LA NOSTRA RIBERA 4

VILLAROBLEDO (1)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Villarrobledo

http://www.villarrobledo.com/

Se equivocó Antonio Hernando, se equivocaba

DAVID TORRES

Cuando vi a Antonio Hernando por primera vez en el Congreso de los Diputados, me sorprendieron sus gafas. Llevaba unas brillantes gafas de color fucsia, morado o violeta que parecían un objeto de propaganda podemita, un guiño descarado al enemigo, aunque, pensándolo despacio, más raro sería que las llevara de color rojo. Luego, al estudiar otras fotos del personaje comprobé que las gafas cambiaban según la ideología, el lugar y el momento; había un amplio surtido de gafas negras, metálicas, de pasta, encajadas en el rostro de Antonio Hernando. Se podía atribuir tal profusión de colorido a un gesto innato de coquetería de no ser porque la barba, la calva y el peinado eran invariables. Comencé a sospechar que todas esas gafas eran la misma gafa, que se trataba de una gafa camaleónica, adaptada a la peculiar naturaleza política de su propietario.

Hay muchos Hernandos dentro de Antonio Hernando, el Toni Cantó del psocialismo patrio, el hombre que un día apoyaba a Pedro Sánchez y al día siguiente lo estaba apuñalando por la espalda. Este veletismo flagrante es harto común en política, no hay más que recordar cuando Pablo Iglesias llamaba a Garzón “cenizo amargado” o cuando Jose Mari Aznar hablaba catalán en la intimidad. Pero lo cierto es que -incluso dentro del PSOE, donde el viento cambia de la noche a la mañana según sople la OTAN- la rapidez con que Hernando gira el volante produce vértigo. Su discurso a favor de la abstención durante la primera sesión de investidura de Mariano fue una obra maestra del doble-pensar orwelliano, una pieza oratoria de primera magnitud en la que, al intentar nadar y guardar la ropa, se quedó en pelotas, mojado y tiritando. Las gafas, eso sí, no le temblaron ni un milímetro.

Se enfadó mucho cuando Gabriel Rufián, recordándole su promesa de hacía sólo unos meses -“no apoyaremos a Rajoy en la investidura y tampoco nos vamos a abstener”, aseguraba en junio en una entrevista en la cadena Ser- lo llamó traidor a la cara. Un adjetivo que lo equiparaba a la larga lista de los Judas, los Quisling y los Bruto que en el mundo han sido, pero que a Hernando le viene grande, mucho. “Me equivoqué” confesó ayer a los periodistas, “al identificar la gestión de un resultado electoral complejo con un tema ideológico, político y ético”. En efecto, él es más bien un patinador de la política, un bailarín de la ética, un malabarista de las ideologías, unamatrioska con sucesivos hernanditos unos dentro de otros.

“Es prácticamente imposible que apoyemos los presupuestos generales” dijo ayer, otra negativa que habrá que poner en cuarentena, a ver si se transforma en un tal vez o en un aplauso. Dos negaciones afirman en inglés, en su boca vete a saber. Fue una lástima que en la primera votación de investidura Mariano desperdiciase media hora de discurso en contestarle porque, como dijo el poeta Alvaro Muñoz Robledano, le hubiera bastado con una pregunta ciceroniana: “Disculpe, señor Hernando, pero esta opinión que ahora tiene ¿le va a durar hasta cuándo?”

LO POBLE QUE VOLEM (I QUE TENIM!)

Com sabeu els meus seguidors durant molts mesos vaig publicar a la Via Augusta una entrada pràcticament diària que vaig anomenar Foto denúncia. A finals de setembre vaig decidir canviar-li el nom i es va passar a dir Res canvia, tot segueix igual. Però arran d’alguns comentaris de lectors que justificaven l’incivisme, li vaig tornar a canviar el nom per Lo poble que volem, ja que per molt que m’hi esforci veig que hi ha gent a qui li agrada veure el poble desendreçat tal i com ha estat durant molts i molts d’anys.

A pesar del que pugui pensar la gent, quan surto de casa no vaig predisposat a fer fotos de tot allò que veig. M’encantaria no haver de veure les illes de contenidors plenes de trastos, bosses fora de les bústies, etc.; cotxes deixats a qualsevol lloc sense pensar que poden molestar a molts d’altres ciutadans, etc., etc. No, no surto predisposat i segurament per això més d’una vegada i més de dues m'oblido el mòbil a casa i, per tant, l’única càmera de fotos que es pot portar a qualsevol lloc sense que té molesti massa.

Després d’aquest preàmbul per a posar-vos una mica en situació, us vaig a parlar de 3 tipus diferents de situacions: les que es poden captar amb la càmera (i que ja us ben asseguro, són les mínimes), les que no es poden captar perquè solen passar en un breu instant i les que tot i que podria captar-les no ho puc fer perquè vaig sense mòbil.

Les primeres són les que percebeu. Aquelles que tenen una durada llarga en el temps i que, per tant, té permeten fer la foto encara que en aquell moment no portis el mòbil, ja que si tornes a passar per allí, la situació no ha canviat i, fins i tot, ha pogut modificar negativament.

El segon grup són aquelles situacions efímeres que passen en un instant i que no té donen temps de reacció, com per exemple, un cotxe amb més velocitat de la permesa, un conductor parlant pel mòbil, un que sé salta un stop o un altre que circula en direcció prohibida o comet algun tipus d’infracció, com per exemple girar quan ho té prohibit. Cada dia veig situacions així. Els stop de l’avinguda de Catalunya quan arribes al carrer Amèrica, no sé que fan allí si la majoria fan un cediu el pas... I qui diu de l'avinguda de Catalunya diu de molts d'altres que hi ha per la nostra ciutat. Davant d'un stop has de parar i si no ho fas estàs fent una infracció. Però es clar, si ningú té multa ni té treu punts... ¡Ancha es Castilla! 

Finalment, el tercer grup està comprés per aquelles situacions incíviques que tot i que són susceptibles de ser fotografiades no ho són. Bé perquè en aquell moment no porto la càmera o bé perquè igual aquell dia no estic el suficientment inspirat...

De totes aquestes situacions que us he explicat me sobten algunes coses, com per exemple:

-La inconsciència de la gent que no se’n adona (o no se’n vol adonar) del que està fent.

-La irresponsabilitat d’aquells que tot i que saben que ho estan fent malament, no els importa ni gens ni mica, tot i que puguin perjudicar a d’altres persones.

-La complaença de molts altres ciutadans que justifiquen determinades actituds i me converteixen a mi (o a d’altres com jo) en el dolent de la pel·lícula. És allò que s'anomena matar el trasmissor... 

-Què alguna de les situacions sembla que només les vegi jo, ja que ningú fa res per a evitar-les, tot i que al denunciar-les les faig ben paleses. 

-El poc interès de les autoritats municipals per a corregir tot aquest tipus de conductes.  

Tot i que hi ha situacions que són inevitables (d’infraccions i accidents de circulació n’hi haurà sempre), m’agradaria sortir de casa sense veure papers i d’altra mena de deixalles per terra i que la meva gosseta no estigués menjant-se mocadors de paper constantment; veure les illes de contenidors netes com una patena; no veure cotxes obstaculitzant el pas dels vianants o a la normal circulació d’altres cotxes.

Només amb aquestes tres millores la situació canviaria considerablement. Només és qüestió de mentalització (ja sé que demano molt!)

Voleu que us expliqui un exemple. Al maig de 2014, aprofitant que el nostre fill menut estava fent un Erasmus a Croàcia, hi vàrem anar de vacances. Ens trobàvem a Trogir prenent un cafè a l’aire lliure i va caure al terra el paper amb el qual ens havien embolicat unes pastes. Ràpidament una senyora ens va cridar l’atenció i ens va dir que l’havíem de recollir.

Creieu que aquí pot arribar a passar? 
Segurament mai passarà una cosa així. Ells, com aquell que diu, acaben de sortir d'un règim comunista on les normes d'obligat compliment eren molt estrictes. Aquí, més que demòcrates som anarquistes: tot hom campa com vol... 
Això si, quan ens multen ens queixem i intentem justificar la nostra conducta encara que no tingui cap explicació lògica. 
Som mediterranis... Som ebrencs...