dimecres, 10 de gener del 2018

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 
Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!
De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.
Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.
Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.
A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   
El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.
Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.
Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.
Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.
Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

LA NOSTRA RIBERA 414







SOLSONA 18







L'independentisme ha de decidir la seva prioritat

JOAN TAPIA

Les opcions són governar, acceptant el marc legal, o apostar per un Puigdemont que no pot tornar

Catalunya ja ha patit tres eleccions dramàtiques i decisives (2012, 2015 i 2017) en cinc anys. I les últimes, convocades per Rajoy d’acord amb el 155 i enmig d’una gran incertesa política que ha provocat –a part d’una creixent fractura social amb grans manifestacions de signe contrari– l’èxode de les seus dels dos bancs catalans i de moltes empreses, així com un fort descens del turisme a Barcelona.

Andreu Mas-Collell, un independentista atent a la realitat, ho reconeixia diumenge a l’Ara, i insistia que és essencial que aquesta legislatura duri quatre anys i es recuperi certa normalitat. I un expert de la indústria hotelera em diu que hi ha rellevants congressos en l’aire i que l’essencial –una altra vegada la paraula «essencial»– és reduir la conflictivitat. En cas contrari, la baixa de pernoctacions, pal·liada en part amb reducció de preus, es podria convertir en crònica.

Però l’independentisme, que va salvar pels pèls la seva majoria absoluta baixant de 72 a 70 escons i que té, per tant, legitimitat per governar (no per repetir aventures), està dividit en quatre sectors –Puigdemont i els seus, PDECat, ERC i la CUP– i no sembla creure que la prioritat sigui frenar el deteriorament amb la legislatura responsable que demanen els agents econòmics i socials.

Aquests dies el que estem veient és una lluita sorda i descarnada entre el PDECat i ERC. Uns diuen que només Puigdemont (cap de la segona llista més votada i de la primera independentista) pot ser president perquè tota la resta seria admetre el 155. ERC respon què si Puigdemont no torna, com va prometre, per por de ser detingut, l’elegit ha de ser l’antic vicepresident, Oriol Junqueras, que va encapçalar la tercera llista més votada. Obliden –quan ja falten pocs dies per a la constitució del Parlament– que no és segur que vuit diputats electes independentistes puguin votar (alguns hauran de ser substituïts) i que és gairebé impossible que Puigdemont sigui elegit via telemàtica. I mentre sigui a la presó, Junqueras tampoc ho té fàcil.

L’independentisme hauria de pactar ja un candidat i un programa realista per afrontar l’endimoniada situació. No ho fa. Des de l’entorn de Puigdemont es repta (potser es fa xantatge) ERC, i també Cs, PSC i el Govern de Madrid, amb unes noves eleccions al juny si no es permet que el líder de JxCat sigui elegit per algun sistema excepcional. Part de l’independentisme estaria així disposat a prorrogar sis mesos més la paràlisi que tant perjudica Catalunya.

És difícil que aquest escenari s’imposi. ERC no voldrà suïcidar-se al costat de Puigdemont i el PDECat conclourà que repetir la conflictivitat dels últims mesos porta al precipici. Però, ¿qui li posa el cascavell al gat? ¿Qui diu en veu alta que saltar-se la legalitat va ser un greu error en què no es pot insistir sense greus costos per a tots? Admetre la realitat serà dur per als que van creure que n’hi havia prou i sobrava amb el 47,8% dels vots. Negar-la seria apostar a com més malament, millor.