit utilitzant part del meu text. Tampoc explica res.
Un aclariment. La foto del grup que he publicat, no es meva, però si està feta amb la meva càmera i una mica retocada per mi.
Finalment, el setmanari l’Ebre publica dues fotos i, encara que em cita a mi com l’autor d'una d'elles, però en cap moment se'm va demanar permís per a fer-ho. I, si llegiu la crònica, insisteix que la colla castellera està formada per gent d’Amposta i Deltebre i d’altres pobles del Delta. De fet ho explica així: ... Està formada per gent tant de la capital del Montsià com de Deltebre, així com d’altres municipis del Delta.   
I si parlem de la ciutadania en general, encara a hores d’ara, molt gent confon Delta per Deltebre i ubiquen allí a la nostra colla castellera.
A veure com ho puc explicar. És cert que el grup que la va crear estava format per gent d’Amposta i Deltebre, però mentre d’Amposta n’eren 7, de Deltebre només n’hi havia una. Actualment n’hi ha alguns més, però no són un grup principal dintre de la colla.
Del Delta. A part d’Amposta i Deltebre, només hi ha dos pobles més del Delta que aportin castellers: l’Aldea, però sobre tot la Ràpita que, segurament és el segon grup majoritari dintre de la colla. El tercer seria Alcanar que jo no forma part del Delta.
No tenim ni cap casteller ni soci de Sant Jaume d’Enveja, ni Camarles ni l’Ampolla que serien les altres poblacions deltaiques. En canvi si tenim una nodrida representació d’altres pobles de la comarca del Montsià: la Sénia, la Galera, Ulldecona (també del barri Castell i les Ventalles), Mas de Barberans i Santa Bàrbara. I d’alguns del Baix Ebre: Bitem (eh, Carlos?), de la Raval de Cristo i fins i tot de Tortosa. I evidentment de Vinaròs. Els pilars simultanis del final del bateig volia ser un homenatge a tots aquests pobles que ens aporten castellers i socis a la colla.  
A que així explicat s’entén millor?   

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. BATEIG AMPOSTA. EL DARRER PILAR















“Queipo fue una enorme y gigantesca hemorroide en el culo de España”

La sátira es buen género para figuras de la talla de personajes históricos y tan populares como el general fascista Queipo de Llano. Su entrada triunfal en la Sevilla del 36 lo hizo leyenda y hoy, el novelista José Luis Castro, rinde con sorna un merecido homenaje que le haga justicia: “Queipo fue una enorme y gigantesca hemorroide en el culo de España”, sentencia. Quién mató a Queipo de Llano (editorial Autores Premiados) es la nueva obra de este escritor sevillano que burla burlando las sentencias firmadas por el general a buches de una copa de vino. El protagonista de estas páginas es un elemento minúsculo pero clave en la narración: la mosca. La mosca de Don Gonzalo es invisible para el general pero está enamorada de él como una mujer. Así lo cuenta su autor: “El dictador de Sevilla eructa para rubricar convenientemente cada sentencia mientras la mosca chupa con suavidad el jugo dulzón”. Parece oculta tras la sombra ominosa de Don Gonzalo. Para Castro “la mosca es la protagonista indiscutible” de este libro que ha sido recientemente galardonado en la 33 edición de novela corta Casino de Mieres.
Sin tapujos, sin cargar las tintas, escena a escena, la novela muestra la llegada del general Don Gonzalo a la Sevilla de la Guerra Civil. Sus seiscientos discursos en Radio Sevilla, sus  mensajes en los que vociferaba “Sevillanos a las armas” o las largas y apacibles tardes de un general alcoholizado son para Castro características fundamentales y exprimidas en su jugosa parodia.
El autor describe de manera transparente durante la presentación del libro -en la misma librería que ha cancelado un acto de una editorial que se define como falangista- su reciente operación rectal: “Los médicos me han hecho una hemorroidectomía y yo quise hacer una queipodellanoctomía a Sevilla”, afirma. Para hilar la historia, cuenta con la vida de tres personajes: Julio, Leonardo y Rodolfo, caracterizados en todo momento como los ingeniosos Hermanos Marx. En el Bar Lombilla se reúnen cada tarde para preparar un fabuloso plan que dé muerte al General. Quieren preparar un ingenioso asesinato. Castro reconoce que las habilidades de estos “personajes son pocas”. Las escenas, con cierto aire de vodevil, hablan de sus discusiones acompañados con café de achicoria y vasos de coñac. Son su pequeño retrato de antihéroe de aquella etapa tan gris para España. Sus motes son una radiografía de Groucho, Harpo y Chico. Y en la novela se les conoce como el bigotes, el chico y el mudo respectivamente.
Este sevillano ha buscado en escritores del exilio como Max Aub una sincronía que le permita contar una buena historia. Habla del cuento La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco. Y recomienda la divertidísima lectura de este clásico donde “Max Aub narra la historia al revés, hablando de un camarero mexicano que mata a Franco para librarse de los españoles que conspiran cada día en su bar contra él”. Sin embargo, en la novela de Castro no consiguen culminar la ansiada conspiración.
Ya en un segundo nivel, la novela se convierte en un relato biográfico del autor y su redacción en zapatillas de estar por casa. “Fue un baño de humildad”, relata. Habla de su ordenador ante la creación de tal parodia. Su caricatura diaria y su arduo trabajo en su ópera prima “que tardó años en escribir”.
Para culminar la obra, José Luis dibuja también su pensamiento con un singular bodegón de portada. El micrófono, la flor y la calavera, ya sin piel de Don Gonzalo. Su eterna compañera negra, la mosca, no aparece en la foto. Yace, según cuenta el autor, junto a la losa de Queipo, siempre fiel a él, como otros muchos españoles.

divendres, 11 d’octubre del 2013

MES QUE CAÑAS, UN CANYAR

Dijous, al Parlament de Catalunya es va produir un fet que podem qualificar com inusual. La presidenta democristiana Núria de Gispert va cridar a l’ordre diverses vegades al diputat de C’s Jorge Cañas dient-li: Senyor Cañas, senyor Cañas... I així no sé quantes vegades... Moltes. Mes que unes poques canyes semblava un canyar sencer.  
Hi ha una dita que diu que, de vegades, els arbres no deixen veure el bosc. Fent un símil, les canyes també poden tapar la magnitud del problema real que, des del meu punt de vista, s’intenta camuflar: el rebrot de l'ultranacionalisme espanyol (dieu-li franquisme si voleu)  
Estem davant del 12-O que, a part de ser el meu aniversari de naixement, té una connotació important per al nacionalisme espanyol. L’aniversari del descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, patrona de les Espanyes, els serveix d’excusa per a commemorar la festa nacional (no confondre amb l’altra festa nacional que són els toros)
Segons molts historiadors, el 12-O de 1492 va ser l’inici, entre d’altres coses, del gran genocidi dels conqueridors espanyols sobre la població indígena (mal anomenats indis) Veus com la de Fra Bartolomé de la Casas que denunciava precisament les atrocitats comeses a Amèrica, van ser silenciades durant segles.
Ara, amb el rebrot de catalanisme independentista, també hi ha un important rebrot del nacionalisme espanyolista. Però entre nacionalisme espanyol i el ultranacionalisme, només hi ha una ínfima línia molt fàcil de traspassar. Exemples? Mols. Des dels joves cadells del PP que s’han deixat fotografiar amb simbologia feixista, a l’alcaldessa que va inaugurar una fira on s’exhibia divers material nazi a l’actitud del PP al Congrés que, una vegada més es va negar a condemnar el franquisme. Però si el tenen dintre de casa! L’actual Ministre de Justícia i en un altre temps alcalde de Madrid Alberto Ruiz-Gallardón, tot hi que descendeix d’una família monàrquica, el seu sogre va ser ministre amb Franco: José Utrera Molina.  
Mentre el PP i C’s donen suport a la plataforma Som Catalunya Somos España que ha convocat per a demà una concentració a la plaça de Catalunya de Barcelona, grups ultradretans (la majoria vinguts de fora de Catalunya) també volen manifestar-se a la capital catalana. Finalment només se’ls hi ha tolerat manifestar-se entre la plaça d’Espanya i l’avinguda de la Reina Maria Cristina.
Tan la manifestació de Barcelona de la Diada de 2012 com la Via Catalana d’aquest any, han estat tot un exemple de civisme. Caldrà veure el resultat de les manifestacions de demà. Tindrem la resposta en menys de 24 hores.