divendres, 29 de desembre del 2017

TABÀRNIA I EL SECESSIONISME CATALÀ

Tot i que ahir dia dels innocents van ser moltes les bromes que van fer servir Tabàrnia, el fet en si no és broma, tot i que el seu contingut pot sonar a conya que de fet és el que és.   
El nom de Tabàrnia va començar a sonar fa uns dies, després de les eleccions del 21-D. Tabàrnia seria una gran regió que inclouria, més o menys les dues grans àrees metropolitanes de Catalunya. La de la part de Barcelona seria la Tabàrnia Baixa i la de Tarragona la Tabàrnia Alta. No me pregunteu perquè és així perquè no ho sé.
Com sabeu, per tota aquesta gran àrea de la Catalunya central i mediterrània va guanyar majoritàriament C’s. Llavors algú va pensar: Si Catalunya se’n vol anar d’Espanya, per què aquests vast territori que ha votat no a la independència, no se pot independitzar de Catalunya? La proposta té la seva lògica, no trobeu?
Se tracta només és una idea fantàstica sense cap possibilitat de prosperar, tot i que hi ha gent que s’han cregut que és una proposta política en tota regla.

Suposo que només es tractava de llançar la idea per a veure com reaccionava el sector més independentista i si veurien amb bons ulls que una part del territori català s’independitzés d’una hipotètica Catalunya independent.
Tot i la fantàstica idea (fantàstica de fantasia no d’extraordinària) vull recordar que dintre de Catalunya hi ha moviment separatistes. Estic parlant de la Vall d’Aran, un territori que té trets diferencials com per exemple la llengua.
Tornant al camp de la fantasia, la mateixa nit electoral, una vegada se van conèixer els resultats definitius i en veure que ERC va guanyar amb claredat a les comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre, va córrer per les xarxes socials la idea d’independitzar el nostre territori.
Aquesta idea no és nova. De fet ve de molt lluny. El concepte de la quinta província catalana amb capital a Tortosa ve de temps remots. No sabria concretar més. Vull recordar que a principis dels segle XX Tortosa era la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants només pel darrere de Barcelona i Tarragona.
De vegades, degut a l’oblit que ha patit el territori històricament, també s’ha proposat (tot i que d’una manera molt informal) que en lloc de ser la quinta de Catalunya podria ser la quarta de l’Aragó.


No fa tants anys, de fet sobre uns 15, quan les comarques de l’Ebre defensaven el riu en contra del Pla Hidrològic Nacional ideat pel govern d’Aznar i veient que el govern presidit per Pujol no estava al nostre costat, vam ser molts (entre els quals m’incloc) que vam dir que la millor solució per al nostre territori seria la independència respecte als altres territoris de Catalunya. Històricament, les comarques de l’Ebre sé situen dintre del que s’anomena la Catalunya Nova conquerida pel comte Berenguer IV allà pel segle XII. 





















LA NOSTRA RIBERA 402






SOLSONA 6






Euclides a Tabàrnia

LUIS MAURI 

Els creadors de l'estrambòtica Tabàrnia redueixen l'independentisme a l'absurd i col·loquen aes secessionistes davant un reflex confús i pertorbador

Aquest país hauria d’organitzar un homenatge al grec Euclides, el pare de la geometria. No és clar si Euclides va ser un matemàtic o el cap o el sobrenom d’un grup de matemàtics. Sí que sembla acreditat que, individu o col·lectiu, va desenvolupar la seva obra a Alexandria a cavall dels segles IV i III aC i que va ser un entusiasta defensor de la reducció a l’absurd com a mètode de demostració científica.

La reducció a l’absurd consisteix a negar la proposició la validesa de la qual es pretén demostrar. Si el desenvolupament per mètodes lògics d’aquesta negació desemboca en una contradicció insoluble o absurd, la proposició sotmesa a prova és verídica. I, viceversa, si la negació condueix a una conclusió lògica i verídica, la proposició analitzada és falsa. Així va demostrar Euclides que els nombres primers són infinits.

Aquest mètode de demostració tan valuós per a la ciència matemàtica sol tenir menys fiabilitat en altres camps del coneixement, sobretot quan les dades fredes/objectives/neutrals són substituïdes per opinions, emocions o prejudicis calents/subjectius/interessats. Llavors hi ha un elevat risc d’obtenir una fal·làcia en lloc d’una verificació científica.

La política, per aquesta raó, és un camp poc propici per a la prova que tanta glòria va brindar al pare de la geometria. Això no vol dir, no obstant, que no estigui plena d’absurditats.

Els creadors de l’estrambòtica Tabàrnia, tan en voga aquest Nadal postelectoral, assenyalen amb sarcasme l’argumentari independentista com a font de contradiccions. Publiciten aquest esguerro territorial que inclouria les zones més urbanes de les províncies de Barcelona i Tarragona, i li endossen els mateixos greuges i les mateixes reivindicacions identitàries, polítiques, fiscals, jurídiques i econòmiques que els independentistes branden en defensa de la secessió de Catalunya. La provocació acaba resultant: les pretensions dels falsos secessionistes de Tabàrnia són contradictòries i absurdes, en efecte, però col·loquen l’independentisme català davant d’un mirall difícil i pertorbador. ¿Què es veu en el reflex? Que moltes consignes independentistes no tenen més solidesa o veracitat que les de la chirigota tabarniesa.

Altres absurds d’aquests dies. ¿La Constitució és la norma que consagra l’Estat de dret i empara la ciutadania o és el jou que l’oprimeix? Després de mesos arrossegant la Carta Magna per terra, el PDECat i ERC van votar ahir al Parlament demanar empara al Tribunal Constitucional contra l’article 155. Pels seus socis de la CUP sí que hi ha incompatibilitat clara entre les dues formulacions, ja que no reconeixen a la Constitució ni al TC cap autoritat a Catalunya. ¿Qui és coherent i qui incongruent?

El PP pressiona Arrimadas perquè intenti forjar una majoria de govern, tot i la seva manifesta carència d’aliats. Que ràpid que ha oblidat el partit de Rajoy que el seu líder va renunciar a prendre la iniciativa després de les generals del 2015 i va preferir esperar que Sánchez es cogués a l’olla de la seva pròpia impotència.

¿La solució d’una equació no depèn de l’equació mateixa, sinó de qui beneficia o perjudica en cada moment? No, les lleis matemàtiques no regeixen en política.