dimarts, 1 de setembre del 2015
27-S: l'error final
JAUME REIXACH
Els catalans som un poble pragmàtic, però dotat d'una nul·la intel·ligència política. En això es nota que som mediterranis. No hi ha, en l'actualitat, cap altra zona en el planeta més lamentable que la conca de la Mediterrània. Des del Bòsfor a Gibraltar, aquest magnífic mar interior - bressol de la civilització i marc natural de trobada entre Euràsia i Àfrica- hauria de ser un llac de prosperitat i comerç.
Però no. La Mediterrània s'ha convertit en un mar en flames i en una claveguera de les misèries de la Humanitat. La guerra de Síria, l'explosiva situació del Líban i de Líbia, els conflictes sagnants de Palestina i el Kurdistan, el permanent focus de tensió d'Israel, els règims autoritaris d'Egipte, Algèria i el Marroc, els estats fallits de Grècia, Albània, Bòsnia i Croàcia, el "sottogoverno" mafiós de la Itàlia meridional, la dramàtica crisi dels migrants i exiliats que intenten entrar desesperadament a la Unió Europea des de l'altra riba mediterrània...
Com és obvi, aquesta terrible i caòtica situació té uns beneficiaris directes, que alhora són els mateixos inductors de la desestabilització que patim els mediterranis: l'eix franco-alemany ("nucli dur" de la UE), els Estats Units i els seus aliats a la zona (Israel, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs). La desestructuració i descomposició de la Mediterrània té un impacte molt negatiu per a Catalunya, condemnada a ser -en l'escaquer geoeconòmic dominant- un apèndix "low cost" al servei de l'Europa central.
Històricament, Catalunya ha conegut el seu màxim esplendorquan ha assumit i ha jugat a fons la dimensió mediterrània. Si sabem llegir bé la cartografia i les estadístiques veurem que Barcelona és, en aquest inici del segle XXI, la principal metròpoli de la Mediterrània i aquest lideratge ens hauria d'estimular la reflexió i la projecció estratègica. Què hi fem anant a pidolar a Brussel·les -on sempre serem considerats "ciutadans de segona"-, si la nostra gran força i potència la tenim a peu de platja i mar enllà?
Com a ciutat mediterrània de referència, Barcelona hauria d'encapçalar la necessària i urgent reconquesta d'aquesta zona del planeta per a la causa de la pau i el progrés. No endebades, la capital de Catalunya és, des dels temps del president José Montilla, la seu oficial de la Unió per la Mediterrània, un organisme que llangueix al palau de Pedralbes per manca de voluntat i d'impuls polític dels seus promotors. Recosir les ferides obertes i enderrocar el mur invisible que separa les dues ribes -escenari de la tràgica mortaldat de migrants que ens esgarrifa a tots- és una tasca titànica però imprescindible, si creiem encara en l'existència d'un Món millor.
L'alcaldessa Ada Colau -dona d'una contrastada sensibilitat social- té un important rol a desenvolupar en el drama que viu avui la Mediterrània. Impulsant, per exemple, un moviment intermunicipal que aplegui les principals ciutats de la conca en la reivindicació d'aquest espai comú de convivència i en el rellançament de la cooperació entre les institucions i els pobles que formem part d'aquest mar interior.
En aquesta causa ens hi va la vida i el futur. Per això, m'alerta l'extrema miopia del sector secessionista de la societat catalana pel que fa a les imprescindibles bones relacions de veïnatge que ha de tenir tot país per poder desenvolupar-se. Ara que les illes Balears, el País Valencià i l'Aragó disposen, finalment, de governs progressistes empàtics i oberts a la col·laboració amb Catalunya, des d'aquí n'hi ha que, en nom de la sacrosanta independència, volen posar fronteres i trencar ponts amb els nostres pobles germans. Insòlit i grotesc.
La intel·ligència política dels catalans es va acabar l'any 1469, amb el casament de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella. Des d'aleshores, transitem per la història a les palpentes: d'error en error, fins a l'error final. Passi el que passi aquest 27-S, Catalunya haurà perdut en aquesta democratíssima confrontació política (i, per tant, civil) que ens està esqueixant.
Els catalans som un poble pragmàtic, però dotat d'una nul·la intel·ligència política. En això es nota que som mediterranis. No hi ha, en l'actualitat, cap altra zona en el planeta més lamentable que la conca de la Mediterrània. Des del Bòsfor a Gibraltar, aquest magnífic mar interior - bressol de la civilització i marc natural de trobada entre Euràsia i Àfrica- hauria de ser un llac de prosperitat i comerç.
Però no. La Mediterrània s'ha convertit en un mar en flames i en una claveguera de les misèries de la Humanitat. La guerra de Síria, l'explosiva situació del Líban i de Líbia, els conflictes sagnants de Palestina i el Kurdistan, el permanent focus de tensió d'Israel, els règims autoritaris d'Egipte, Algèria i el Marroc, els estats fallits de Grècia, Albània, Bòsnia i Croàcia, el "sottogoverno" mafiós de la Itàlia meridional, la dramàtica crisi dels migrants i exiliats que intenten entrar desesperadament a la Unió Europea des de l'altra riba mediterrània...
Com és obvi, aquesta terrible i caòtica situació té uns beneficiaris directes, que alhora són els mateixos inductors de la desestabilització que patim els mediterranis: l'eix franco-alemany ("nucli dur" de la UE), els Estats Units i els seus aliats a la zona (Israel, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs). La desestructuració i descomposició de la Mediterrània té un impacte molt negatiu per a Catalunya, condemnada a ser -en l'escaquer geoeconòmic dominant- un apèndix "low cost" al servei de l'Europa central.
Històricament, Catalunya ha conegut el seu màxim esplendorquan ha assumit i ha jugat a fons la dimensió mediterrània. Si sabem llegir bé la cartografia i les estadístiques veurem que Barcelona és, en aquest inici del segle XXI, la principal metròpoli de la Mediterrània i aquest lideratge ens hauria d'estimular la reflexió i la projecció estratègica. Què hi fem anant a pidolar a Brussel·les -on sempre serem considerats "ciutadans de segona"-, si la nostra gran força i potència la tenim a peu de platja i mar enllà?
Com a ciutat mediterrània de referència, Barcelona hauria d'encapçalar la necessària i urgent reconquesta d'aquesta zona del planeta per a la causa de la pau i el progrés. No endebades, la capital de Catalunya és, des dels temps del president José Montilla, la seu oficial de la Unió per la Mediterrània, un organisme que llangueix al palau de Pedralbes per manca de voluntat i d'impuls polític dels seus promotors. Recosir les ferides obertes i enderrocar el mur invisible que separa les dues ribes -escenari de la tràgica mortaldat de migrants que ens esgarrifa a tots- és una tasca titànica però imprescindible, si creiem encara en l'existència d'un Món millor.
L'alcaldessa Ada Colau -dona d'una contrastada sensibilitat social- té un important rol a desenvolupar en el drama que viu avui la Mediterrània. Impulsant, per exemple, un moviment intermunicipal que aplegui les principals ciutats de la conca en la reivindicació d'aquest espai comú de convivència i en el rellançament de la cooperació entre les institucions i els pobles que formem part d'aquest mar interior.
En aquesta causa ens hi va la vida i el futur. Per això, m'alerta l'extrema miopia del sector secessionista de la societat catalana pel que fa a les imprescindibles bones relacions de veïnatge que ha de tenir tot país per poder desenvolupar-se. Ara que les illes Balears, el País Valencià i l'Aragó disposen, finalment, de governs progressistes empàtics i oberts a la col·laboració amb Catalunya, des d'aquí n'hi ha que, en nom de la sacrosanta independència, volen posar fronteres i trencar ponts amb els nostres pobles germans. Insòlit i grotesc.
La intel·ligència política dels catalans es va acabar l'any 1469, amb el casament de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella. Des d'aleshores, transitem per la història a les palpentes: d'error en error, fins a l'error final. Passi el que passi aquest 27-S, Catalunya haurà perdut en aquesta democratíssima confrontació política (i, per tant, civil) que ens està esqueixant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)