JAUME REIXACH
Les investigacions del Jutjat n. 1 d’El Vendrell sobre el cas Torredembarra han portat la Fiscalia Anticorrupció a demanar l’escorcoll dels “despatxos calents” de CDC i de la Fundació CatDem, d’on la Guàrdia Civil s’ha endut els ordinadors i una muntanya de documentació “sensible”. Això té l’efecte d’una “bomba atòmica” sobre la política catalana i, de manera directa, sobre la coalició Junts pel Sí.
La reacció dels jerarques de CDC ha estat la previsible, en la línia que va obrir Jordi Pujol quan va petar Banca Catalana i va desviar les culpes d’aquell desastre financer cap a Madrid: l’acció de la justícia és, avui com aleshores, un “atac contra Catalunya”. El sil·logisme “CDC=Catalunya” és una fal·làcia i una perversió que ens ha fet un mal immens durant aquests últims 35 anys. Ara vivim els últims esbufecs d’aquesta gran mentida.
Catalunya no és CDC ni, per extensió, Junts pel Sí. Més enllà del repartiment concret d’escons al Parlament de Catalunya –que sempre està mediatitzat per l’índex de participació i per les desigualtats territorials que imposa la Llei electoral-, la societat catalana és molt plural i plena de tota mena de matisos. Afortunadament. Tal com correspon a un país modern i plenament inserit en el món globalitzat d’avui.
Pensem com pensem, tots som catalans, tots som Catalunya. Aquesta és la premissa que fonamenta la nostra convivència en democràcia. Tan català és un jove que vota la CUP com un jubilat que vota el PP. Tan català és un votant de Junts pel Sí com un votant de Catalunya Sí que es Pot; un votant del PSC com un votant de Ciutadans o d’Unió. No hi ha catalans de primera ni catalans de segona.
Tan respectable és un independentista que va a la Via Lliure de l’Onze de Setembre com un constitucionalista que no hi va. Tan català és l’Aplec d’Arenys com la Feria de Abril del Fòrum o el Sònar. Aquesta és la nostra grandesa: som, per tradició, un país d’acollida on tothom hi pot trobar un espai de llibertat per expressar-se, relacionar-se i viure amb dignitat.
Però aquest tarannà tolerant –típic de la cultura mediterrània- porta inherent un codi de valors per ordenar la vida en comú i garantir la solidesa de les nostres institucions de govern. En aquest sentit, la corrupció política ha esdevingut el principal enemic de la democràcia: a Itàlia, a Grècia, a l’Estat espanyol... i també a Catalunya. La lluita implacable contra aquest càncer és una prioritat que no admet cap mena d’atenuant ni disculpa i així ho corrobora, de manera aclaparadora, l’opinió pública catalana, espanyola, europea i mundial.
L’esclat del cas 3% (Operació Petrum II) toca de ple Artur Mas. Els pagaments acreditats de les empreses de la família Sumarroca a la Fundació CatDem –i el posterior transvasament de diners de la Fundació cap a CDC- daten de l’època en què Artur Mas era el secretari general del partit i el seu home de la màxima confiança, Daniel Osàcar, era el tresorer i el seu secretari personal. És la mateixa època en què la “rentadora” del Palau de la Música funcionava a “tutti plen” i, recordem-ho, Daniel Osàcar és un dels imputats en aquest colossal escàndol de corrupció.
Des d’aquesta constatació, em sobta i em preocupa profundament la resposta que prominents figures del món independentista, formalment alienes a Convergència, han donat a l’escorcoll ordenat pel jutge Josep Bosch a les seus de la Fundació CatDem i de CDC. El fastigós sil·logisme “CDC=Catalunya” s’ha transmutat ara en “Junts pel Sí + CUP=Catalunya”. Persones que tinc per honestes han “comprat” l’argumentari convergent, titllant les diligències ordenades pel jutge d’El Vendrell per desmantellar la trama del 3% d’“atac contra el procés” i s’han convertit, “de facto”, en encobridors intel·lectuals de la corrupció.
Tots ja som grandets. Per això em preocupa que la noble causa independentista –que no comparteixo, perquè considero antiquada i inadaptada a la societat catalana actual, però que respecto- degeneri en fanatisme i estigui transformant persones formades i assenyades en “monstres” irracionals i agressius capaços, en nom de Catalunya, de justificar l’injustificable.
Com cantava Lluís Llach, abans d’incorporar-se a la llista de Junts pel Sí que tornarà a fer president Artur Mas si guanya: “No és això, companys, no és això”.
