El PSOE vira a la dreta

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

¿Per què diables Podem hauria de beneir el gir del PSOE a la dreta amb una clamorosa abstenció?

Vet aquí el resum de la setmana. Pedro Sánchez, empès pel PSOE, s’ha ficat al parany de l’immobilisme. Té permís dels seus per ser investit, però amb el benentès de prescindir dels vots que se situen més enllà de l’esfera de l’establishment de la dreta centralista. Ciutadans i Albert Rivera revifen per imposició del PSOE el seu secretari general. Li han receptat la crossa de C’s i Sánchez no té marge. Rivera, encantat. Com que C’s vol pastís i el PP s’ha quedat sense (per ara), doncs posa les coses fàcils. Molt bé.

Suposem que després de moltes filigranes, Sánchez arriba a ser investit. Podria ser president amb 140 vots a favor i 71 abstencions. Però sense una majoria més o menys estable de 176 diputats no es pot governar. Suposant que l’escenari del pacte PSOE-C’s no sigui un efímer conte de la lletera, i que la pressió sobre Podem obtingui un resultat equivalent al del pressing CUP a Catalunya, ¿on és la majoria que cal per governar? ¿Pactisme asimètric? ¡Pessimisme simètric! La qüestió és instal·lar-se a La Moncloa, encara la butaca sigui un tamboret de dues potes. Després ja en parlarem.

Ara bé, la CUP és independentista, com Junts pel Sí, però Podem és d’esquerres. ¿Per quins set sous Podem hauria de beneir el gir del PSOE a la dreta amb una clamorosa abstenció? Potser serà el tema de la setmana entrant. No caldria fer tanta punta al mateix llapis per concloure que, virant a l’esquerra i rebutjant els independentistes (o demanat-los per favor que el rebutgin) Sánchez podria ser investit amb 156 vots a favor (PSOE i Podem més IU), 154 en contra (PP més tots els perifèrics) i les 40 abstencions de Ciutadans. Si el PSOE fos la meitat d’esquerres que els seus votants, aquest escenari també estaria sobre la taula. Tot i tenir l’establishment en contra, no el descartin. Sánchez és valent i entoma els riscos.

Dit això, un parell de notes sobre el debat publicat. Primera, Grècia no s’ha enfonsat en la misèria per culpa de Syriza, sinó del clientelisme galopant i les trampes dels dos grans partits. Potser Tsipras no revertirà la situació, però no és qui ha portat el país al desastre. No ens enganyem, si a Espanya els partits nous passen de cent diputats, és culpa dels abusos del PP i el PSOE, no pas del chavisme.

Segona, pretendre canviar la naturalesa d’aquests polítics per convertir-los al bonisme és demagògia intel·lectual: «¡Recupereu la
decència». I tant, i tant, com si el poder i la decència poguessin anar de bracet i sobretot a Espanya. «¡Confesseu-vos, cobriu-vos el cap de cendra, demaneu perdó!». ¡Vinga, home! Musiquetes de predicador per engalipar el lector. Més exactament, fer-li la pilota per quedar bé.