Els mites caiguts el 21-D

ALBERT SÁEZ 

L'esquerra va perdre durant anys culpant als abstencionistes en lloc de fer autocrítica

Durant anys, l'esquerra catalana va dormir tranquil·la després de les seves successives derrotes davant el pujolisme. Els politòlegs van inventar un concepte, abstenció diferencial, que permetia evitar l'autocrítica. Segons aquest mite, una part de l'electorat català s'abstenia en les eleccions al Parlament perquè no se sentia concernit pel que allà es decidia. Aquests abstencionistes es concentraven a les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona i tots eren potencialment votants d'esquerres. Segons aquest raonament, amb una participació per sobre del 75%, els partits anomenats nacionalistes no aconseguirien mai majoria al Parlament. El 2015, aquest castell de cartes va trontollar i el 21-D es va enfonsar definitivament: amb una participació del 82%, l'independentisme va aconseguir 70 diputats i va tornar a perdre en vots, encara que menys del que alguns afirmen: si mesurem el vot representat en els escons, els independentistes sumen el 48,2% davant el 51,6% que no ho són. Una altra cosa és si mesurem els constitucionalistes, que sumen el 44,1%. Amb una participació rècord, les coses estan més o menys com estaven quan votava el 70%, almenys pel que fa a l'assumpte de la independència. I amb el mite de l'abstenció diferencial, cauen el de la majoria silenciada i el de la falta de proporcionalitat del sistema electoral: com han explicat els investigadors Fernández Esquer i Rama Caamaño la mitjana de les eleccions catalanes se situa en el 3,9 davant el 7,2 del Congrés dels Diputats en l'índex de Gallagher.



Enderrocar aquests mites, abans que en surtin de nous com el de Tabàrnia, és tan o més important com l'esforç que s'ha fet per desfer els dels independentistes: no van tenir ni tenen un mandat democràtic ni una majoria suficient per fer una altra cosa que no sigui governar una autonomia si arriben a posar-se d'acord. A les seves mans està decidir si ho tornen a fer sobre la irrealitat i es carreguen l'últim mite que els allunya del pitjor d'Europa: “Catalunya, un sol poble”. Res causaria avui més alegria a l'Espanya immobilista com que siguin els independentistes els que el destrueixin.

REFLEXOS EN GROC

Bon dia! 

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

LA NOSTRA RIBERA 403