CAMPO DE CRIPTANA 9

Les conseqüències de Pujol Ferrusola

JOAN TAPIA

Periodista

La corrupció ha sigut un càncer que perjudica la confiança ciutadana a Catalunya i a Espanya

Quan el juliol del 2014 Jordi Pujol Soley va confessar que havia heretat del seu pare un patrimoni a l'estranger que mai -des del 1981- havia trobat el moment de regularitzar, Catalunya va quedar commocionada. El president, repetidament elegit, diverses vegades amb majoria absoluta, era un defraudador fiscal. El pare de la Pàtria que s'erigia en la gran autoritat moral del país havia sigut un gran polític -va dominar Catalunya durant molts anys i va exercir una gran influència a Espanya, sovint positiva-, però també un farsant.

Ara, quan, després de diverses incidències i declaracions davant els jutges, el seu primogènit, Jordi Pujol Ferrusola -que va exhibir prepotència i orgull d'aparent superdotat en la seva compareixença davant el Parlament-, ha sigut enviat a presó sense fiança per haver aprofitat la llibertat provisional per intentar posar en un lloc segur uns 30 milions d'euros, la conclusió és molt més greu. Pujol Ferrusola sembla l'administrador d'un descomunal patrimoni familiar que només s'ha pogut acumular a través de comissions a canvi de favors polítics. Jordi Pujol Soley solament podria ser, doncs, o un beneït que volia ignorar el que feien els seus fills o, no ja un farsant, sinó un governant corrupte, integrat en el que el jutgeJosé de la Mata qualifica d'"organització criminal".

I aquesta conclusió força a revisar la història recent de Catalunya. CDC va ser un partit com a mínim molt crèdul que es va deixar utilitzar; l'oposició catalana -encara que en grau molt menor- va pecar del mateix, així com la sempre exalçada societat civil. I fins i tot la premsa i els mitjans de comunicació. ¿Hi va haver excés d'ingenuïtat, absència d'informació, o de proves d'alguns insistents rumors, certa connivència, por de plantar cara a qui s'erigia en la màxima i indiscutible autoritat moral del país? Possiblement de tot una mica.

No era Madrid -com ara es diu- qui feia els ulls grossos quan la família Pujol feia i desfeia, era la mateixa societat catalana. I potser l'intent de jutjar-lo per la mala gestió de Banca Catalana, de la qual va ser responsable durant el franquisme, a l'acabar fracassant, va ser el seu blindatge definitiu. Tots el recordem cridant que el Govern de Madrid havia fet una cosa indigna per la querella de dos fiscals de Barcelona. I ningú volia exposar-se a rebre un tracte similar.

¿UNA MANIOBRA DE DISTRACCIÓ?

Algú deia aquest dimecres que els registres a les cases dels Pujoleren una maniobra de distracció perquè l'opinió pública no estigués pendent només del gran escàndol del PP madrileny, amb Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, empresonat, i amb l'altre home fort d'Esperanza Aguirre, Francisco Granados, a la presó des de fa més de dos anys. Potser sí, però el que posa en relleu el que ha passat a Madrid -que desqualifica el PP en la seva principal plaça forta- és que la corrupció és un càncer que ha sacsejat i perjudicat la confiança en la democràcia de tota la ciutadania espanyola. Potser va ser per això que de forma premonitòria el diari 'ABC' va atorgar en un altre temps a Jordi Pujol el títol d'Español del Año.

SOBRE ELS AVALS DELS CANDIDATS SOCIALISTES

Tal com semblava, Susana Díaz ha guanyat, però seguida de prop per Pedro Sánchez i molt més endarrerit Patxi López. Com deia la Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, els avals han estat una mena de primera volta, ara caldrà fer la segona per a veure qui guanya si la Díaz o el Sánchez.

Me venen al cap unes imatges de fa un parell de mesos on la intermedia Thais Villas va abordar Paxi López i li va recordar un deute econòmic que tenia amb el seu company de programa Gonzo. Havien fet una aposta. Mentre Gonzo deia que, finalment el PSOE s’abstindria per a facilitar la investidura de Rajoy, López ho negava. Tots coneixeu el final: El PSOE se va abstenir i Rajoy va ser investit per segona vegada. Allí mateix Thais Villas va tornar a fer una aposta amb López: Què López es retiraria de la carrera per a liderar el partit. López ho va negar i, a més, li va dir que aquella aposta la guanyaria segur, ja que només depenia d’ell... Bé, d’ell i del seu entorn que, de vegades poden fer-te veure les coses d’una manera ben diferent a com tu creus veure-les.

Patxi López faria bé en retirar-se. Les possibilitats que té d’accedir a la secretaria general del partit són escasses per no dir nul·les. Si finalment ho fa, hauria d’anar acompanyat d’una reflexió? Que necessita el PSOE avui? I una vegada s’hagi autorespost, se’n hauria de fer una altra: Qui pot resoldre millor aquestes necessitats, Susana Díaz o Pedro Sánchez? I, després obrar en conseqüència, es a dir, recolzar a un dels dos candidats. Al seu lloc, jo ho tindria clar.

Del resultat de les primàries es poden fer molts d’anàlisis. El primer, en clau catalana, que, majoritàriament, els  militants socialistes que van considerar avalar a un dels candidats, es van decantar per Pedro Sánchez. Per guapo? No, això era en una altra època, quan la gent votava a González o Suárez pel seu físic. Jo crec (només és una opinió personal), que el suport a Sánchez representa el no suport a la Díaz. Dit d’una manera més clara i entenedora: Els socialistes catalans no volen a la Susana Díaz.

Tot i que només es tracta d’avals, hauria de fer reflexionar a Iceta i la seva executiva que, amb la seva neutralitat condicionada, implícitament han recolzat les tesis oficials del partit i, per tant, a la Susana Díaz. Segurament, si ara mateix tingués al meu davant al mateix Iceta o a algun membre de l’executiva me diria que no, que la neutralitat significa no decantar-se per ningú... Bé, m’agradaria llegir la lletra menuda (si és que n’hi ha) dels darrers acords signats entre el PSOE i el PSC i poder veure fins on va arribar l’abaixada de pantalons per part de l’executiva del PSC: Si fins els genolls o fins els garrons.

Un altre anàlisi es pot fer a partir dels suports que han tingut la Díaz i el Sánchez a Andalusia. És conegut que entre la militància andalusa hi ha molts contraris a la Susana. De fet ella mateix havia expressat la seva preocupació davant d’uns hipotètics bons resultats de Sánchez. Els resultats finals (uns 26.500 vots a favor de la Díaz i uns 8.800 a favor de Sánchez) segurament deuen d’acontentar a tots dos. Si us hi fixeu la proporció és de 3 a 1.

Només fer-se públics els resultats (quan he consultat Internet, a la pàgina del PSOE encara figuraven els de l’any 2014) ja s’han escoltat veus (tal com informa El Economista) que li reclamen a Patxi López que doni el seu suport a Sánchez. De totes maneres sigui qui sigui el nou (o la nova) líder del PSOE no ho tindrà gens fàcil. I si pensa que sí, s’està equivocant de mig a mig.

Ahir per la tarda vaig escoltar a Xavier Vidal-Folch al programa el Balcó de la Cadena SER parlant, precisament de la dificultat del PSOE per a poder tornar a la situació de fa uns anys, ja que llavors no existia Podemos. Va dir una cosa així:

-El PSOE té dues formes d’enfrontar-se a Podemos: Fent política a les institucions u ocupant el carrer. Si opta pel segon, ho té perdut, perquè entrarà al terreny on el seu adversari n’és expert.

I quina és la solució? Ja sabeu el que penso. Ho he dit moltes vegades i ho tornaré a dir per aquells que encara no ho sàpiguen: Refundar el partit i retornar als valors de l’esquerra. Uns valors que van començar a abandonar Felipe, Alfonso i companyia... O no on recordeu de quan van treure tota referència al marxisme dels estatus?

LA CIUTAT QUE VOLEM 5-05-2017

Suposo que els meus incondicionals us heu adonat de que feia dies que no penjava cap situació anòmala de la nostra ciutat.

En part és perquè aquests dies ja estic penjant prou coses, però en part també per donar una meca de treva.

Però ja situacions que clamen al cel. Ara mateix, mentre per Amposta Ràdio l’Alcalde Adam Tomàs està explicant la seva gestió de quasi dos any al front de l’Ajuntament de la nostra ciutat, en un moment he viscut aquest dos moments.

Ja gent que diuen que això meu és poca feina. Jo els hi diria a aquells que pensen així de mi si és que quan van per Amposta van amb els ulls tancats o simplement no ho volen veure perquè ells són els primers de fer-ho. Estic parlant de deixar el cotxe malament (ja no parlo d’aparcar-lo, sinó de deixar-lo de qualsevol manera) o la brossa que generen fora dels contenidors.

A mi, aquesta situació m’ha provocat donar un tomb per a poder aparcar bé. Si l’hagués volgut deixar també ho hauria pogut fer.

Com veieu, la primera foto l’he fet des de l’interior del meu cotxe i la segona, després de donar el tomb, la situació no havia canviat.

El primer cotxe, el que està més prop, a part d’estar deixat en sentit contrari del carrer, està ocupant dues places: ni pel davant ni pel darrer hi pot aparcar ningú més. El segon simplement l’ha deixat al mig del carrer sense preocupar-se el més mínim si està bé, està fent nosa, o què... Això sí, ha encès els dos intermitents per a senyalitzar la situació.

Igual que el cotxe de la tercera foto que també tenia encesos els quatre intermitents per a senyalitzar la seva situació: sobre un pas de vianants.

Aquesta és la ciutat que vols? Jo no!!