L’any 1984, l’empresa vinarossenca Juan Chaler SL passava per una mala època. L’any abans s’havia destituït al gerent Javier Baz i l’empresa havia estat pràcticament engolida per Hermanos Serret SA. Al tractar-se d’una empresa auxiliar del ram del moble, aquest fet va produir un cert recel en la majoria de clients, competidors directes d’Hermanos Serret. La baixada de feina va ser gran fins el punt de que hi havia dies que no hi havia feina i els encarregats ens manaven netejar la fàbrica... Aquella situació no va durar molt i, Juan Chaler va haver de tancar portes als pocs anys (no recordo si un, dos o tres) A mi em van acomiadar a l’agost de 1984...
Quina situació es va viure des de l’acomiadament del gerent fins el dia que vaig marxar?
La dràstica reducció de comandes va comportar greus problemes de tresoreria. Segurament sabeu que davant d’una situació així, el primer que es paga és la llum. Sense subministrament elèctric, una fàbrica no pot treballar. Els proveïdors exigeixen que se’ls pagui en el moment de servir i, si no ho fan, ja no descarreguen el gènere que porten. Per tant, els treballadors ho tenen molt malament i només cobren quan hi ha prou diners per a cobrir l’import de les nòmines.
Al de Chaler (conegut popularment com el Peno), hi havia costum de cobrar el 20 i el 5 de cada mes. El 20 es donava als treballadors un avançament a compte de la nòmina i el 5 es regularitzava la situació. Però aquesta costum va donar pas a una situació ben diferent: s’endarrerien els pagaments i les pagues extraordinàries quedaven ajornades sine die.
Davant dels primers incompliments, jo mateix, amb un reduït nombre de companys, varem optar per denunciar l’incompliment de pagament davant del Centre de Mediació Arbitratge i Conciliació de Castelló (CEMAC) El dia de la conciliació, com no acudia cap representant de l’empresa, el sindicat (CC.OO) automàticament presentava la denúncia davant de l’antiga Magistratura de Treball (avui Jutjat del Social) Al final s’havia de retirar la denúncia perquè acabaven pagant, en retard, però pagaven.
La veritat és que aquells situació se’m feia insostenible. Des de que començar aquella situació, vaig deixar de fer hores (per a que no em deguessin més diners) i per tant, entre unes coses i altres pràcticament no cobria les despeses de viatge. Jo me’n volia anar, però a la vegada l’empresa no em podia acomiadar, ja que mentrestant, s’havien fet les primeres eleccions sindicals a l’empresa i n’havia sortit escollit delegat. De fet ho vaig ser per proclamació de la majoria dels meus companys.
Era divendres per la tarda i estàvem a punt de plegar. Dilluns havíem de començar les vacances. Sobtadament vaig rebre la visita al meu lloc de treball d’Agustín Castejón, l’administratiu que va ocupar el lloc del gerent destituït. Em va preguntar si podia passar per l’oficina perquè em volia parlar.
Mentre fixava la sortida, a alguns dels meus amics els hi vaig dir que no s’estranyessin si després de els vacances ja no em veien per la fàbrica. Vaig intuir que Agustí volia negociar la meva sortida. Era evident que la meva actitud els molestava i que des d’Hermanos Serret li havien ordenat parlar amb mi i buscar una sortida a la situació: ells no em volien i jo volia marxar.
Efectivament, només entrar al seu despatx em va preguntar:
-Quan vols per anar-te’n?
-Si us demano el que vull, no m’ho pagareu... –Era realista, a part de conèixer perfectament quina era la situació de l’empresa- Em conformo en cobrar el que em tocaria legalment si em poguéssiu acomiadar. No ho he contat exactament, però pels anys treballats, a part de les dues pagues extraordinàries que em deveu,unes sis-centes mil pessetes... I si no hi arriba, m’ho pagueu igual. Això sí, vull els diners abans de l’acte de conciliació al CEMAC, sinó no signo res.
-D’acord!
Va ser una negociació molt ràpida. Agustí va acceptar les meves condicions. Segurament perquè estaven dintre dels límits que havien fixat desd’Hermanos Serret.
I així va ser, abans de marxar cap a Castelló (varem anar els dos amb el mateix cotxe), Agustí em va entregar un xec conformat per l’import que s’havia acordat.
(Continuarà...)
