Les primàries socialistes de Barcelona

Rafael Pradas

Periodista

El PSC ha de ser conscient que s'hi juga molt en un procés electoral de gran rellevància 

La iniciativa del PSC de celebrar eleccions primàries obertes per elegir el candidat a alcalde que el representi en les municipals de Barcelona el 2015 suggereix una doble lectura. D'un costat, l'interès socialista per recuperar influència política. Les mesures d'austeritat iniciades amb Zapatero, el desgast del tripartit, la falta de renovació del discurs socialdemòcrata (a tot Europa), la desafecció a causa de la crisi, la corrupció i la falta de resposta a l'etern problema català han reduït molt el marge de maniobra del PSC, dividit avui, en la pràctica, pel dret a decidir i/o la valentia o radicalitat amb què s'hauria d'abordar una solució realment federal. A Barcelona ha patit el desgast de tenir l'alcaldia més de 30 anys i de la política erràtica dels últims consistoris sobre el model de ciutat.

D'ALTRA banda, hi ha una cosa que, encara que forma part de les ganes de recuperar iniciativa política, té valor per si mateixa: el fet que sigui la ciutadania -no tan sols la militància- qui pugui escollir a qui aspiri a ser alcalde. Això aquí és encara excepcional i pot contribuir a revifar un cert interès per la política i la participació. Però perquè la capil·laritat entre societat i partits funcioni hi ha d'haver una nova mirada no conjuntural cap a la ciutadania, noves regles del joc i compromisos que han de ser fidelment respectats. El PSC ha de ser conscient que s'hi juga molt en aquest procés, que perquè sigui rellevant haurà de transcendir els amics i coneguts i aconseguir acceptables nivells de participació i ressonància social.
Poc o molt, el pas dels socialistes barcelonins interpel·la les altres forces polítiques, a excepció de CiU, que té la majoria encara que sigui precària. Poc s'entendria que l'alcalde, Xavier Trias, hagués de bregar en unes primàries contra gent de la seva pròpia coalició, de la mateixa manera que va costar comprendre el 2011 que l'alcalde sortint, Jordi Hereu, s'hagués de sotmetre a la desautorització pública d'uns comicis interns, dit sigui amb tota consideració per Montserrat Tura.
No estic en la pell dels aspirants socialistes i ignoro quins processos de participació desplegaran altres partits. Sembla raonable demanar-los que garanteixin el seu inequívoc compromís amb Barcelona si volen contribuir, encara que sigui modestament, a renovar la vida política, sabent que unes primàries poden ser una temptació per als que pensin posicionar-se davant la societat, la militància o els líders d'opinió, amb l'ull posat en futures conteses electorals internes o externes. I que el mateix PSC atorga una gran importància a la seva iniciativa electoral com a baló d'oxigen per al seu futur.
Aquestes primàries, no obstant, s'han de llegir en clau barcelonina, i té sentit esperar que tots els candidats actuïn d'acord amb la lògica pròpia de la ciutat com a àmbit en què s'expressen conflictes, interessos i consensos i on simplificar funciona poc. Ni en temes estrictament urbans ni en interpretacions històriques. Barcelona és la ciutat derrotada el 1714, però també «la rosa de foc», la ciutat del moviment obrer, del nou urbanisme, de la resistència al franquisme, dels Jocs, la capital del catalanisme polític, europea, cosmopolita, mestissa, generosa i mesquina, caixa de ressonància del millor i el pitjor de la nostra societat. Seny i rauxa a grans dosis. Acostar-se a una ciutat tan complexa és més que escriure propostes. Són forçosos els banys de realitat i el debat amb amplis sectors, no només amb els que, erròniament, s'arroguen la «societat civil» en exclusiva.
Les primàries haurien de servir per plantejar qüestions que s'han anat ajornant en els últims anys, en especial els profunds canvis econòmics, socials i polítics que ha viscut Barcelona. La crisi ha posat en relleu noves debilitats i exigències que requereixen no tant polítiques compassives i maratons de caritat com actuacions clares sobre el treball, l'educació i la cultura per eliminar diferències i fer possible la igualtat d'oportunitats.
ENTRE ELS TEMES més urgents també figura la necessitat de redefinir el paper de l'Àrea Metropolitana com a expressió de la Barcelona real, abordar la potencialitat de l'economia productiva (la nova indústria, les tecnologies i el coneixement), desenvolupar polítiques efectives sobre el comerç de proximitat i els emprenedors i, per descomptat, regular de manera diferent el turisme i l'ús de l'espai públic, que sembla abocat a la seva progressiva privatització. I afegeixin-hi com incrementar el protagonisme de Barcelona com a capital de Catalunya amb pes determinant en el complex entorn català-espanyol-euromediterrani en què la ciutat pot i ha de ser més frontissa que barrera.