ILLA DE MAR (3)

¿On són els vuit milions de votants del PP?

JOAN CAÑETE BAYLE

Periodista

En la conversa pública d'esquerres després del 26-J hi ha estupor, ira, frustració i un ranci sentiment de superioritat moral

A jutjar per l'estupor a les xarxes socials i en la conversa pública, es diria que els gairebé vuit milions de votants del PP diumenge són imaginaris, que no existeixen. ¿Algú coneix un votant del PP? Estadísticament és gairebé segur que sí, però molts no ho saben. Fa anys, a un italià li resultava gairebé impossible trobar un votant de l'invencible Berlusconi, i avui Espanya sembla que va pel mateix camí. ¿Algú té un amic o seguidor a les xarxes socials del PP? Aquí la resposta pot ser més senzilla: sembla que no, a jutjar per la furibunda reacció a les xarxes pel resultat electoral del 26-J, en què es barreja l'estupor, la incredulitat, la frustració, la ira i, a les files de la nova esquerra, una rància superioritat moral. Un variat espectre d'emocions en què, segons sembla, hi ha poc espai per a l'autocrítica.

Els 7.906.185 votants del PP existeixen, per descomptat, i són prova (una altra més) que les xarxes socials no són la realitat social i que aconseguir que cremi Twitter no equival que cremi el carrer. L'anàlisi fins a les entranyes del resultat electoral deu donar alguna explicació al que va passar diumenge, com per exemple la magnitud de la bretxa generacional, però avui ja sabem que no és tan clar que Espanya sigui tan d'esquerres com l'esquerra sol creure (en vots els dos blocs estan empatats) i que el soroll en la conversa pública no equival després a vots. O no sempre, si no està unit a una mobilització real del vot, al vell treball al carrer, de baix cap a dalt (el model amb el qual va triomfar Barcelona en Comú) i no de dalt cap a baix (que és cap al que ha anat virant Podem).

RAJOY, MALGRAT TOT

Resulta molt difícil que algú voti un col·lectiu que creu que el menysprea. En la reacció davant els resultats electorals que es llegeix i se sent a l'ala esquerra de la conversa pública, hi ha un fort corrent de menyspreu per aquests 7.906.185 votants que han votat el PP malgrat la corrupció, malgrat les retallades, malgrat la llei mordassa, malgrat el 'Fernándezgate', malgrat l'oratòria de Mariano Rajoy, malgrat l'immobilisme dels últims sis mesos, malgrat la carta a Juncker, malgrat la Caixa B, malgrat la Gürtel, malgrat una llarga llista en què també s'inclou Catalunya. És molt més senzill culpar l'eterna capacitat del poble espanyol de votar en contra dels seus propis interessos que preguntar-se per què Units Podem no ha pogut sumar ni seduir nous electors o per què Pablo Iglesias s'ha convertit en una figura tan polaritzant. És la paradoxa de construir un discurs en nom d'una gent una part important de la qual es menysprea, de citar la voluntat popular com a pedra angular d'un projecte polític i criticar-la quan en dues eleccions consecutives li ha donat la victòria al PP. Aquesta superioritat moral de l'esquerra en el discurs públic, que a ulls de molts encarnen Podem en general i Iglesias en particular, invisibilitza aquests 7.906.185 votants.

Però és una bena autoimposada. Perquè sí que existeixen, encara que molts d'ells potser no sàpiguen què és un 'hashtag', i el menyspreu no sembla la millor manera d'arribar a ells, d'analitzar per què són tants i d'aconseguir que la pròxima vegada siguin menys. Per descomptat que existeixen. De fet, han guanyat les eleccions. Per això, diumenge a la nit a Génova es corejava amb sorna 'sí que es pot'.

ENTREVISTA A JOAQUÍN URQUIZÚ: LA MÚSICA LA SEVA PASSIÓ

Joaquín Urquizú Castellà és un apassionat de la música. No exagero si dic que li ha dedicat tota la vida. Primer com a músic i després com a directiu. En total 71 anys dels 87 que té actualment, tot i que ell era pagès.

Recordo a Joaquim assegut a la llotja de la Lira Ampostina escoltat el concert que ens oferia aquell dia una banda de música... Potser vinguda del País Valencià.

P. Suposo que encara hi vas, no?

R. Sí, per suposat. Al cicle de la Lira Amposta de Banda a Banda hi vaig a quasi tots els concerts i també als concerts de la Filha i d’altres com per exemple quintets de corda, etc.

P. Anem a fer una mica d’exercici de memòria. El teu primer contacte amb la música el vas tenir a la Unió Filharmònica. Per què a la Filha i no a la Lira?

R. Perquè ma germana ja rebia classes de llenguatge musical amb el Sr. Biosca, que era de la Filha. Vaig començar amb 16 anys.

P. Creus que néixer a un determinat carrer d’Amposta te pot marcar l’hora de decantar-te per una o l’altra entitat?

R. No. Penso que és més per amistat. Ara bé, si vius al costat de la seu d’una entitat també pot arribar a condicionar-te, es clar.

P. A la Filha hi vas tocar durant 50 anys (déu ni do!) Quin instrument tocaves?

R. El clarinet... El baix i el tenor... I també el saxo amb mi bemoll.

P. Què recordes d’aquells primers anys?

R. Vaig ser un dels fundadors de l’orquestra Júniors per la Pasqua del 48. Hi vaig tocar fins que vaig marxar a la mili l’any 1958. Els altres fundadors van ser Rogelio Valmaña, Tofol, Juanín, Forcada i Carlos Valldepérez. Tocava els mateixos instruments de la banda.

P. 50 anys donen per a molt i segur que vas veure passar uns quants directors... Algun record especial d’algun d’ells?

R. Els 6 anys que vaig tocar amb Emilio Navarro i Carlos Aguado. Me van educar musicalment i com a persona. Els hi dec molt a tots dos.

També a Josep Maria Arasa Gargallo, un home de fort caràcter que va estar 35 anys de director a la Filha. L’educació musical i general la d'aquest mestre, va ser fonamental per a la meua vida musical. Musicalment parlant un segon pare per mi.

P. Com a músic, a quins llocs més emblemàtics vas tocar?

R. Llavors no era coma ara... Pensa que estem parlant de la post-guerra... De vegades vàrem d’haver de tocar en un camió amb tendal.

Com a president de la Filha sí. Vaig acompanyar a la banda al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona.

Però quan tocava, era molt difícil trobar llocs on tocar. Pensa que parlem de la dècada del anys 50-60 del segle passat.

P. Un dia vas decidir penjar l’instrument per a dedicar-te a tasques, com tu dius, administratives (jo diria millor de govern) Alguna vegada vas trobar a faltar l’escenari?

R. Molt natural. Vaig deixar de ser músic per un problema personal. Però quan un és músic, ho és tota la vida i troba a faltar sovint els escenaris.  

P. Com a persona que viu intensament la música, arribar a presidir l’entitat que t’ha vist créixer i formar-te deu de ser tot un honor...  

R. És així mateix. Després de 14 anys de delegat de banda, arribar a ser president de l’entitat és tot un honor. En total van ser 5 anys com a president. Havien de ser 6, però el darrer ja no el vaig fer...

P. Què recordes amb més estima de la teva època com a president de la Filha?

R. La primera sortida que va fer la banda a Europa. Era l’any 83. Hi vàrem anar durant 3 anys consecutius. Sempre a la ciutat alemanya de Karlsruhe, al Sud d'Alemanya.

També aquí vaig conèixer al president de les bandes italianes durant un concert de bandes de Karlsruhe, que després els vaig invitar a Alcanar, a la comarca del Montsià.

En aquella època fèiem un concert cada quinze dies per a poder pagar el nou local i d’aquesta manera no va caler que els musics fessin cap aportació. Aquesta reforma va costar tres milions de les antigues pessetes, que va sortit de la venda de tres cistelles de Nadal que vam passejar per les comarques de l’Ebre amb la Banda de Música de la Societat. Vull donar les gràcies a tots els músics que ho van fer possible.

P. De president de la Filha passes a ser president de la Federació Catalana d’Entitats Musicals. Com va ser això?

R. Per la voluntat de fer arribar la veu del territori a la resta de Catalunya. Les comarques del Sud estaven abandonades musicalment parlant. Volíem crear una entitat territorial, però com que no n’existia cap a nivell de Catalunya, des de la Generalitat ens van aconsellar que constituíssim una federació que avarques tot el territori català.

La primera directiva la varen formar 6 ampostins (3 de la Lira i 3 de la Filha), més dos representants de les dues bandes d’Alcanar, la Municipal i la de l’Agrupació. Els altres membres eren de Sant Jaume, la Sénia, Deltebre, Ulldecona i la Ràpita.

Era gener de 1982 i el dia 17 d’abril d’aquells mateix any ja es va fer la primera trobada de bandes. En total van ser 12 les participants al certament, 10 d’elles de la comarca del Montsià.

P. Sempre s’ha dit que a Catalunya, on hi ha més tradició de bandes de música és a les comarques del Sud. És degut a la influència que s’ha exercit des del País Valencià?

R. Amb tota seguretat. La Lira la van formar uns músics de la Vall d’Uixó que venien a conrear l’arròs l’any 1916 (aquest any es commemora el centenari) Van parlar a un senyor que treballava a la Telefònica per a que els dirigís. Els mateixos músics van fundar la Unió Filharmònica dos anys més tard.

P. Finalment recales a la Confederació Espanyola de Bandes de Música, primer com a tresorer i més tard com a president. Suposo que aquest fet et va permetre escoltar i veure, sinó a totes, al menys a les millors bandes d’Espanya... Què fa que les bandes de música valencianes siguin tan bones?

R. La base són els certàmens de música. Per a ells és un al·licient. Els més importants són el de València i Altea i també hi ha el que es coneix com el Mano a Mano de Bunyol, sense oblidar les de Llíria.  

P. Una vegada vas plegar com a directiu, te’n vas anar amb la sensació d’haver volgut fer alguna cosa i que no la vas poder fer?

R. Sempre te’n vas amb la sensació d’haver pogut fer alguna cosa més. De les 8 bandes que van iniciar la federació es va passar a 45. Vaig visitar entre 30 i 35 pobles per a fomentar la creació de bandes. Recordo per exemple Miravet i Falset. 

P. Què va suposar el reconeixement de president honorífic per part de la Federació Catalana?

R. Va ser l’any 1996 a Montblanc després d’haver estat president durant 6 legislatures. Imagina’t l’alegria que va significar per a mi!

P. Segur que has hagut d’escoltar concerts memorables. Te’n recordes d’algun en especial?

R. Les bandes de Llíria i Bunyol són les més grans i les de millor qualitat tècnica que he escoltat mai. Recordo molt especialment la banda de Vinalesa que només tenia uns 50 músics. Vaig quedar meravellat! Els vaig convèncer per a que vinguessin a tocar a Santa Bàrbara i també a Madrid amb la Unió Filharmònica.  

P. Esmenta’m quins són, des del teu punt de vista els millors compositors per a banda de música.

R. Sense cap dubte Ferrer Ferran és el més prolífic. Per a commemorar els 25 anys de la Federació va composar el Gaudir del geni, simfonia número 3.

També són grans compositors Andrés Valero Castells, de la banda municipal de A Coruña i José Rafael Pascual Vilaplana de la municipal de Bilbao.

 

P. Té poso en un compromís si et demano que em diguis quines són, per a tu, les millors bandes de música d’Espanya? (No cal que me les diguis per ordre)

R. Les dues de Llíria (la Unió y la Primitiva), les dues de Bunyol (Artística o la de los Feos -dita així per Paco el Feo, un dels seus màxims impulsors- i la Armónica o los Litros) i la Filharmònica d’Altea. 

P. Què els hi falta a les bandes d’Amposta per estar a l’alçada de les millors?

R. Aquí es fan festivals i no certàmens com a València que fa que hi hagi més competició. La Lira està quasi bé a l’alçada de les valencianes. Les altres bandes del Montsià estan estancades per falta de mitjans econòmics. Dintre de la Federació també estan bé les de la Sénia i Tarragona.  

P. Quin ha estat el millor record que guardes de tota la teva trajectòria?

R. Tot el que he fet ho he fet amb molt de gust i, per tant, tot té la seva importància. He de donar gràcies a la meva família pel seu suport.

Tot i que ja fa anys que no exerceixo cap càrrec, encara tinc contacte amb la majoria de bandes gràcies a Internet, la meva distracció des de que em vaig jubilar.

Però de tots els bons records, el millor, sense dubte, és el del primer dia que surts amb la banda. 

P. Com creus que ha influït en la teva trajectòria el fet d’haver nascut a Amposta?

R. Molt. Va ser gràcies a mon pare que es va preocupar per donar-nos ensenyament musical als tres germans. Segurament de no haver nascut a Amposta no ho hauríem pogut fer.

Gràcies a les Societats Musicals, s’han format centenars per no dir milers de persones com a músics; només amb la condició de soci se’ls ha ensenyat música. Els nostres pares a començament del segle passat, no disposaven de mitjans econòmics.

P. I ja, per acabar, vols afegir alguna cosa més?  

R. Va ser un moment molt especial quan es va poder construir l’actual local de la Filha. Era un magatzem d’arròs i l’any 1981 es va fer realitat el projecte de la nova seu amb totes les condicions sense que s’hagués de fer cap préstec i sense el mínim suport per part de l’ajuntament.

Es van aconseguir 3 milions de pessetes venent butlletes de 3 cistelles i anant pels pobles de la comarca a vendre-les.

Tinc un gran record de l’any 2005 quan es va fer a Amposta la 22èna assemblea de la Confederació Espanyola de Bandes. S’hi va estar tota la junta durant 3 dies i van actuar les bandes federals de València, Catalunya i les Illes Balears. Vàrem comptar amb tot el suport per part de la Generalitat, l’ajuntament i de la Filha.

Crec que soc un cas únic. Segurament he estat el músic català que més concerts ha escoltat arreu l'Estat Espanyol, sobre tot al País Valencià; mes de 500 viatges, sense oblidar els que vaig haver de fer per les assemblees de la FSMCV, on he aprés molt. Els viatges més propers els vaig fer a Vinaròs i Benicarló.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 1-07-2016

Amposta. Avinguda Catalunya. 

No es veu gaire bé, però el vehicle ocupa bona part del lloc reservat per a persones amb mobilitat reduïda que hi ha davant de Recanvis Simó i no porta la targeta corresponent.