 |
| La manifestació de la Diada de 2012. |
Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al
costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere,
no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents
locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!
De fet la vida política de Mas ha estat una
pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a
dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític
amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia
esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre
del seu partit.
Li va costar esforços però al final va
aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia
criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política
(l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.
Per aconseguir ser investit no va dubtar gens
ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a
Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats
que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en
temes econòmics i laborals.
A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar
les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va
fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar
en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que
encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades
bàrbares.
El pacte amb el PP no li anava gens malament a
Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de
setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en
general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar
que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia
independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a
saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.
Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme
seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però
guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va
incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions.
UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però
segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.
Tan desmesurades van ser les retallades que va
aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou
per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els
vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap
a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.
Però Mas va continuar com a líder espiritual
del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves
vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els
seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el
segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de
caure.
Durant una estona vaig seguir la seva roda de
premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes
assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La
primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se
de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència
sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de
les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de
respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió.
És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va
haver censura per part de la televisió pública catalana?
Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!
