Vaig néixer a Catalunya. La meva mare era murciana, i el meu pare, andalús, encara que porto cognom català perquè fa segles hi va haver una migració de catalans a Andalusia. Els meus pares van venir a Catalunya a causa de la penúria i em van ensenyar a respectar la terra que els havia acollit. Sempre he estat orgullós de ser català i espanyol, fins que va tenir lloc la petició de Catalunya al Govern espanyol de la devolució dels papers de Salamanca confiscats per Franco. En aquells anys em vaig adonar de qui manava a Espanya, un Govern tancat i autoritari malgrat estar en democràcia, Tant de temps després han tornat només part dels papers, no sense abans humiliar els catalans davant tot Espanya: l'espoliat resultava ser l'espoliador. Després va venir la recollida de firmes contra Catalunya, la propaganda contra el català a l'escola, el boicot al cava... El missatge era «vosaltres, catalans, que voleu ser diferents; vosaltres, perdedors de la guerra civil, ¿a compte de la democràcia voleu privilegis? El que està passant a Catalunya no és nou, és un anhel, al qual s'ha sumat l'efecte de l'ofec econòmic que pateix tot Espanya i també Catalunya. Però crec --i en el meu cas així va ser-- que el detonant ha estat l'arrogància i el menyspreu del Govern envers Catalunya des de fa uns quants anys. "A Espanya estimem els catalans", va dir el president Rajoy. No dubto que a Espanya hi deu haver gent que ens estimi, però a Catalunya sabem perfectament que hi ha una Espanya que no ens estima, senzillament perquè no som com vol que siguem.
