PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BESEIT VIII

Ahora entiendo los ataques al juez Castro y a la Agencia Tributaria

José García Abad

Ecos de S.A.

 

En lo único que Mariano Rajoy fue claro en su entrevista en Antena 3 fue en sus manifestaciones sobre la infanta Cristina. En lo demás estuvo como acostumbra escurridizo como un pez.

El presidente hizo una excepción a la cantinela habitual, suya y de su Gobierno, de evitar comentarios sobre actuaciones judiciales, limitándose a expresar el respeto a las mismas.
Es la respuesta que formula cuando le preguntan sobre Gürtel o Bárcenas y la financiación ilegal del Partido Popular.
Sin embargo al ser preguntado por Gloria Lomana por la infanta se saltó su habitual prudencia insinuando con gestos y palabras que sabe algo que los demás desconocemos. Y, puede decirse, que está haciendo lo posible para que el juez Castro se estrelle.
“Creo que las cosas le irán bien”, aseguró con la sonrisa traviesa, de quien ha tomado cartas en el asunto.  Y añadió: “Estoy convencido de su inocencia, de momento solo ha sido llamada a declarar”.
Y a la pregunta de si debe renunciar a sus derechos dinásticos, respondió con un tajante “no”. A pesar de que, sea condenada o no, ha quedado probada la conducta poco ética, escasamente ejemplar de la infanta.
Podrá asegurar ésta, aunque no la creamos, pues es “la infanta lista”, que no sabía nada de los chanchullos de la entidad sin ánimo de lucro Nóos; que su esposo no le informaba a pesar de su participación en la sociedad; que desconocía el trasvase de dineros a la sociedad patrimonial Aizoon; que no le sorprendía  la compra del palacete de Pedralbes…
Pero lo que no puede negar es que ella misma cargaba a la sociedad sus gastos particulares, desde la peluquería al supermercado.
Si, por la presión gubernamental sobre gente de la Agencia Tributaria los engaños al fisco no llegan a delito – se necesita para ello defraudar 120.000 euros – es evidente que los fraudes ya detectados son reprochables y no responde a la ejemplaridad que se exige a la Familia Real.
Sin ejemplaridad la monarquía, que no tiene poderes pero si privilegios, que tiene un alto contenido simbólico y ejerce funciones de alta representación del Estado, no tiene justificación alguna.
Tras la frase de Rajoy y la forma de pronunciarla, casi la chulería de quien dice aquí estoy yo para arreglar el asunto, entiendo la increíble actitud del fiscal Pedro Horrach que ha llegado hasta el insulto al juez Castro en defensa de la infanta.
Lo que no entiendo es la actitud de Eduardo Madina, secretario del Grupo Parlamentario Socialista, quien aseguró ayer en el parlamento que no cree que se haya producido una “injerencia” de Mariano Rajoy. Aunque matizó, razonablemente, que no dispone “de la información que parece que el señor Rajoy tiene”.
La Fiscalía, que funciona con criterios de disciplina, pero que se supone tiene que ejercer con independencia está dando últimamente muestras evidentes de de quién depende.
El fiscal general del Estado, Eduardo Torres-Dulce que hasta hace poco había extremado las precauciones para aparentar la independencia del Gobierno parece que ya no persiste en el intento.
Proliferan las críticas de algunos fiscales; la última la de los fiscales del Tribunal Constitucional en torno a la prohibición de Torres-Dulce de que prosperen los recursos de represaliados por Franco.
José García Abad es periodista y analista político
 

Les primàries socialistes de Barcelona

Rafael Pradas

Periodista

El PSC ha de ser conscient que s'hi juga molt en un procés electoral de gran rellevància 

La iniciativa del PSC de celebrar eleccions primàries obertes per elegir el candidat a alcalde que el representi en les municipals de Barcelona el 2015 suggereix una doble lectura. D'un costat, l'interès socialista per recuperar influència política. Les mesures d'austeritat iniciades amb Zapatero, el desgast del tripartit, la falta de renovació del discurs socialdemòcrata (a tot Europa), la desafecció a causa de la crisi, la corrupció i la falta de resposta a l'etern problema català han reduït molt el marge de maniobra del PSC, dividit avui, en la pràctica, pel dret a decidir i/o la valentia o radicalitat amb què s'hauria d'abordar una solució realment federal. A Barcelona ha patit el desgast de tenir l'alcaldia més de 30 anys i de la política erràtica dels últims consistoris sobre el model de ciutat.

D'ALTRA banda, hi ha una cosa que, encara que forma part de les ganes de recuperar iniciativa política, té valor per si mateixa: el fet que sigui la ciutadania -no tan sols la militància- qui pugui escollir a qui aspiri a ser alcalde. Això aquí és encara excepcional i pot contribuir a revifar un cert interès per la política i la participació. Però perquè la capil·laritat entre societat i partits funcioni hi ha d'haver una nova mirada no conjuntural cap a la ciutadania, noves regles del joc i compromisos que han de ser fidelment respectats. El PSC ha de ser conscient que s'hi juga molt en aquest procés, que perquè sigui rellevant haurà de transcendir els amics i coneguts i aconseguir acceptables nivells de participació i ressonància social.
Poc o molt, el pas dels socialistes barcelonins interpel·la les altres forces polítiques, a excepció de CiU, que té la majoria encara que sigui precària. Poc s'entendria que l'alcalde, Xavier Trias, hagués de bregar en unes primàries contra gent de la seva pròpia coalició, de la mateixa manera que va costar comprendre el 2011 que l'alcalde sortint, Jordi Hereu, s'hagués de sotmetre a la desautorització pública d'uns comicis interns, dit sigui amb tota consideració per Montserrat Tura.
No estic en la pell dels aspirants socialistes i ignoro quins processos de participació desplegaran altres partits. Sembla raonable demanar-los que garanteixin el seu inequívoc compromís amb Barcelona si volen contribuir, encara que sigui modestament, a renovar la vida política, sabent que unes primàries poden ser una temptació per als que pensin posicionar-se davant la societat, la militància o els líders d'opinió, amb l'ull posat en futures conteses electorals internes o externes. I que el mateix PSC atorga una gran importància a la seva iniciativa electoral com a baló d'oxigen per al seu futur.
Aquestes primàries, no obstant, s'han de llegir en clau barcelonina, i té sentit esperar que tots els candidats actuïn d'acord amb la lògica pròpia de la ciutat com a àmbit en què s'expressen conflictes, interessos i consensos i on simplificar funciona poc. Ni en temes estrictament urbans ni en interpretacions històriques. Barcelona és la ciutat derrotada el 1714, però també «la rosa de foc», la ciutat del moviment obrer, del nou urbanisme, de la resistència al franquisme, dels Jocs, la capital del catalanisme polític, europea, cosmopolita, mestissa, generosa i mesquina, caixa de ressonància del millor i el pitjor de la nostra societat. Seny i rauxa a grans dosis. Acostar-se a una ciutat tan complexa és més que escriure propostes. Són forçosos els banys de realitat i el debat amb amplis sectors, no només amb els que, erròniament, s'arroguen la «societat civil» en exclusiva.
Les primàries haurien de servir per plantejar qüestions que s'han anat ajornant en els últims anys, en especial els profunds canvis econòmics, socials i polítics que ha viscut Barcelona. La crisi ha posat en relleu noves debilitats i exigències que requereixen no tant polítiques compassives i maratons de caritat com actuacions clares sobre el treball, l'educació i la cultura per eliminar diferències i fer possible la igualtat d'oportunitats.
ENTRE ELS TEMES més urgents també figura la necessitat de redefinir el paper de l'Àrea Metropolitana com a expressió de la Barcelona real, abordar la potencialitat de l'economia productiva (la nova indústria, les tecnologies i el coneixement), desenvolupar polítiques efectives sobre el comerç de proximitat i els emprenedors i, per descomptat, regular de manera diferent el turisme i l'ús de l'espai públic, que sembla abocat a la seva progressiva privatització. I afegeixin-hi com incrementar el protagonisme de Barcelona com a capital de Catalunya amb pes determinant en el complex entorn català-espanyol-euromediterrani en què la ciutat pot i ha de ser més frontissa que barrera.

 

RAJOY DAVAN EL PROCÉS SOBIRANISTA... I D’ALTRES TEMES

Diu Rajoy que està disposat a fer el que sigui per estretir vincles amb Catalunya. Si aquests vincles són com els que en pretén adoctrinar el seu Ministre d’Educació José Ignacio Wert, els catalans estem apanyats.

El passat dilluns, Rajoy va ser entrevistat a Antena 3, una de els cadenes del grup Lara, per Gloria Lomana. Explicava Pepa Bueno a la SER que fins a 7 vegades va dir que no volia fer previsions de futur..., a les preguntes del periodista. O sigui, un Rajoy en la seva línia, es a dir, l’art de parlar (ni això) i no dir absolutament res. Al final del seu comentari la periodista dels matins de la SER li tirava per cara no haver dir res de com repercutiria en l’economia familiar les xifres macroeconòmiques que, el govern del PP diu que estan millorant tant.

També li van preguntar sobre la situació de Catalunya i en va parlar. No va aprotar res de nou, però al menys va respondre. Va dir Rajoy que té un pla per a impedir que Catalunya arribi ser un estat independent mentre ell governi. Però no el va explicar. Segons els experts el pla no és altre que usar la Constitució com a arma de destrucció massiva (el final de la frase és meu)

Com ha fet sempre, Rajoy, esperarà el desenvolupament dels fets i, sobre la marxa, improvisarà. Ja us dic jo que de pla no en té cap. Ni A, ni B, ni C. De moment, qualsevol pas que es faci des de Catalunya, s’aturarà al Congrés i si per algun motiu s’esquiva el parlament, es presentarà recurs al Tribunal Constitucional on hi ha una majoria de jutges afins a la seva ideologia i de la resta, l’altra gran majoria són afins al PSOE i, per tant, tampoc cal esperar que es decantin per donar suport a les pretensions catalanes. Ja tenim precedents (desgraciadament) que apunten cap aquesta direcció.

Abans del comentari de la Pepa Bueno, un altre periodista de la SER, també li retreia unes altes paraules que havia dit Rajoy durant l’entrevista al preguntar-li per la Infanta. Deia José María Izquierdo, al seu microespai El Ojo Izquierdo que Rajoy no hauria d’haver dit que estava convençut de la innocència de la infanta i que les coses li anirien bé...; ja que aquestes paraules sé li poden girar en contra. Si finalment la infanta Cristina en surt ben parada, sempre hi haurà qui digui que ha estat gràcies a les pressions fetes des de l’executiu (de la Casa Reial també, per suposat)