ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (7)

LA MANIFESTACIÓ D'AMPOSTA DE LA PDE. LA FESTA FINAL (4)

El PSOE vira a la dreta

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

¿Per què diables Podem hauria de beneir el gir del PSOE a la dreta amb una clamorosa abstenció?

Vet aquí el resum de la setmana. Pedro Sánchez, empès pel PSOE, s’ha ficat al parany de l’immobilisme. Té permís dels seus per ser investit, però amb el benentès de prescindir dels vots que se situen més enllà de l’esfera de l’establishment de la dreta centralista. Ciutadans i Albert Rivera revifen per imposició del PSOE el seu secretari general. Li han receptat la crossa de C’s i Sánchez no té marge. Rivera, encantat. Com que C’s vol pastís i el PP s’ha quedat sense (per ara), doncs posa les coses fàcils. Molt bé.

Suposem que després de moltes filigranes, Sánchez arriba a ser investit. Podria ser president amb 140 vots a favor i 71 abstencions. Però sense una majoria més o menys estable de 176 diputats no es pot governar. Suposant que l’escenari del pacte PSOE-C’s no sigui un efímer conte de la lletera, i que la pressió sobre Podem obtingui un resultat equivalent al del pressing CUP a Catalunya, ¿on és la majoria que cal per governar? ¿Pactisme asimètric? ¡Pessimisme simètric! La qüestió és instal·lar-se a La Moncloa, encara la butaca sigui un tamboret de dues potes. Després ja en parlarem.

Ara bé, la CUP és independentista, com Junts pel Sí, però Podem és d’esquerres. ¿Per quins set sous Podem hauria de beneir el gir del PSOE a la dreta amb una clamorosa abstenció? Potser serà el tema de la setmana entrant. No caldria fer tanta punta al mateix llapis per concloure que, virant a l’esquerra i rebutjant els independentistes (o demanat-los per favor que el rebutgin) Sánchez podria ser investit amb 156 vots a favor (PSOE i Podem més IU), 154 en contra (PP més tots els perifèrics) i les 40 abstencions de Ciutadans. Si el PSOE fos la meitat d’esquerres que els seus votants, aquest escenari també estaria sobre la taula. Tot i tenir l’establishment en contra, no el descartin. Sánchez és valent i entoma els riscos.

Dit això, un parell de notes sobre el debat publicat. Primera, Grècia no s’ha enfonsat en la misèria per culpa de Syriza, sinó del clientelisme galopant i les trampes dels dos grans partits. Potser Tsipras no revertirà la situació, però no és qui ha portat el país al desastre. No ens enganyem, si a Espanya els partits nous passen de cent diputats, és culpa dels abusos del PP i el PSOE, no pas del chavisme.

Segona, pretendre canviar la naturalesa d’aquests polítics per convertir-los al bonisme és demagògia intel·lectual: «¡Recupereu la
decència». I tant, i tant, com si el poder i la decència poguessin anar de bracet i sobretot a Espanya. «¡Confesseu-vos, cobriu-vos el cap de cendra, demaneu perdó!». ¡Vinga, home! Musiquetes de predicador per engalipar el lector. Més exactament, fer-li la pilota per quedar bé. 

RAJOY AMORTITZAT

O la historia d’un personatge que no hauria d’haver arribat mai al lloc on ha arribat.

Abans d’arribar a la presidència del govern central, Rajoy va estar tan de temps com a cap de l’oposició que vaig tenir prou temps per a criticar-lo. Veient com actuava no em pensava que mai hagués pogut arribar on ha arribat. És increïble!! Però ja coneixeu (suposo) la faula de la tortuga sobre el pal. Ve a dir més o menys això: què no ha pogut pujar sola i que algú l’ha posat allí. Evidentment gràcies als vots dels ciutadans. Primer per ignorància i després per estupidesa, ja que és difícil comprendre com han pogut seguir guanyat amb tot el que els hi ha caigut a sobre!  

El món està ple d’incompetents a qui els ha passat com a la tortuga i per suposat Rajoy és un d’ells. Però a part de ser un incompetent es situa a la part alta de l’escala.

A Espanya, quan el PP ha arribat al govern ha estat per demèrits del PSOE. Així va passar amb Aznar que va arribar a costa de les cendres de Felipe González i així li va passar a Rajoy després d’una segona part de Zapatero per a oblidar. Tot i això encara me’n faig creus com el PP va poder mantenir com a líder a un personatge de les característiques de Rajoy.  

Fixeu-vos si ho va tenir fàcil el PP que va arribar al poder sense programa. Només els hi va calar dir que ho farien millor que els socialistes i que traurien a Espanya de la crisi. Una crisi que era mundial. I tal com va passar a València amb Rus que va prometre als ciutadans de Xàtiva que els hi portaria la platja i s’ho van creure, els espanyols també es van creure que amb el PP al govern tot seria igual que uns anys abans, quan l’economia espanyola havia crescut de forma fictícia gràcies al totxo que va crear una bombolla immobiliària que s’havia de desunflar tard o d’hora.

Però el més greu havia d’arribar. Quan Rajoy va arribar al govern va fer tot el contrari del que havia anunciat que faria: va apujar els impostos quan anys abans havia dit el contrari i fins i tot havia criticar l’anterior govern d’haver-ho fet; va ajudat a la banca espanyola quan també havia criticar el govern socialista pel mateix; va fer una reforma laboral que només beneficiava a les empreses... O sigui, fa afavorir els interessos dels més rics en detriment dels més desafavorits. Potser una frase ho resumeix tot:¡Qué se jodan! Aquesta exclamació la va dir Andre Fabra quan el congrés va aprovar endurir les mesures per a poder cobrar la prestació de l’atur, mentre que el seu pare, Don Carlos Fabra, feia tota mena d’irregularitats i malbarataments als seus dominis castellonencs.

A Rajoy se’l va qualificar amb diversos apel·latius com el de Don Tancredo pel seu immobilisme a l’hora de prendre tota mena de decisions, la més important i transcendental no haver pres cap tipus de mesura contra els membres del seu partit immersos en casos de corrupció. Només aquest punt li desacredita tota la seva trajectòria política.

Tot i que el PP va guanyar les eleccions del 20-D, encara que va patir una autèntica davallada perdent àmpliament la majoria absoluta que havia assolit 4 anys abans, amb tota probabilitat, passarà a l’oposició. L’únic partit que semblava que li podia fer de crossa era Ciutadans/Ciudadanos, però en aquests moments està presoner de les seves pròpies paraules. No es pot demanar una regeneració política i pactar amb el partit, de llarg, més corrupte d’Espanya.

Una de les contradiccions més grans de Rajoy ha arribat després de les eleccions. Tot i que el Rei, en la primera roda de consultes li va proposar formar govern com el cap de la llista més votada, hi va renunciar. Davant de la dificultat que hi havia i que passaven els dies i les setmanes i tot semblava que seria com el conte de mai acabar, finalment el Rei li va encarregar a Pedro Sánchez amb el consegüent enuig de Rajoy.

Rajoy és un personatge que ni menja ni deixa menjar. Ell hauria volgut ser investit dintre del marc del que es va denominar la gran coalició, es a dir, un govern del PP amb el PSOE i que tal vegada sé li podria haver sumat Ciudadanos. Però els socialistes s’hi van negar.

El penúltim gest lleig (molt lleig) de Rajoy cap a Sánchez es v produir el passat divendres. Sánchez havia anunciat una trobada a l’encara president en funcions a un lloc neutral: El Congrés dels Diputats. Quan es van presentar davant els mitjans de comunicació i Sánchez li va donar la ma, Rajoy, tot dissimulant, es va posar a cordar-se l’americana i no li va estrènyer. Un gest que desprestigia a qualsevol i més si té un rang elevat.

Però el pitjor gest que sé li podia fer a Rajoy, li va arribar ahir de la ma de la seva presidenta de Madrid: Esperanza Aguirre. Lalideressa va mig dimitir per sorpresa per a la majoria, es a dir, va anunciar que se’n anava però sense anar-se’n del tot. Això sí, abans, sense esmentar-lo, es va referir a Rajoy: En moments difícils cal fer sacrificis... Pela aquest plàtan, Rajoy!!  

La majoria dels mitjans coincideixen que el gest d’Aguirre dificulta molt la investidura de Rajoy que, fent s’està comportant com sempre ho ha fet: espera que Sánchez no se’n surti per a presentar la seva candidatura, una candidatura que, recordeu-ho, va rebutjar.

Però sembla que li ha sortit el tret per la culata...