TARRAGONA (6)

 

Artur Mas, el independentista que veranea en Fresno de Caracena

Los antecedentes familiares de Helena Rakosnik que el president pretende tapar: su abuelo materno, Don Rufo Tomé, era un soriano de pura cepa

MIQUEL GIMÉNEZ* | 01/09/2015

¡Quién se lo iba a decir a los cándidos seguidores de Mas! El President de la Generalitat de Catalunya suele dedicar una parte de sus ocios estivales a visitar la casa que posee su esposa, Helena Rakosnik, en el municipio soriano de Fresno de Caracena. Salvo error u omisión, hablamos de un pequeño pueblecito – por otra parte delicioso – que más español no puede ser.

El hombre que ha fomentado el “hecho diferencial” catalán, hasta extremos jamás conocidos en la reciente historia democrática de nuestro país, no parece tener ningún empacho en disfrutar de la vivienda familiar de su esposa.

Dicha casa, por cierto, nada humilde y que provoca que los vecinos de Fresno critiquen a Mas por haber invertido mucho dinero en ella, mientras que jamás lo ha hecho ni en las tierras ni en ningún otro asunto del pueblo, fue propiedad del abuelo materno de su mujer, Don Rufo Tomé, al que no suponemos versado en Prat de la Riba o las Bases de Manresa. Era don Rufo un hombre, al decir de todos sus vecinos, amable y cariñoso, que ponía a disposición de sus vecinos el aparato de televisión que tenía, por poner un ejemplo, cuando la mayoría solo poseía un viejo aparato de radio.

“Mientras el pueblo trabaja en la trilla y en la siega, ellos – los Mas – disfrutan, lo que no es pecado, pero creo que deberían sernos indiferentes”, comenta en Facebook una habitante de Fresno de Caracena, Paz de Pedro.

Un pueblo en el que, por cierto, gobierna el Partido Popular con mayoría absoluta, pues tienen los tres concejales de los que consta el ayuntamiento. Este es el lugar en el que Helena Rakosnik pasó muchos veranos de su infancia. Según una antigua entrevista que concedió al rotativo La Vanguardia, y que ahora desempolvamos porque la hemeroteca la carga el diablo, En Fresno la señora Rakosnik decía haber descubierto la naturaleza de la mano de su abuelo.

“Allí pescaba cangrejos, cogía fruta, me encantaba el olor a membrillo, el que se colocaba entren las sábanas para darles buen olor”. Todo muy normal para cualquier persona que, faltaría más, se siente vinculada con su propia familia y orígenes.

Nada que ver, sin embargo, con las tesis defendidas por ciertos sectores más radicales de los que participan en el llamado proceso catalán, que juzgan a los que vinieron de otros lugares de España poco menos que como colaboradores del franquismo, cuando no como instrumentos de “colonización” de la sacrosanta cultura y lenguas vernáculas de Catalunya. Véanse las inflamadas declaraciones de la actriz Montserrat Carulla al respecto, que están colgadas en You Tube, como muestra de lo que podemos calificar como racismo sin temor a equivocarnos. Eso, por no acudir al patriarca convergente Jordi Pujol y Soley, que escribió acerca de los andaluces definiéndolos como “hombres rotos”.

Para rematar la hipócrita jugada, según testimonio de los lugareños, Mas acostumbra a presentarse en Fresno de Caracena con gran aparato de coches oficiales, servicio y seguridad. Nada que ver con la sobriedad castellana ni con la persona de don Rufo, al que todos apreciaban sobremanera.

La tergiversación de la historia, propia y ajena, ha llevado a los talibanes del proceso a ocultar éste hecho, haciendo pasar a la señora Rakosnik como descendiente de una familia checa. Una media verdad, lo que equivale a decir que es una media mentira. ¿Hay algo malo en tener a gala un abuelo soriano de pura cepa? ¿Es deshonroso decir que se veranea en Soria? Para el timonel del proceso, parece que sí.

Sin querer llegar a relacionar ambos hechos, la Asamblea Nacional Catalana, lo que se denomina cándidamente “sociedad civil” en pro de la independencia, está perdiendo fuelle. Así lo indica el correo electrónico que ha enviado a sus asociados de la denominada Región 1, concretamente para los que viven en el Vallés Occidental.

Citamos textualmente. “Os pedimos ayuda, puesto que no tenemos suficiente gente para llegar a sitios como Montcada, Badía, Barberá, Polinyá o Rubí. Ahí no disponemos de gente para distribuir nuestra prensa y nuestra propaganda”. El mail masivo lo firma Rosa Alentorn, responsable de la ANC de Comunicación Interna, y confirma las sospechas de que el soufflé independentista está bajando cada día más.

En las próximas fechas veremos cómo desde los despachos oficiales se mueven todos los poderosos medios de los que disponen los que pretenden ocultar los escándalos de corrupción que han sido el pan nuestro de cada día en Catalunya, so pretexto de un proceso que no es más que una operación de intoxicación política. En otro correo enviado por el CAC, Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el convergente Roger Loppacher invita a la conferencia que el próximo ocho de éste mes dictará Mónica Terribas acerca de “Comunicar en tiempos de cambio”. Cabe decir que la señora Terribas conduce el programa matinal de Catalunya Ràdio, emisora pública que pagamos todos los catalanes, y que es una de las defensoras del proceso. Tanto, que en su programa solamente entrevista a dirigentes afines al mismo.

 Miquel Giménez es periodista y escritor. Ha trabajado como guionista en la radio con Luis del Olmo, Julia Otero y Xavier Sardà

http://www.elplural.com/2015/09/01/artur-mas-el-independentista-que-veranea-en-fresno-de-caracena/

ACABARÉ PERDENT L'AFICIÓ AL FUTBOL

Abans que res fem una mica d’història. L’any 1965 TVE (l’única televisió que hi havia en aquella època) va crear el programa esportiu Ayer Domingo que, evidentment s’emetia el dilluns. Aquest programa era el resum de la jornada futbolística i si es feia el dia següent és perquè la tecnologia de l’època no permetia oferir-lo a les poques hores d’haver acabat els partits. Llavors les imatges havien de volar (literalment) des de la ciutat on es jugaven els partits fins als estudis de Prado del Rey a Madrid.  

Buscant per Internet he trobat que aquest programa es va emetre fins 1972 i a partir de 1973 van començar les emissions d’un nou programa: Estudio Estadio, que encara perdura. Per cert, l’arribada d’aquest nou programa va portar tot una sèrie d’innovacions tecnològiques, com ara laarxiconeguda moviola.  

Permeteu-me que posi en qüestió aquestes dades i que, encara que només sigui per una vegada, contradigui al Sr. Internet.    

Mireu, el mes d’octubre de 1976 vaig començar a treballar a Castelló. Per aquella època, la capital de la Plana tenia un gran nombre d’aficionats al Barça, molts més que al Madrid o fins i tot al València. Tenia 18 anys i com haurien fet la majoria de joves, una vegada acabàvem de treballar sortíem per Castelló a fer unes cerveses. Un dia el propietari d’una de les tasques on solíem anar ens va dir:

-Com continuï guanyant el Barça, els dilluns hauré de tancar el Bar, ja que la gent es queda a casa per veure el resum del partit.

Per tant, hem de deduir que la temporada 1976-77 (que al final no va guanyar el Barça tot i proclamar-se campió d’hivern) encara s’emetia el programa Ayer Domingo.    

Ara donem un salt en el tems. A la dècada dels anys 80 es van començar a crear les televisions autonòmiques (TV3 va començar a emetre l’any 1983) i a partir de 1990 les privades Antena 3, Tele5 i Sogecable (Canal +) I poc a poc, els nostres receptors es van anar omplint de canals al mateix ritme en que les televisions en obert anaven perdent qualitat.  

Un dels programes estrella de les televisions ha estat des de fa molts d’anys el futbol. Normalment, les màximes quotes d’audiència televisiva sempre coincideixen amb la transmissió d’un gran partit de futbol (al menys sobre el paper) Per això, tant els estaments futboleros  com les televisions, se’n han adonat que es necessiten mútuament i, a la vegada han buscat allò que és millor per als seus interessos. Evidentment amb el suport dels governs respectius.

Va ser en època d’Aznar quan un dels dos partits de lliga entre el Barça i el Madrid va passar a oferir-se en tancat. Es a dir, pels canals de pagament. La Lliga de futbol és garantia així un ingressos suplementaris i les televisions privades veien com augmentaven el nombre d’abonats davant de qualsevol retransmissió de futbol. Un negoci rodó!

I com que tot anava vent en popa, es va passar d’un partit en obert i un de tancat a dos de tancats. Així, si vols veure un Barça-Madrid, d’una manera o d’una altra t’hauràs de rascar la butxaca.

No obstant, però, el desengany més gran el vaig tenir en veure que les grans estrelles del futbol sempre demanaven més diners a l’hora de negociar els nous contractes, indiferents a la realitat d’una bona part de la societat que, mentre, veien com se’ls hi rebaixava el sou o directament, es quedaven sense feina. Davant d’això vaig decidir no gastar-me un duro més en futbol, al menys de forma conscient. Les fundacions que tenen alguns jugadors o els partits benèfics que juguen de tant en tant només serveixen per a rentar una mica la seva imatge. Personalment no em convenç.

La darrera polèmica ha arribat amb el començament de la lliga 2015-16. Si pràcticament abans no podíem veure partits en obert, a hores d’ara ni tant sols podem veure resums decents dels partits. I és que aquest any, la Lliga de Futbol Professional amb Javier Tevas al capdavant, ha decidit vendre els drets d’aquestes imatges a TVE. Llavors, el canal públic, pel dret a la informació que tenen la resta de cadenes, els hi passa un petit resum tancat, sense la possibilitat de poder triar les imatges o fer-ne altres usos, com per exemple repetir les imatges més conflictives (la moviola de la que parlava més amunt) Aquestes imatges només es podran oferir durant les notícies i, per tant, no es podran emetre en cap d’altre cas.

El tema va així. La Lliga, propietària dels drets del futbol professional, ven a TVE un resum de 5 minuts. Aquests 5 minuts recullen els gols (si és que els hi ha), les millors jugades així com les més polèmiques (penals, fores de joc...) Després TV3 vent a la resta de cadenes amb les que s’ha firmat un contracte sobre 1,5 minuts. Normalment, a part dels gols (si els hi ha) poca cosa més es pot veure i, per suposat, mai les jugades conflictives.

L’únic grup que no ha signat el contracte ha estat Mediaset, propietari de Tele5 i la Cuatro entre d’altres. I ho han fet perquè ho consideren injust i, per suposat, apel·lant al dret de la informació. Encara que no miro quasi mai cap d’aquests canals, en aquest cas estic plenament d’acord amb la seva postura.

Al final passaré de desenganyat a perdre per complet l’afició al futbol. Què trist!  

PROGRESSA ADEQUADAMENT

Després de 28 anys de governs monocolors de CiU, des del passat 13 de juny tenim a Amposta un nou govern, el de la candidatura Esquerra d’Amposta- Acord Municipal, integrada per Esquerra Republicana de Catalunya, Esquerra d’Amposta (un partit d’àmbit local), Esquerra Unida i Alternativa i Iniciativa per Catalunya, així com per altres plataformes ciutadanes i gent independent.

Com que la victòria de dita formació va ser per majoria absoluta (11 regidors de 21), garanteix als guanyadors poder aplicar el seu programa electoral sense haver d’arribar a pactes concrets. Certament, l’heterogeneïtat de la candidatura hom fa pensar en la complicació que, molt possiblement, hi va haver a l’hora de confeccionar-lo, però penseu que no és el mateix arribar a un pacte d’aquestes característiques a nivell nacional, com a l’hora d’intentar assaltar el govern municipal. Les prioritats dels pobles són les mateixes tant si governen els partits de la dreta com els de l’esquerra, l’única cosa que canvia l’ordre i la forma d’executar-les.

Des d’aquell 13 de juny, encara no han passat ni 100 dies, el temps de gràcia que sé sol donar als governs abans de fer els primers balanços. Com aquell que diu, no has tingut ni temps de prendre possessió de la cadira quan ja havien arribat les Festes Majors.

Abans de les festes però, l’equip de govern presidit per l’alcalde Adam Tomàs, ja va prendre les primeres mesures, entre les que vull destacar les següents: la campanya per a sensibilitzar a la ciutadania de l’ús adequat dels contenidors de brossa, així com de la recollida d’objectes voluminosos, posar una mesa electoral al Poble Nou (fins ara havien d’anar a Votar a Amposta), l’elecció directa de l’alcalde del Poble nou per part dels seus habitants (fins ara el representant de l’alcalde era nomenat pel propi alcalde), crear un servei de pediatria de guàrdia a l’Hospital Comarcal (de propietat municipal) i donar suport a la Plataforma en Defensa de l’Ebre (un fet impensable en els governs de CiU)

La programació de les Festes Majors ja estava pràcticament tancada abans de la constitució del nou ajuntament. Això és així, perquè després no queda temps material per a organitzar-les. Una ciutat com Amposta té un programa d’actes molt atapeït i, a part d’això, s’haurien de contractar tots els espectacles que inclourà el programa, la qual cosa s’hauria de fer a corre-cuita sense pràcticament temps material per a dur-ho a terme.

Tot i això, el nou equip de govern ha volgut posar la seva particular empremta al contractar alguns espectacles que no havien actuat mai a Amposta o que feia molts d’anys que no ho feien (serà per alguna cosa en concret?) Així, la nit de divendres 14, i després de 21 anys de no haver estat contractats per l’ajuntament, actuaven davant d’unes 4.000 persones el grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i diumenge 16 ho va fer la cantautora Montse Castellà, una persona molt compromesa amb la majoria dels moviments socials de les Terres de l’Ebre, com per exemple amb la Plataforma Trens Dignes. Finalment, i com a colofó de la festa, diumenge 23 actuava el grup els Catarres.

Si a aquests fets li sumem l’actuació de dimecres 19 de Pepet i Marieta, en aquet cas dintre de la programació de Surt al Castell que, des de fa 5 anys venen organitzant unes festes alternatives al marge de les oficials, arribarem a la conclusió que, aquest any, han passat per Amposta, sinó els millors, si al menys els artistes més representatius del territori.

Però no tot poden ser flors i violes... En el tema del tractament de la brossa s’ha de reconèixer que s’ha millorat, però encara s’està molt lluny d’haver assolit la situació ideal. Cal seguir incidint en aquest punt i en un altre que a mi també em sembla crucial: el de la circulació a Amposta. Crec necessària la convocatòria d’una taula d’experts (policia local, professors d’autoescoles...) per mirar d’esmenar aquelles deficiències que després d’un Pla de Mobilitat, una reforma, diversos retocs i campanyes sensibilitzadores, desgraciadament, encara ens trobem massa sovint per la nostra ciutat degut a les conductes incíviques d’alguns conductors, però també mirar de canviar alguns aspectes de circulació en determinats punts i, perquè no, de posar semàfors on hi ha més afluència de transit (Amposta deu de ser l’única –o de les poques- ciutat de Catalunya de més de 20.000 habitants que no té ni un sol semàfor)

I per acabar vull posar el dit a la nafra. L’any que ve que el programa de festes ja el confeccionarà integrament el nou equip de govern... S’atreviran a racionalitzar els actes (que no espectacles) taurins?                   

Fins ara, tot indica que el nou equip de govern progressa adequadament. Esperem que fins al final de legislatura continuï pel mateix camí i l’acabi amb bona nota.